Ja falta menys per a tenir una presidenta

Doncs ja tenim un Molt Honorable més, el que fa 132 del còmput oficial. Per als qui només el coneixíem de vista, la televisió nacional de Catalunya ens el presentava amb el titular següent: “El president més jove de la Generalitat moderna, amb tota una vida dedicada a la política.” Deu ser perquè em miro el món amb ulleres d’autònoma, però quan llegia això de “tota una vida dedicada a la política” referent a algú que no arriba als quaranta (i que per tant no és l’Iceta), em va venir de pensar dues coses: 1) que els redactors de la tele deuen ser molt joves, i 2) que els quarantins, malgrat que ens faltin vint o trenta anys per cotitzar, ja som molt grans. L’una no exclou l’altra, és clar.

Continuo amb el poder de les paraules, perquè encara voldria destacar un altre text de TV3 sobre el nou president: “La forja d’un polític de raça que ha arribat al cim de la seva carrera.” Sense treure’m les ulleres d’autònoma, he de dir que m’incomoda una mica bastant, sentir parlar de “carrera” aplicat a la política, vull dir a la política professional, com si la gestió malabarística de l’interès públic i el particular fos una feina com qualsevol altra. Però encara m’incomoda més que es consideri “el cim” d’una carrera el fet pel fet d’arribar al càrrec més elevat –a ser CEO de la Generalitat, per dir-ho en termes empresarials–, situant el “pic” en la mera fita personal abans que no en cap de col·lectiva que pugui assolir amb l’exercici del càrrec. És això tan masculí d’entendre el poder com a valor absolut, la medalla per la medalla, l’aquí qui mana, ara?, i que ja ho tenim tan interioritzat que ni és objecte de discussió. “Ens falta algú que mani”, repetien tots aquests mesos des del grup Godó.

Després hi ha l’altra fita, el fet diferencial respecte dels seus predecessors, i que té a veure amb l’edat. Sobre la joventut del nou president, unes fonts li posen trenta-set anys i unes altres trenta-vuit: tant se val, un any amunt, un any avall. També n’hi ha que expliquen que té un fill (parlo en masculí genèric), i n’hi ha que no s’hi fiquen: tampoc no m’interessa, ni m’hauria d’interessar. Però passa que les meues ulleres d’autònoma també són progressives, i si de prop t’enfoquen la lletra menuda, de lluny se’t tornen liles i abasten fins a la ratlla de l’horitzó (ja es pot dir que unes ullerotes com aquestes són pesades, i incòmodes, i que les llençaries a la bassa mil vegades, però, com deia la cançó: la vida és així, no me l’he inventada jo). Doncs si amb les ulleres de mirar lluny, en lila, podem percebre una futura presidenta en vida nostra, per a veure’n una de trenta-vuit anys, si no canvia molt tot, ens caldrien uns binocles professionals.

A l’assaig Dona i poder, de l’escriptora i diputada Jenn Díaz, l’avui consellera de Feminismes, Tània Verge, es lamentava a l’epíleg que “el model ideal de militant o de càrrec públic sigui algú que té absoluta disponibilitat de temps”, i parlava del sacrifici de no tenir “horaris d’entrada ni de sortida” i de “posar a disposició els vespres i caps de setmana” entre més servituds. Ja sabem que a les cases dels nostres lectors el repartiment de responsabilitats és euclidiana, però a l’esfera pública, feta als usos i costums de generacions i generacions d’hòmens, encara s’arrosseguen inèrcies de quan els polítics tenien coberta la logística privada –amb aquesta cosa tan femenina que és la feina no remunerada– mentre disposaven de tot el temps del món per a grimpar per l’escala del poder. Per inèrcies com aquestes, encara ara, l’entorn familiar s’acomoda al poder de l’home de manera natural, com un guant, mentre que, per a les dones amb les mateixes aspiracions, ofereix la resistència del paper de vidre.

Aquí haurem de generalitzar, perquè és l’única manera de no perdre de vista certs privilegis estructurals. Al nostre país, alhora que un polític de trenta-vuit anys ha pogut gaudir de totes les condicions per a fer el cim al partit, les catalanes d’edat i preparació similars es troben immerses en la dècada més punyetera per a les seues projeccions professionals. Si anem a les estadístiques de l’estat espanyol, un 30% de les treballadores de trenta-cinc a quaranta anys no han pogut tenir fills o han decidit de no tenir-te (una decisió tan crucial com la contrària). D’aquest percentatge, si agafem les que volen i no poden (amb els tractaments i processos de dol corresponents) i les afegim al gruix de les que miren de tenir-ne (que també és un procés absorbent, bestial), més les que en tenen de petits, més les que ja comencen a cuidar pares dependents, en resulta una majoria aclaparadora de dones a qui el lustre de més càrrega física, desgast mental i pressió social els coincideix amb el de l’òptima preparació per assolir el seu “cim” professional. Quan parlem d’ambició laboral, la decisió feliç de no tenir fills no hauria de ser la resposta fàcil: esgrimir-la és, de fet, el parany perfecte perquè no canviï res.

De moment, les dones que volen dedicar a la política els millors anys de la seua vida encara es veuen obligades a triar entre situacions que per als seus companys han estat històricament compatibles. I, és clar, a diferència dels hòmens amb “càrregues” familiars –deixeu-m’ho dir a l’antiga–, la sortida que consideren moltes és la renúncia. Una renúncia que no surt a les estadístiques, perquè allò que no transcendeix no existeix, però que tot partit que ha volgut fitxar senyores a la dècada maleïda, dels 30 als 40, en pot donar fe. Perquè l’esquer del poder pel poder, la medalla per la medalla, amb elles no funciona. El que funciona, xeiques, però en el sentit contrari, és la culpa: la culpa de no poder arribar a tot arreu, la culpa de la síndrome de l’impostor, la culpa de tenir sentiment de culpa. No s’hi neix, sentint-te culpable, que te’n fan sentir: tot l’entorn de les xiquetes, i això no s’atura, les empeny a ser objecte del poder, i no pas a exercir el poder. A més a més, sempre és el poder tal com l’han entès històricament els hòmens: jeràrquic, vertical, de domini i pixarrada per marcar territori, i és clar, canviar aquesta dinàmica secular, per si encara fos poc el camí que els queda, és una feinada afegida al feinot pendent.