04.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.04.2018 - 09:32
Sembla que el Parlament de Catalunya intentarà la setmana vinent una nova sessió d’investidura, una altra volta amb Jordi Sànchez de candidat a la presidència. La proposta té molt sentit, però crea confusió: Sànchez havia renunciat a ser president i ara tornarà a ser-ho, després dels intents de ratificar el president Puigdemont i d’investir Jordi Turull. És precisament perquè, ara mateix, la proposta té sentit que crec que cal explicar-la bé. A més, perquè siga entesa en tota la càrrega tàctica que té, em sembla que caldria acompanyar-la de gests que remarcassen la unitat i la determinació del bloc independentista, tot contextualitzant-la.
Perquè és notori que una part molt important del bloc independentista reclama la investidura de Puigdemont i aturar ja aquest carrusel de candidats de recanvi. I és a aquesta gent que cal explicar-los que la investidura tàctica de Sànchez ara té un sentit diferent. Confesse que, en vista dels comentaris dels subscriptors de VilaWeb que podeu llegir al final de l’editorial, aquesta explicació em sembla una tasca molt difícil. Precisament per això repetesc que reclama una claredat excepcional. Claredat que, a parer meu, requereix exposar quin sentit té en la batalla contra la repressió de l’estat estat espanyol i assegurar que Puigdemont ni resta al marge de res ni encara menys arraconat. Provaré d’explicar com crec que es podria aconseguir tot això, sense saber –i això ho dic ben clar d’entrada– si la lectura d’aquest article pot tenir ni tan sols gens d’interès per a cap dels setanta parlamentaris.
Primer de tot, cal explicar per què és important d’investir Sànchez. La raó són les mesures cautelars dictades per l’ONU a l’estat espanyol, unes mesures que reclamen que li siguen respectats els drets polítics. Aquestes mesures cautelars, de moment, encara no han estat dictades en favor del president Puigdemont en el cas paral·lel que també estudia l’ONU. En canvi, en el cas de Sànchez el Comitè de Drets Humans de l’ONU ha reclamat a l’estat espanyol que, d’una manera immediata, li respecte els drets polítics, que inclouen el dret de ser votat president. Si el parlament el tria president pot passar que l’estat espanyol ho accepte per por de contravenir l’ONU. Si fos el cas, es crearia un precedent fonamental per al moment en què l’ONU demane per a Puigdemont això que ja ha demanat per a Sànchez. Simplement, quan passàs això, Sànchez podria deixar pas voluntàriament al president Puigdemont i per a Espanya seria impossible d’explicar per què l’un sí que pot ser investit i l’altre no. Cal aclarir que l’ONU no té capacitat coercitiva i no pot obligar l’estat espanyol a fer res, però si no cedeix i torna a boicotar la investidura de Sànchez, Espanya es veurà fortament marcada davant la comunitat internacional i això podria ser d’un enorme valor en els processos relacionats amb l’euroordre. Perquè aquesta negativa seria la prova indiscutible que Espanya no respecta l’ordenament jurídic internacional, un argument molt útil per a frenar el lliurament dels exiliats. Ras i curt: investint Jordi Sànchez en aquest moment precís l’independentisme hi guanya, faça què faça Espanya.
Tanmateix, a parer meu, una decisió com aquesta, hauria d’anar acompanyada d’un seguit d’acords públics que barrassen el pas també a tota mena d’especulació sobre l’abast real de la maniobra, després de tanta ziga-zaga com ja s’ha fet. O bé, altrament, perilla que una part important de l’electorat independentista ho entenga tot plegat com un altre impediment per a la candidatura del president Puigdemont i, en conseqüència –i això ho entenc perfectament–, hi manifeste rebuig.
En la meua opinió –i segur que pot haver-hi més idees–, els setanta diputats haurien d’anunciar la candidatura de Jordi Sànchez, però deixant clar que aquesta presidència seria sempre provisional, tot preparant les condicions per a la investidura de Carles Puigdemont, que arribaria quan l’ONU li concedesca la mateixa mesura cautelar que ara ja té Sànchez. I crec que seria especialment útil de reforçar el lideratge del president de la Generalitat amb el compromís d’activar de seguida, abans de la investidura de Sànchez i tot, el Consell de la República, presidit per Carles Puigdemont mateix, i l’Assemblea de Representants. Si això es fes així i es fes de manera rotunda i amb unitat, em sembla que es palesaria clarament que la maniobra no representa una marxa enrere autonomista, sinó que significa posar dempeus, finalment!, dues peces bàsiques i interconnectades del projecte republicà. I potser s’entendria tot molt millor. És a dir, tothom entendria molt millor de què parlem en realitat.
