Una pista d’aterratge al Cercle d’Economia

Les jornades del Cercle d’Economia van reunir ahir els presidents Ximo Puig i Francina Armengol, juntament amb dos presidents de territoris perifèrics de l’estat espanyol: el de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, que va participar-hi telemàticament; i el d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla. Dos del Partit Popular i dos del PSOE, doncs. Intent de simetria en el plat fort de la jornada.

Presentats  i moderats per Teresa García Milà, directora de la Graduate School of Economics, havien de respondre a aquest enunciat: “El model territorial per a millorar l’economia espanyola“.

La sala era ben plena, i entre el públic hi havia l’ex-president Montilla, el ministre Iceta i l’ex-ministre i ara diputat al Parlament de Catalunya, Illa.

Madrid també hi va ser, tota ampul·losa i omnipresent, ella, en tots els discursos. El dumping fiscal, el centralisme econòmic, el mediàtic, el polític, l’institucional, el judicial. Tots els centralismes possibles i tots els greuges de la capital d’un estat que xucla i aspira i fagocita recursos de les perifèries.

“No ho digueu, però feu federalisme”

Aquesta enumeració la va fer Ximo Puig, que va aprofitar la intervenció per demanar de reformar l’estat en tres aspectes: el model de finançament, una descentralització en clau federal i l’impuls per a “reconstruir l’Espanya de les Espanyes”.

La batalla de l’infrafinançament és antiga i aquests dies ha tornat amb molta cruesa al debat polític. Amb tanta cruesa que és una nosa punxeguda damunt la taula de Consell perquè els seus socis de Compromís retreuen a Puig que no fa res per a resoldre el problema, que no planta prou cara al govern de l’estat. Davant Pedro Sánchez. Les xifres damunt la taula, el diferencial de renda respecte de la mitjana estatal, el deute històric, l’espoliació fiscal… Un enfilall de greuges que cap govern espanyol no vol remeiar. “Es pensen que som el Levante Feliz, encara, és invisible per a ells aquesta realitat”, va dir Ximo Puig. Era una frase amarga que va il·lustrar amb l’anècdota duna conversa amb un alt dirigent del Banc d’Espanya incapaç de reconèixer els fets.

Quant al federalisme, Puig va ser l’autor d’una de les frases de la tarda: “Ja sé que per ací no agrada gaire la paraula federalisme, els costa dir-la (probablement cercava Montilla amb la mirada). Si no els agrada, no diguin la paraula, però facin federalisme.” Puig també va demanar una descentralització de les institucions de l’estat. “Totes han de ser a Madrid? Totes? També l’institut oceanogràfic?”, va dir.

Una pista d’aterratge molt ben calculada

La reconstrucció de les espanyes ha de servir, segons Puig,  per a superar la crispació i el frontisme per a reconnectar emocionalment tots els territoris. “Moltes vegades les banderes separen molt i uneixen poc”, va dir.

La presidenta de les Illes, Francina Armengol va voler afegir-se a aquesta posició de mà oberta i de diàleg i va convidar Catalunya, Armengol sí que va dir-ne el nom, a unir-se al diàleg multilateral entre comunitats per a negociar la reforma del model de finançament autonòmic. “Convid el govern català a afegir-se a les taules de diàleg. Ens anirà millor a tots, si Catalunya s’asseu a la taula a negociar”, va dir.

Cartes damunt la taula i eines per a la pista d’aterratge: dos barons socialistes de molt de pes, a Barcelona, al Cercle d’Economia, en vespres de tot allò que ha de passar, demanant al govern de Catalunya que s’assegui a una taula a dialogar.

Per a Armengol, Espanya és plural i diversa i això és bo, diu. També ho són la diversitat lingüística i la descentralització. Va dir que la constitució espanyola és bona, però va lenta, en alguns casos. “El meu desig és reformar la constitució, però mentre això no arriba, tenim unes altres oportunitats. Una idea a treballar seria que es repartís la riquesa que creen les institucions que tenen seu a Madrid.”

I també va usar la paraula que Puig considerava tabú: federalisme. Hi ha debats que van massa lents i cal avançar. El Règim Especial de les Balears, el REB, no arriba mai. I ací va dir una frase que entroncava amb el Levante feliz: “Ens miren i es pensen que les Illes són un paradís on la gent ja és rica quan neix”, va dir.

Presidents cofois

Entre els intervinents de les perifèries espanyoles es va apreciar un cert cofoisme amb l’anomenat estat de les autonomies. La bandera de l’entusiasme l’enarborava des de la pantalla un feliç Núñez Feijóo, que no se’n sabia avenir que en quaranta anys s’hagi passat d’una dictadura a aquesta descentralització tan fabulosa que tothom enveja tant i que, és clar, no és perfecta perquè no hi ha res perfecte a la vida. No va poder estar-se de repetir el tòpic habitual: “Tenim més competències que un Land alemany.”

“Les comunitats autònomes som estat. L’estat no és el govern central. A Galícia no hem triat ser gallecs o europeus o espanyols, hem triat ser totes tres coses. El model polític ens ha donat la possibilitat de governar-nos a nosaltres mateixos….” És cert que no tenim TGV i que Madrid és radial, i que fins fa no res les carreteres eren com eren, va dir Feijóo, però està content perquè els Länder alemanys ens tenen enveja amb tanta descentralització i tanta democràcia.

Moreno Bonilla va presumir de català. Va fer una brometa sobre l’intercanvi de papers amb Montilla: el primer president català nascut a Andalusia i el primer president andalús nascut a Catalunya. També molt content de tot. Un èxit. Tot molt ordenat. Si han de posar un però a alguna cosa és a les infrastructures, que Madrid és molt centralista i molt radial, però la resta… bé, gràcies!

També s’ha fallat en l’eficiència i en la coordinació, ara aquests mesos de la pandèmia, però el model autonòmic és un èxit i té molta més llum que ombres.

Un rogle

En acabar l’acte, Juan Manuel Moreno Bonilla se n’anà molt de pressa i Francina Armengol, també. Però Ximo Puig, Miquel Iceta, José Montilla i Salvador Illa van formar un rogle a bastament fotografiat. Va durar uns quants minuts. Tants que la següent taula va començar amb una mica de retard.