04.02.2018 - 22:00
Tenia una peça pendent, la referida a la primera meitat del títol, on pensava teoritzar sobre les causes del conflicte com a intent d’explicar per què l’única sortida possible és la separació. L’elevat percentatge de fracàs de les teràpies de parella demostra que reenamorar-se és infinitament més difícil que enamorar-se (i encara menys quan un dels dos fa tant com pot per fer-se odiar). La reflexió anava, doncs, sobre tribus i amor, i l’altra cara que és l’odi. Que no per res ara ha saltat amb tanta força a la palestra. A les xarxes es pot comprovar fàcilment que allò que uneix unionistes i sobiranistes és l’odi: estem d’acord que l’altre bàndol ens odia i mira d’inculcar l’odi als seus cadells. Lo que nos une.
Però en l’entremig ha passat això que ha passat (a causa del desamor estiraiarronsívol entre ERC i JxCat) i ens hem destrempat una mica. Precisament quan fa ben poques setmanes semblava que estàvem d’acord que la feina principal (urgències parlamentàries a part) era sumar gent a la causa. Els vots que falten per atènyer el 60%. Joan Canadell ho va xifrar entre 200.000 i 500.000 persones i, home d’acció com és, es va posar a la feina: en pocs dies l’etiqueta #NousRepublicans s’ha omplert d’històries de persones tot just convertides a l’independentisme (i els seus derivats: també hi ha propostes de repúbliques i federacions variades). I si aquest segon paràgraf està relacionat amb el primer és precisament perquè reafirma la tesi que pretenia exposar en aquell article. El fundador del Cercle Català de Negocis considera que el motiu pel qual tanta gent ha fet aquest pas ‘són els sentiments. El cor, més que no pas el cap’. De la Revolució dels Somriures, diríem, a la de les Emocions.
Hi ha dues coses que m’han cridat l’atenció d’aquest esclat. La primera és la que, metalingüísticament parlant, podríem anomenar lo-de-sempre, altrament dit el-tema-de-la-llengua. Tot just piulades les primeres conversions, algú va aixecar el dit per avisar que també es podia escriure en català, perquè tenia alguna cosa de paradoxal que una pàgina que apuntava a un futur en forma de república catalana fos en un 95% en castellà. Tanmateix, el debat (indirectament, la sèrie d’entrevistes que ha fet aquesta casa també és una resposta) es va esllanguir de seguida. Més enllà dels arguments de la possible polèmica, que es poden veure ja apuntats al fil en qüestió, el que resulta remarcable és que la polèmica no va ser. Es va desactivar pràcticament sola. Em sembla un exemple representatiu d’aquell acord tàcit que el manifest Koiné només va interrompre momentàniament. Continua essent el segon gran tabú que no gosem afrontar.
L’altre fet remarcable és el canvi de marca. Ens hi hem acostumat tan de pressa que ni ens en recordem (el bombardeig informatiu fa que de seguida tot ens sembli de tota la vida), però al començament del procés el mot tòtem era independència i els seus fills, independentisme i independentista (d’on primer indepe i després indi/indy). Més els sinònims (si més no en l’ús) sobiranisme i sobiranista. República i republicà tenien ben poca presència, fora de les sigles del partit d’en Junqueras (un espai on els significats desapareixen. Només cal veure la S del PSC o la O del PSOE). A mesura que els esdeveniments avançaven, però, el segon ha anat guanyant terreny, teòricament perquè representa un espai simbòlic més concret, més ampli i en conseqüència més inclusiu, que és una cosa que ara s’estila molt. Hi ha un detall, tanmateix, que passa inadvertit a l’ull poc avesat. Independència és un mot llarg, de sis síl·labes, cosa que multiplica les possibilitats d’escriure’l malament (quantes vegades no hem vist pintades de carrer on n’hi faltava una?). Igual que independentista. Si l’etiqueta triada per a aquesta iniciativa hagués estat #nousindependentistes, quants dels possibles voluntaris no s’haurien fet enrere per por d’espifiar-la? Si representa que molts ja no es veuen amb cor de piular en català, imagina’t una etiqueta octosíl·laba. Això sense comptar que una cosa és explicar la teva conversió als amics al crit de ‘m’he fet nourepublicà’ i una altra ‘m’he fet nouindependentista’ (i sense embarbussar-te). Abans no ho acabaries de dir ja t’haurien engegat.
(I tanmateix hi ha un detall que m’inquieta: en el segon cas, si més no en registres informals, pots escurçar i dir ‘nou o neoindepe’, però amb l’altre què? ‘Neorepi? Nourepe?).
