Una queda amb tuf de març

Fa olor de castanyes torrades i de març confinat. Alguna cosa no va a l’hora, a banda del fus. Si fa mig any ens exclamàvem que ens imposessin un estat d’alarma, ara l’han anat a buscar. I ja tenim aquí la queda, com a gran mesura per a aturar el contagi d’un virus que es pensaven que a l’estiu donaria una treva. No patiu, això no és cap article negacionista ni espolsa-puces.

En som prou conscients, de la saturació de la sanitat. I no és tan sols evitar d’agafar el virus per no saturar-la més –que n’hi ha que el passen sense símptomes, i mira tu que bé, i n’hi ha que la passen ben magra i no parlem de les seqüeles ni dels morts. Són també totes les conseqüències derivades de tenir la sanitat focalitzada en el SARS-CoV-2. Són totes les malalties no diagnosticades. Les visites que es deixen per més endavant perquè segur que no és gaire important (com si a ningú li agradés anar al metge) i les visites que esperen tanda, perquè no hi ha hores i el teu cas ara no és prioritari, que no és urgent. Són totes les diagnosis retardades, les patologies agreujades. I la pregunta es fa present: quanta gent deixarem morir? No quanta i prou, no: qui? I aleshores toca parlar de la cadena i les baules febles. Però no s’hi val deixar-ho a la sort.

Què es pensaven? Que, amb sort, el virus desapareixeria i, si de cas, quan arribés el moment, ja gestionaria el merder qui li toqués i xut a la pilota? Podem entendre les mesures dràstiques del març, quan ens va venir de nou (tot i que també podríem recordar unes quantes negligències i com, aleshores també, van esperar a trobar-s’ho a sobre per començar a fer-hi alguna cosa). Vam ser els primers a tancar-nos. I ho tornarem a fer si cal. Ni el virus ni la saturació de la sanitat són cap broma. Ens hi va la salut, que vol dir la vida. Però és incomprensible que en aquest mig any no s’hagi fet pràcticament res i ens tornem a trobar que ho tenim a sobre i que s’han de prendre mesures dràstiques perquè no hi ha cap més remei per a evitar el col·lapse.

I arribats al punt de fer tancar serveis novament, una altra pregunta que ronda, que crida: on són les mesures que acompanyin aquestes restriccions, per a evitar que la gent encara pateixi més? Ho deia Bernat Sorinas en un vídeo a Twitter que feia cremar el botó de RT (i, més extensament, en aquesta entrevista de Sergi Unanue): si hem de parar, parem. Però que ens ho parin tot.

Si durant unes setmanes cal tancar l’activitat, com va passar al març, que les restriccions s’acompanyin de mesures que evitin un empobriment i que les coses encara siguin més greus. Que suspenguin el pagament dels lloguers, de les hipoteques, dels subministraments, de les quotes d’autònoms.

On és la renda bàsica universal?

On és el pla de xoc? Diria que no s’ha anunciat res més que un estat d’alarma prorrogable fins al maig i la prohibició de ser al carrer de nit i matinada amb algun eufemisme. On és l’anunci de mecanismes socials, de més recursos a la sanitat, a l’educació, a la cultura? Què s’ha fet en tot aquest mig any des que ens va esclatar la pandèmia als morros?

Han decretat una queda (que encara no he sabut trobar quina argumentació científica la sustenta: al contrari, fa dos dies un investigador del Biocom deia que tenia molt més sentit el teletreball que no pas una queda). Mira, fins i tot així, d’acord, si convé. Sempre és millor això que no un confinament total (però aquí deu haver-hi trampa). Molts assumeixen la responsabilitat que els pertoca, ho han fet tots aquests mesos, empassant-se unes quantes contradiccions i tot. D’acord. Però més enllà d’aquesta responsabilitat individual, i que cadascú respon per la seva, no s’hi val de reduir-ho tot al mans, distància, màscares, grups bombolla i queda. On són totes les proves ràpides i en massa que s’havien de fer? I el seguiment acurat de la població encomanada? Què s’ha fet, i no s’ha fet, aquest temps? Som a mitjan octubre i sembla que hàgim tornat al març, fa pudor de desgavell.