Una riuada de periodisme, i de mal periodisme

Tots fem el mateix. Quan hi ha una desgràcia al nostre país, però lluny del paisatge més proper, primer comprovem que als coneguts de la zona no els hagi passat res, i llavors ens connectem a les notícies. És el que he fet des de la tarda del 29 d’octubre, quan van arribar les primeres imatges de la destrucció que havia provocat la gota freda al País Valencià.

Sóc un consumidor assidu de periodisme, i per això aviat vaig veure que hi havia quatre espais informatius que oferien missatges molt diferents sobre el mateix succés: els mitjans de proximitat –com VilaWeb–, les xarxes socials, l’ecosistema mediàtic madrileny i la premsa estrangera. A més cada espai es va anar transformant, en molts casos amb la intenció de presentar la realitat segons les conveniències pròpies. Vaig decidir prendre uns quants apunts sobre aquest fenomen, que us ofereixo avui.

Les primeres hores. Als que no érem al lloc dels fets, els indicis que passava alguna cosa greu ens van arribar per via de les xarxes socials, sobretot aquella que anomenàvem Twitter. El dia 29 al vespre vam veure vídeos de torrents que baixaven plens, de carrers inundats, de gent desesperada als balcons, tot i que encara no ens podíem fer la idea de la magnitud de la catàstrofe.

Els mitjans madrilenys van ser incapaços d’entendre què passava fins al cap de més d’un dia, tot i que no parlem d’una desgràcia en un lloc remot, sinó d’uns municipis a tocar d’una ciutat europea de 800.000 habitants. Va ser una reacció tardana típica de la metròpoli colonial, que només té interès en els territoris ocupats per a espoliar-los. Queda per a la història de la infàmia periodística que els diaris madrilenys no ho duguessin a la portada, o que dimecres a quarts de cinc de la tarda (quan ja havien passat 24 hores!) el director del gran digital de l’esquerra madrilenya fes aquesta piulada: “Transports dóna per fet que no es podrà reprendre el servei de l’AVE entre València i Madrid fins després del pont.” De fet, la línia de gran velocitat semblava ser l’obsessió d’aquelles hores, no fos cas que se’ls estronquessin les vacances. També cal mencionar que alguns diaris van omplir la seva pàgina en directe de declaracions de polítics i condols d’autoritats diverses, com si això tingués interès, sobretot per tapar que no tenien ningú sobre el terreny.

La lluita política. Un cop va quedar clar que la xifra de morts seria enorme, la notícia va saltar als mitjans internacionals, que primer es van limitar a descriure els fets i a lligar-los amb els efectes del canvi climàtic. Al País Valencià i a Catalunya es va atribuir de seguida la responsabilitat a la negligència criminal del president Mazón, que va passar tot el dia desaparegut i va enviar l’avís d’emergència quan ja era massa tard. Era la veritat reconstruïda a partir dels testimonis dels experts i de les proves documentals, i cada intent de Mazón de mentir per alliberar-se’n ha estat refutada amb facilitat.

Els mitjans madrilenys, en canvi, van centrar-se en la batalla partidista. Uns atacaven Mazón, però amb la intenció de desgastar el PP, i els altres van decidir que l’objectiu a abatre era Pedro Sánchez. Va ser un espectacle trist alimentat per les declaracions irresponsables dels polítics, i va culminar amb la visita del Borbó a Paiporta i l’esclat de ràbia dels afectats. La manera com l’endemà es va presentar la visita va ser molt reveladora. Els diaris monàrquics van triar per a la portada una fotografia del rei consolant uns ciutadans (ara sabem que venien de fora), mentre que el Punt Diari, l’Ara i tota la premsa estrangera va preferir la imatge del Borbó cobert per un paraigua mentre li llançaven fang. També va ser molt interessant la corrua de periodistes castellans d’esquerres que van sortir a lloar el monarca.

Els morts anònims. El divendres primer de novembre el New York Times va publicar un article de la periodista italiana Emma Bubola, que havia arribat a València poques hores després dels fets. El titular era “En una ciutat espanyola devastada per una inundació, una cerca tenebrosa de cadàvers”. I contenia aquest paràgraf: “El cos d’una adolescent va ser tret de la cafeteria dels seus pares a Paiporta, segons diversos veïns que el van veure, i el van posar amb les seves sabates blanques preferides a la plaça del poble davant d’una església rosa.”

Aquell dia em vaig adonar que els mitjans en català i en castellà eren molt més discrets quan parlaven de les víctimes: es donaven xifres, però les històries personals eren breus, de poques línies, i sense una identificació clara. Es parlava més dels supervivents, de les operacions de rescat i neteja, dels voluntaris –i de la batalla política, és clar. És per això que em va impactar una notícia sobre dos jubilats que van trobar morts al seu cotxe, amb els noms complets i declaracions dels familiars, i que l’article anés acompanyat de la fotografia del matrimoni. Això sí, no va ser a la nostra premsa sinó a la britànica, perquè eren d’aquell país.

Des de l’inici he trobat a faltar un diari que dugués en portada un collage de fotografies de les víctimes, i a l’interior un reportatge ampli amb les biografies. És el que haurien fet els mitjans anglosaxons o francesos (aquella “Génération Bataclan” de Libération). És el rerefons catòlic, que ens fa ser molt més curosos, o pudorosos, amb els difunts? Potser és una qüestió de respecte pels familiars, però sense posar noms i cares als que han faltat és molt més fàcil que els polítics esquivin el càstig merescut.

Les xarxes socials. Tots plegats critiquem molt X des que la va comprar Elon Musk, però durant les primeres hores va ser el millor canal d’informació. Més endavant va funcionar com una mena d’acta notarial que documentava els fets, i que va impedir que algú intentés tapar la magnitud del desastre. Els afectats van tenir un altaveu formidable fins que van arribar els primers periodistes.

Més endavant, però, van començar a sorgir els comptes amb informacions falses o manipulades (com la mentida de la destrucció d’embassaments), els aprofitats de tota mena, i una estrambòtica campanya per a encimbellar el ministre Óscar Puente. El fet més misteriós va ser la proliferació de bots procedents de l’Índia amb continguts generats per una intel·ligència artificial, i que comentaven les piulades més populars sobre la gota freda. L’origen d’aquest fenomen encara no s’ha explicat.

Els voltors. A partir del cap de setmana van aparèixer els agitadors més destacats del feixisme castellà, com també els programes televisius sensacionalistes. Tots plegats són les escorrialles del sistema, i no cal ni parlar-ne.

Trump. Si la gota freda ha tapat durant deu dies els escàndols de corrupció del PSOE i el cas Errejón, les eleccions americanes han estat la principal notícia durant quaranta-vuit hores. La roda informativa no s’atura mai.