Una quitança en els crèdits ICO de pimes i autònoms?

No sé si és arran de la divulgació, fa uns dies, de la nota del Banc Central Europeu, segons la qual l’estat espanyol era el cuer de la zona euro en ajuts directes a les empreses, però divendres passat el Ministeri d’Economia espanyol es va bellugar i va fer públic que estudiava solucions diferents per a les empreses. Una mena de rescat que no implicaria donar ajuts, com demanen totes les organitzacions de fa temps, sinó cercar la manera de fer una quitança als crèdits amb avals de l’ICO, que moltes empreses ja veuen que tindran seriosos problemes per a tornar.

Els avals ICO van servir per a parar el cop en un primer moment. Es van utilitzar per evitar el col·lapse de la liquiditat. I va servir, però no es comptava que la pandèmia s’allargaria tant. I de ser una solució s’han anat convertint en un problema. A mesura que se n’acosta el venciment, moltes empreses veuen que continuen amb una activitat mínima o nul·la i el problema de liquiditat que tenien s’ha tornat un problema de solvència que té molt mala solució. Els bancs poden refusar renovar els crèdits, per exemple, atès el mal aspecte que pot presentar el balanç de l’empresa, amb un endeutament molt elevat, fruit de la solució adoptada pel govern amb els avals ICO.

Però sembla que la ministra Calviño ha vist les orelles del llop i vol canviar la situació. Passa que el pla que sembla que té sobre la taula no és fàcil de dur a terme, perquè hi ha molts implicats que no se sap si hi estaran d’acord, i a més, també calen reformes de fons en l’ICO mateix. En la nota del ministeri es deia: “El govern d’Espanya ha treballat amb la Comissió Europea en la revisió del marc d’ajuts públics per adaptar-lo a les necessitats actuals i continuar protegint el teixit productiu i l’ocupació […]. Després de l’adopció de les noves normes comunitàries el passat dijous 28 de gener, el govern treballa en mesures per a alleujar la càrrega financera i reforçar la solvència d’empreses viables”. Quedeu-vos amb la darrera frase.

De fet, el nou marc temporal d’ajuts obert per la Comissió Europea habilita l’executiu espanyol a considerar un paquet de mesures en forma de salvavides que pot tenir un efecte similar: convertir en subvencions una part dels crèdits que la banca i l’ICO van donar a les empreses, i que amenacen d’ofegar-les, de manera que comptin amb un matalàs addicional de solvència que els permeti de sobreviure a la tercera onada i les que vinguin. La mesura, que ha de tenir l’aval de les autoritats europees i, segons com s’acabin definint els passos a fer, també del BCE, pot ser efectiva si se soluciona un gran obstacle. Tant l’ICO com els principals bancs implicats en la concessió de crèdits per uns 130.000 milions han d’acceptar una quitança equivalent a la part prestada que s’acabi convertint en capital.

El procés no serà fàcil i, probablement, tampoc ràpid. El pla de transformar part dels crèdits amb garantia estatal en participacions en empreses, complint l’objectiu de transformar deutes en capital per apuntalar la solvència del teixit empresarial espanyol porta el govern espanyol a la frontera dels límits sobre els ajuts d’estat prevists per Europa i les entitats financeres a un empitjorament més que probable dels seus balanços, amb elevació de provisions inclosa, en un moment en què no van sobrades de capital.

I tampoc no és fàcil perquè, si s’acaba fent, caldrà filar molt prim amb les pimes. Per exemple, caldrà definir curosament, entre altres coses, les circumstàncies objectives i les condicions precises per a condonar el deute a pimes i autònoms, prioritzant les que siguin viables, però sense oblidar les que ho han intentat i no ho han aconseguit, perquè, en cas contrari, es cometria una discriminació negativa. Com es fa, això? També s’hauran de preveure les possibilitats de reintegrament, si transcorregut un temps raonable millora la seva situació i els permet de tornar tot l’ajut rebut o una part. Seran clau uns quants requisits, com la transparència, la igualtat de condicions, el tracte no discriminatori i, possiblement, una autoritat independent, per a evitar qualsevol ombra d’arbitrarietat.

En definitiva, sembla que Calviño vol donar un cop de timó a la seva política, perquè veu que com més s’allargui l’actual, més profunds i extensos seran els problemes. Ara considera un rescat d’empreses abans no hi hagi problemes que afectin el sector financer. El camí escollit és complicat i ple d’obstacles i incògnites: què diran els bancs afectats, com ho veurà el BCE, com fer la tria d’empreses a les quals caldrà ajudar i quines no es veuen viables. Hauria estat més fàcil el camí que han fet els altres països, però ara per ara tenim això. No seré jo qui critiqui el plantejament del ministeri de voler sortir de l’atzucac en què s’ha ficat tot solet. Però caldrà esperar uns dies per saber més detalls de què pensa fer finalment i, sobretot, com ho pensa fer.