19.12.2024 - 21:40
La vila de Sitges pot enorgullir-se de tenir un dels setmanaris més antics del país, l’Eco de Sitges, fundat el 1885 per Josep Soler i Cartró, a redós d’un grup de socis del Retiro, un dels grans ateneus i centres culturals de la Blanca Subur, juntament amb el Casino Prado. El vincle amb Amèrica, fet de tants emigrats a ultramar a la recerca de fortuna a les Antilles, la figura tutelar del doctor Bartomeu Robert, de qui parlàvem la setmana passada, l’herència de les festes modernistes de Santiago Rusiñol i el somni del magnat Charles Deering a Maricel, i la destinació com a refugi d’estiueig, van convertir Sitges en una de les poblacions més insòlitament riques de la costa catalana. A aquest panorama, s’hi va afegir durant tres anys la publicació de l’Amic de les Arts, dirigida per una personalitat que ha transcendit més enllà del Garraf, Josep Carbonell i Gener, publicista –en la segona accepció del terme recollida pel Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “autor que escriu per al públic, especialment en diaris i en periòdics”– i activista cultural a cavall del Noucentisme i l’avantguarda, i que va impulsar tant la modernitat artística com el vincle amb Occitània, en un compromís indissoluble amb el país.
“Intentàvem que no morís l’esperit”, digué Carbonell a Oriol Pi de Cabanyes, en una entrevista publicada a Serra d’Or l’any 1977, dos anys abans de la seva mort, tal com recull la seva biògrafa, Vinyet Panyella. Es tractava de mantenir viu l’esperit d’una revista prèvia, Monitor, feta d’un fort component polític: “Publicat en estreta companyia ideològica amb J.V. Foix –ell i jo combregàvem si fa no fa en unes mateixes idees polítiques– tractàvem de donar al pensament i a l’acció de Catalunya, mort Enric Prat de la Riba, i fracassada l’Assemblea de Parlamentaris, un contingut i una praxi estatista més enllà de la mera sentimentalitat i el folklore en què el catalanisme es depauperava. Volíem un pensament net, clar, per llavors, per l’esdevenidor i una pràctica política conseqüent a Catalunya a Espanya i per a l’Europa nova que glatia per néixer”, recordaria el seu impulsor juntament amb el poeta i periodista de Sarrià, que baixava cada diumenge amb tren per endegar el número amb l’amic, llavors tots dos amarats de la lectura tant electritzant com doctrinària de l’Action Française, el diari extremista dirigit pel polèmic monàrquic i antisemita d’origen provençal Charles Maurras, que tanta influència havia de tenir a la Catalunya convulsa de quan mataven pels carrers, prèvia al cop d’estat i la dictadura de Primo de Rivera. El tercer element impulsor de la revista seria Magí Albert Cassanyes, en unes pàgines en què també es trobarien Josep Maria Junoy, Marià Manent, Tomàs Garcés i, fins i tot, Josep Pla.
Un moment estel·lar de la nostra cultura
Desaparegut Monitor, subtitulada Gaseta Nacional de Política, Art i de Literatura, i guardats a la cambra dels mals endreços els plans geopolítics i separatistes o confederalistes de la conjunció sarrianenco-sitgetana, va néixer l’Amic de les Arts gairebé com a poc més que un succedani de la mitificada publicació emmudida, però aviat va entrar per dret propi a la història de la premsa catalana, i a la bibliografia artística internacional. De fet, res feia preveure que se’n parlaria tant, d’aquella revista apareguda en un marc estrictament local, que permetia una laxitud més gran de la censura governativa, i que començava a caminar l’abril del 1926, anunciant: “L’Amic de les Arts neix sense altra dèria que iniciar, propagar i enfortir l’esperit, la cultura i la civilitat de Sitges, trobarà pagat amb escreix el seu esforç si pacientment aconsegueix cristal·litzar en les seves planes el pensament i la sensibilitat d’aquest sitgetanisme, aquesta elevada connivència de tots nosaltres en l’esperit comú que ens plaurà de propugnar.” La incorporació a l’equip de redactors d’un altre trio format pel crític Sebastià Gasch, el periodista Lluís Montanyà –germà de Rosa, l’esposa de Carbonell– i el pintor Salvador Dalí, capgiraria la repercussió inicial del projecte.
Acostant-nos al centenari de la publicació, els Museus de Sitges han inaugurat la mostra “L’Amic de les Arts. Art i poesia a Sitges, 1926-1929”, dirigida per Aitor Quiney, i que ocupa una petita estança del gran Palau de Maricel. Una petita sala, anomenada de vaixells, per a una exposició plena de suc, de contingut, de material per a la història cultural d’aquest país. Acostumats com estem a les biografies individuals, sovint hem d’atansar-nos també a les biografies col·lectives, als moments estel·lars de la nostra història, en què breument i de manera fugaç un grup humà acompleix una tasca irrepetible. Un grup heterogeni ple de genialitat, capaç de tenir satèl·lits tan rutilants com tot un Federico García Lorca, centre d’una de les fotografies més cèlebres d’aquesta colla, que serveix de pòrtic a l’exposició i al valuós catàleg que l’acompanya.
Dalí, Montanyà i Gasch contra tots i tothom
En funcions de director i ànima, Carbonell s’ocupava de tot, de la correcció dels texts a assegurar-ne la subsistència a còpia d’anuncis comercials, bé d’establiments i fabricants locals, bé de les galeries d’art –Dalmau, Artur Ramon o Laietanes–, i, especialment, de defensar la llibertat creadora dels seus col·laboradors i redactors, especialment dels atacs i crítiques injustes. I l’aposta clara per les primeres avantguardes de l’Amic farà que en rebin. I no pas poques. Fins i tot, dins la revista, els dos crítics titulars, Cassanyes i Gasch, se les tindran quan calgui, de manera cavallerosa però ferma. Connectats amb les galeries d’art de la ciutat, i no solament publicitàriament, l’Amic serà el gran aparador de la modernitat creativa en un moment de retorn a l’ordre. L’exposició vol fer valdre la seva tasca de prescriptor de l’art i els artistes, fins i tot contra els gusts artístics, més aviat conservadors i poc visionaris dels afeccionats a l’art catalans, que en les exposicions més importants de les que es van fer a Barcelona van deixar passar l’oportunitat de comprar obres de grans noms, especialment francesos, que anirien a parar a col·leccions particulars de tot el món. Però no solament caldrà connectar amb Europa, sinó assenyalar el valor dels artistes del país que s’obren camí a fora. Així, la defensa de Joan Miró serà una de les batalles que Gasch emprendrà a les pàgines de la publicació, qui qualificarà d’antipintor com una casa, en la genealogia inaugurada per Rafael, seguida per Ingres i arribada fins a Pablo Picasso, d’aquells que no eren esclaus de les sensacions ni estaven desarmats davant la natura –és a dir, els pintors, com Rembrandt, Velázquez i Monet–, sinó que organitzaven les seves sensacions i s’esforçaven per materialitzar una concepció. Els que pinten amb el cap, no amb la mà, segons la cita de Sanzio.
Ara, si com dèiem hi ha una pàgina de la revista que l’ha fet especialment cèlebre és la presència de Salvador Dalí. Il·lustrador dels contes nadalencs de Foix o escriptor –el vessant creatiu que ha restat ocult rere la màscara pictòrica, atès que l’empordanès era un grandíssim escriptor–, fins i tot darrer responsable de la publicació. Dalí, Montanyà i Gasch, els tres redactors més combatius de l’Amic de les Arts, empunyarien la ploma per redactar el “Manifest groc”, publicat el març del 1928, tota una càrrega contra la “putrefacció” del gust de la cultura catalana burgesa del seu temps, i una defensa de la modernitat, del jazz, de la publicitat, del cinema, de la màquina, de la moda i l’esport enfront dels envellits valors noucentistes. No van deixar res per verd, ni l’herència de Joan Maragall i Àngel Guimerà –el “gran putrefacte pelut”, com l’anomenaria en una conferència a l’Ateneu Barcelonès, que causaria gran escàndol–, ni la Fundació Bernat Metge, que no servia de res, si confonia la Grècia antiga amb ballarines pseudo-clàssiques, en al·lusió a la pobra Àurea de Sarrà, i optaven per sintonitzar Catalunya amb Tristan Tzara, Le Corbusier i André Breton. Carbonell, Foix i Cassanyes –que es podrien trobar còmodes en la sentència foixenca d’anys a venir, “M’exalta el nou i m’enamora el vell”–, no podien signar totes les declaracions explosives dels seus companys, però la bona veritat és que tots plegats van formar part d’un moment que sacsejà la nostra cultura com sovint es troba a faltar que passi. Anar a Sitges a veure l’exposició de Maricel un matí de desembre és, sens dubte, de gran inspiració…
