Una qüestió llibertària

Les plaques als carrers em criden. Sóc capaç de travessar una avinguda de tres carrils per anar a llegir una estela, una inscripció, una làpida que assenyali un fet històric, un veí il·lustre, una casa natal o bé un domicili mortuori, la fama d’una adreça, l’atzar d’un esdeveniment. Fa poc que s’ha col·locat la placa corresponent a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts per recordar que l’escriptor George Orwell va passar dalt el terrat de l’edifici, fent guàrdia, les jornades del maig del 1937: “En [Georges] Kopp se m’emportà altra vegada a dalt i m’explicà la situació. Havíem de defensar els edificis del POUM si eren atacats, però els dirigents del POUM havien enviat instruccions en el sentit que havíem d’estar a la defensiva i no obrir foc mentre ho poguéssim evitar. Davant mateix hi havia un cinema, el Poliorama, amb un museu a sobre, i dalt de tot molt per damunt el nivell general dels terrats, un petit observatori amb dues cúpules bessones. Les cúpules dominaven el carrer i un grapat d’homes armats amb fusells i apostats allà dalt podien impedir qualsevol atac contra els edificis del POUM. […] Vaig passar els tres dies i les tres nits que seguiren contínuament a la teulada del Poliorama, excepte en els breus intervals en què m’esmunyia cap a l’hotel, per menjar. No corria perill, i no patia sinó de gana i d’avorriment, i, tanmateix, aquells tres dies van ser un dels períodes més insuportables de la meva vida. Sospito que poques experiències poden ser més fastiguejadores, més decebedores o, finalment, més cruels per als nervis que aquells terribles dies de combat al carrer.” D’allà dalt estant, Orwell veu tot el que explicarà després a 1984. No és pas cap boutade, sinó que m’ho va dir fa anys Miquel Berga i no ho he oblidat. El terror estalinista fora de l’URSS va començar a Catalunya.

Qui era Fèlix Martí Ibáñez?

Doncs, l’altre dia sortia del cinema i vaig travessar el carrer per anar-me a fixar en una placa. El contingut, llavors encara no ho sabia, anava íntimament lligat amb els Fets de Maig, però també amb el film que acabava de veure. Hi deia, “En el nº 15 del Carrer Benet i Mercader tingué el seu consultori el metge, sexòleg, historiador de la medicina i pensador llibertari FÈLIX MARTÍ IBÁÑEZ (Cartagena, 1911-Nova York, 1972). Barcelona, 2003.” La primera vegada que vaig llegir aquest nom, com molts lectors, va ser a L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, on el vam descobrir com a mà dreta i gran amic del patriarca de l’empresa farmacèutica responsable de la gran epidèmia dels opiacis, Arthur Sackler. El nostre company Xavier Montanyà ja va destacar el protagonisme de Martí Ibáñez, fent referència –tot i que sense entrar en detalls– al seu passat governamental a la Generalitat i al govern republicà espanyol, i al fet que es convertí en una peça imprescindible de l’imperi de la gran família americana del medicament, essent tot un pioner del màrqueting –i la manipulació– apotecària, dirigint revistes científiques com a testaferro dels germans propietaris de la Purdue Pharma. Sota la lupa del senat nord-americà, l’any 1958 Martí Ibáñez es va estalviar de presentar-se davant la comissió que investigava els lligams de la companyia amb l’Agència del Medicament nord-americana argüint motius de salut. El fet és que va continuar actiu, escrivint, fins a la seva mort a Manhattan, catorze anys després.

Però hi ha un Martí Ibáñez anterior al seu exili americà i que vaig descobrir tot fent una recerca històrica sobre la política social de la Generalitat i la vintena de consellers –una recerca que es publicarà aviat. Perquè Fèlix Martí Ibáñez va ser l’home fort de la conselleria de Sanitat i Assistència Social del setembre del 36 al maig del 37, durant el període en què aquesta cartera va ser ocupada per homes de la Confederació Nacional del Treball, CNT. Nascut a la ciutat murciana de Cartagena, però de pares valencians –son pare era el pedagog Fèlix Martí Alpera, sa mare la pianista Josefina Ibáñez de Morel i l’oncle Vicent Blasco Ibáñez, ni més ni menys–, es va formar a Barcelona i a Madrid, on va ser deixeble del metge i escriptor Gregorio Marañón. A dinou anys ja va destacar com a humanista, especialment preocupat per la psiquiatria i la sexualitat. Amb l’esclat de la guerra, no va dubtar a atendre els ferits del 19 de juliol a Barcelona a peu de carrer, i amb l’arribada del cenetista Antoni García Birlán al govern, i a només vint-i-cinc anys va ser nomenat director general de Sanitat i Assistència Social. A banda de ser el responsable d’activar la nova estructura sanitària, el seu nom sempre anirà associat a una mesura que situava Catalunya a l’avantguarda del món: l’aprovació del decret de reforma eugenèsica de l’avortament, la legislació pionera que despenalitzava la interrupció voluntària de l’embaràs i reconeixia el dret de la dona sobre el propi cos. El decret, que va redactar Martí Ibáñez mateix i van signar el conseller primer, Josep Tarradellas, el conseller de Justícia, Rafael Vidiella, i el de Sanitat, Pedro Herrera, afirmava:

“La reforma eugenèsica, que representa una de les majors conquistes revolucionàries en Sanitat, comença el seu pla d’acció mitjançant la incorporació a la legislació sanitària d’un fet fins avui efectuat lluny de tot control científic, a l’ombra i per persones incompetents i que des d’aquest moment adquireix categoria biològica i social, com és l’avortament. La finalitat primordial que es persegueix és la de facilitar al poble treballador una manera segura i exempta de perill de regular la natalitat, quan existeixin causes poderoses, sentimentals, eugèniques o terapèutiques que exigeixin la interrupció artificial de l’embaràs.

Durant molt de temps l’avortament ha estat practicat per elements desaprensius que han especulat amb les necessitats proletàries de limitar la profilitat en determinats casos. Cal acabar amb l’oprobi dels avortaments clandestins, font de mortalitat maternal, perquè la interrupció de l’embaràs passi a ésser un instrument al servei dels interessos de la raça i efectuat per aquells que tinguin solvència científica i autorització legal per a fer-ho.”

La impregnació anarquista

Després dels Fets de Maig, òbviament, el llibertari Martí Ibáñez va saltar de l’executiu i encara tornaria a ser sots-secretari de Sanitat al govern espanyol, abans d’exiliar-se als Estats Units, on van anar a raure uns altres veterans lluitadors que havien tastat de prop l’estalinisme, com Víctor Alba –guia d’Orwell a la ciutat–, o el dirigent del POUM, Joaquim Maurín. El fet és que la placa dedicada fa més de vint anys al doctor Martí Ibáñez és davant del Bosque, a Gràcia, l’únic cinema de Barcelona on aquest cap de setmana era possible de veure Mamífera, de Liliana Torres. Un film català i en català –valgui la redundància– sobre la llibertat de decidir lliurement no tenir fills, on la qüestió de l’avortament és un dels fils de la trama i la reflexió, però no l’únic. Un retrat de la nostra generació, que tot just als quaranta ha arribat a l’anhelada estabilitat, i on la maternitat i la paternitat formen part de la nostra conversa, entre amics i coneguts. Un film naturalista ambientat al barri de Montbau, que també parla d’una Barcelona allunyada de la postal turística, i amb una Maria Rodríguez Soto i un Enric Auquer que tornen a demostrar que són dos dels millors actors de la seva promoció.

És evident que, quan vaig llegir la placa, tot em va lligar. Sense el pas pioner del doctor Ibáñez, i la preocupació anarquista per la sexualitat, el cos, el control de la natalitat i aquesta paraula que avui ens és tan ingrata com l’eugenèsia –per la manera com es va aplicar durant el regnat del terror totalitari–, la revolució sexual, l’única subversió triomfant del segle XX, no hauria estat possible. Per això, quan al vell programa de televisió La clave, l’any 1984, demanaven a Frederica Montseny, que com a ministra de Sanitat espanyola va seguir els passos pioners dels seus camarades de Barcelona, als anys vuitanta, sobre el fracàs de l’anarquisme, podia dir, múrria, que l’anarquisme era plenament vigent. O, més encara, que l’anarquisme havia aconseguit impregnar la societat, perquè hi havia moltes idees anarquistes –com l’amor lliure, els mètodes anticonceptius i el control de la natalitat, el vegetarianisme, l’ecologisme, la desobediència civil pacífica, etc.– plenament acceptades sense que ningú parés atenció en el seu origen llibertari. Benedetto Croce feia servir aquella expressió del passat que no passa, però aquí potser hauríem de conjugar en present qüestions que el vell anarquisme, tan sovint ridiculitzat –i tan justament fiscalitzat per totes les malvestats que en nom seu es van fer durant els anys 1936-1939–, va saber projectar en el futur. Per cert, no deixa de ser curiós que a l’estat francès l’avortament fos legalitzat pels liberals –uns cosins llunyans i assenyats dels anarquistes–, encarnats per una personalitat europea com Simone Veil, advocada, supervivent de la Xoà i ministra de Sanitat de Valéry Giscard d’Estaing, abans d’esdevenir presidenta del Parlament Europeu.