Avui fa cent anys que va nàixer a Burjassot Vicent Andrés Estellés, el fill del forner, el millor poeta valencià d’ençà d’Ausiàs Marc, segons que diu Joan Fuster, un creador de versos del poble –com Salvat-Papasseit–, un home cantat, recitat i reverit, convertit en símbol popular per l’obcecació de tots els feixistes contra la seua figura i contra tot allò que representa.

Però Estellés, per damunt de tot, és un gran escriptor. Que cal reivindicar sempre com a tal. Dels millors escriptors catalans del segle XX. La seua capacitat de retratar les coses quotidianes, de construir grans històries a partir dels fets de cada dia és insuperable. La seua poesia és feta d’una observació metòdica de tot allò que passa al carrer. I de la construcció, adjectivada de manera magistral, d’una transcendència humana –i, sí, també nacional i inevitablement reivindicativa– que el fa un poeta únic. El seu ritme es desenganxa de mètriques i d’establiments per esdevenir un riu voraç de paraules que evoquen imatges amagades en la memòria de tots i les converteixen en narracions desenfrenades on tanta i tanta gent ens reconeixem.

El març de l’any 2007, per una autèntica xamba biogràfica que no fa al cas, vaig tenir la sort d’assistir a Nova York a un recital de poesia on Lou Reed va llegir Estellés, traduït a l’anglès, davant uns centenars de joves. En un moment de la vetllada, especialment màgica, Reed es va acostar al micròfon d’una manera particularment desmenjada, es va posar les mans a la corretja, va fer el cos enrere i amb un fil de veu gairebé inaudible es va posar a recitar, quasi a xiuxiuejar, “Les nits que van fent la nit”:

“Now I’d like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things…”

Aquest no és un poema senzill ni costumista, no té res de fàcil. Més aviat és un colp de puny desesperat, amarg com la fel, de l’home que ha perdut la filla, de l’home que s’escolta amb la finestra oberta els trets que cada nit afusellen rojos a la paret del cementeri de Paterna, del xiquet que va veure passar els cadàvers del cementeri vell transportats en tètrics carros al cementeri nou. Del malalt esgotat que clama per una mica de calma, per un poc de repòs:

“Voldria escriure, ara, un amable poema
parlant de certes coses que encara hi ha d’amables,
segons crec o m’ha dit el veí del costat.
Vull ser amable, avui vull dir coses amables:
aniria per tota la casa a genolls
buscant coses amables, pregant que avui em siguen
donades certes coses que siguen ben amables.
He perdut el costum de les coses amables;
ja se sap el que són les coses d’aquest món…
He perdut el costum, no sé on les he deixades,
és possible al cafè, és possible en un banc
d’un passeig qualsevol, és possible, és possible…
Vaja vosté a saber. Ara, però, és de nit
i francament no són hores d’anar buscant
coses amables, coses tendres, coses amables,
exactament: està tancat ara el cafè
hi ha foscor al passeig, s’hi troben certes dones
que volen certes coses, estic cansat, no tinc
ganes de res de res, serà millor que em gite,
demà serà altre dia i ja se’m passarà
aquest desig, aquesta mania fulgurant
de les coses amables que m’ha vingut de sobte.
Que m’ha vingut de sobte. Vull dir: que m’ha vingut. ”

Quan Lou Reed va acabar de recitar el text, allà al Baryshnikov Center, es va fer un silenci espès, molt especial, sagramental diria jo. La gent no s’atrevia ni tan sols a aplaudir. Un jove que hi havia al meu costat plorava desconsoladament mentre els focus s’apagaven i la foscor més espessa inundava la sala magnificant aquell silenci admiratiu. Tots havien entès que aquells versos que arribaven de l’altra banda de l’oceà eren dinamita, un sentiment genuí, la vida escrita en les ratlles mesurades i viscudes d’un poeta.

I jo vaig sentir aleshores un orgull immens, impúdic, indescriptible, un orgull purament de poble, aquell mateix que Vicent Andrés Estellés tenia de ser el que era. Vaig sentir l’orgull de constatar en directe com un de nosaltres, un entre tants, era universal i es podia llegir com es llegeixen els grans del planeta –com es llegirien els seus tan estimats Whitman o Neruda– en una ciutat a la qual mai no va poder viatjar però que va somniar sempre, oculta en les vesprades febrils a la fosca del cinema de dissabte.

Per als valencians, i per a tots els catalans, Estellés és una roca enmig de qualsevol tempesta, un goig que assaborirem cada dia durant segles, un guia en la geografia de les paraules, un mestre a qui escoltar en silenci, recollits, però de qui també fem i farem bandera per a fer-la voleiar luxuriosament pels carrers i les places.

I entre totes les frases que ell va plasmar i que altres han convertit en eficaços eslògans –de l’Ovidi Montllor a Obrint Pas, de Maria del Mar Bonet a Borja Penalba–, n’hi ha una que jo m’estime especialment i que vull recordar avui novament: Una pàtria lliure i lluminosa i alta.

I la vull recordar avui, el dia que el seu autor faria cent anys, perquè són quatre paraules, aquestes seues, que expliquen a la perfecció, com només ho pot fer un gran poeta, allò que jo vull i allò que tants de nosaltres estic segur que volem. Una pàtria, sí. Nostra. I lliure. Però una pàtria que siga lluminosa, que irradie felicitat, que escalfe la gent, que l’embolcalle com el sol de primavera. I que siga alta, altíssima: que vole amunt en l’elegància i en l’ambició, en l’aspiració i en l’afany. Una pàtria que els altres homes del planeta reconeguen, com ho va fer Lou Reed, i que els servesca també a ells, que els impulse, que els anime i que els ajude a entendre què són. Una pàtria universalment catalana, en definitiva, que no tinga cap més límit que el cel i l’eternitat.

PS1. Molts anys després, el 2012, Pau Alabajos em va convidar a participar en el seu memorable concert al Palau de la Música de València. I ho vaig fer, precisament, recitant un fragment del Coral romput. Si el voleu escoltar, el trobareu ací.

PS2. El centenari d’Estellés omple avui les pàgines de VilaWeb, amb diversos temes. Ací podeu trobar una entrevista amb Jaume Pérez Muntaner , poeta excels ell mateix, amic del poeta i gran coneixedor de la seua obra. Trobrareu també ací, moltes de les cançons que cantants i grups de tot arreu del país han creat partint de les lletres d’Estellés. Ací l’opinió sobre Estellés de divuit grans noms de la cultura catalana. I ací us convidem a participar a vosaltres. A que ens expliqueu els vostres records, els vostres versos preferits, què penseu d’ell.

PS3. Tractant-se de jocs de llengua, és del tot lògic que avui el Paraulògic i el Mot-li reten homenatge a Estellés, amb sengles edicions especials. Jugueu, jugueu…