Una paraula, infinites opinions: el feminisme dins la política catalana

Avui en dia, la paraula feminisme no deixa indiferent ningú, perquè ara més que mai està carregada de significat, o més aviat de significats, ja que les formes d’entendre’l són diverses. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el feminisme és el “moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres”. La major consciència de gènere i la preocupació per la discriminació que encara pateixen milions de dones en tot el món en diferents camps de les seves vides, des de l’àmbit familiar fins al laboral, ha fet que en els darrers anys el moviment hagi esdevingut més important. Només cal veure com han augmentat, en molt poc temps, les xifres d’assistents a les manifestacions del 8 de març, el Dia de la Dona Treballadora. El 2017, a Barcelona es van reunir unes 7.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. A la manifestació d’enguany hi van participar 200.000, segons les mateixes fonts. Aquesta preocupació, cada vegada més palpable a la societat, s’ha traslladat de forma natural a la política.

El feminisme va néixer a mitjans del segle XIX, però, tot i així, no ha estat fins la segona dècada del segle XXI que les polítiques de gènere han pres més importància entre els partits amb representació a Catalunya. Cada vegada són més les propostes i els discursos que inclouen solucions per aconseguir la igualtat entre homes i dones, però, evidentment, no tots els grups en fan el mateix tractament.

La posició dels partits polítics

Actualment el Govern de Catalunya està format per Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, dos partits força diferents ideològicament. Tot i que ambdós es van acollir a la Vaga Feminista del 8 de març d’enguany i mostren un compromís per lluitar per la igualtat de gènere als seus discursos, JxCat apel·la a ‘l’optimisme per corregir les desigualtats’ i carrega contra les ‘polítiques fetes per dones i només per a dones’. ERC, per la seva banda, posa més èmfasi sobre la feminització de la pobresa i la maternitat i té un apartat només per a dones dins del programa.

Pel que fa al tercer partit independentista del Parlament, la CUP, és el grup que aporta solucions més radicals i contundents al conflicte. Sota el lema ‘Feminisme per canviar-ho tot’, l’agrupació d’esquerres va participar també a la vaga i va proclamar diversos eixos d’actuació, entre els quals va incloure la lluita contra la LGTBIfòbia i la repressió política, l’expropiació d’habitatges buits, el dret al propi cos i a una educació i salut públiques i garantides, entre d’altres. Durant les darreres setmanes, però, aquest discurs s’ha posat en entredit després que Mireia Boya dimitís del seu càrrec al Secretariat General per haver patit una ‘agressió psicològica’ per part d’un company de militància. La CUP, que ha estat acusada de permetre i fins i tot encobrir aquestes agressions, va explicar en un comunicat que necessiten ‘seguir aprenent de les ‘mancances i contradiccions’ que encara tenen com a ‘organització feminista.’

El Partit Popular, company de la CUP al Grup Mixt al Parlament, no va participar de la vaga ni de la manifestació del Dia de la Dona Treballadora per considerar que l’’extrema esquerra’ l’havia monopolitzat i que el manifest de la jornada no els apel·lava. Per anunciar-ho, Pablo Casado va encapçalar un acte on va manifestar la posició del partit davant d’algunes de les seves companyes, una imatge que ha estat molt criticada pels col·lectius feministes. El grup es posiciona contra l’avortament i considera que la concepció actual del feminisme enfronta homes i dones. Pel que fa a la gestació subrogada, un dels temes més controvertits en els darrers mesos dins del feminisme, de moment no tenen una posició ferma ja que hi ha diversitat d’opinions dins del partit.

Qui sí s’ha pronunciat a favor de la gestació subrogada és el grup parlamentari de Ciutadans, que en els últims mesos parla de ‘feminisme liberal’. Entre els punts del seu manifest, el partit defensa que el feminisme és una causa de tots, que cal deixar de banda el paternalisme i resta importància a les paraules (feminisme no és dir ‘portavozas’) per donar-ne als actes. Albert Rivera, que s’ha considerat el ‘líder’ del moviment, va explicar que no van recolzar la vaga del 8M per ser ‘anticapitalista’ i perquè ‘en matèria d’igualtat no s’han de donar passos a l’esquerra o a la dreta sinó cap endavant i tots junts’.

Socialistes i comuns sí que van donar suport a la vaga i van assistir a la manifestació. Pel PSC va ser Meritxell Batet, candidata per Barcelona a les eleccions del 28-A, qui va atendre els mitjans de comunicació i va repassar algunes de les posicions del partit respecte el tema: en contra de la mercantilització del cos de les dones, la violència laboral i sexual i la instrumentalització de la causa per defensar-ne d’altres com l’independentisme. Finalment, pel que fa a Catalunya en Comú, van ser l’únic dels partits majoritaris en escriure el seu manifest pel 8M en femení plural i en desgranar la vaga en totes les seves vessants (laboral, educativa, de cures i de consum). El partit, que governa a la ciutat de Barcelona, ha promogut moltes mesures en aquest sentit a la ciutat i considera que el model de democràcia actual privilegia la ‘cultura patriarcal’.

És un moviment transversal?

D’una manera o altra, el feminisme està present als discursos i programes de tots els partits polítics, però amb força diferències. Com és possible que un moviment, a priori transversal, pugui protagonitzar les agendes dels partits tant de dretes com d’esquerres, tant de liberals com d’anticapitalistes?

Tània Verge, politòloga especialitzada en representació política i gènere considera que ‘el feminisme és un projecte ‘progressista’, en tant que ‘combat tot un sistema d’opressió, subordinació i explotació contra les dones i busca una transformació social a nivell global’. En canvi, apunta que ‘des de les dretes la diagnosi de la discriminació té una base de tipus individual, que té difícil encaix amb la identificació de causes estructurals de la desigualtat’. Isabel Muntané, periodista i codirectora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB, coincideix en que el feminisme és incompatible amb una política neoliberal de dretes, però matisa que es tracta d’una opinió, i que hi podria haver altres opcions.

D’altra banda, totes dues accepten que s’ha de parlar de ‘feminismes’, en plural, ja que es tracta d’un moviment transversal integrat per corrents diversos. Aquests corrents inclouen el feminisme lèsbic, el feminisme negre o el transfeminsme, que amb les seves corresponents lluites ‘han enriquit el feminisme i han permès que s’entengui des d’una perspectiva interseccional’, explica Verge. Inevitablement, la gran varietat de perspectives provoca divergències dins el moviment feminista, quelcom que per a Muntané no implica un problema si ‘dona peu a un debat i a una mirada crítica a partir de la qual construir un discurs.’ No obstant, considera que ‘el que sí és greu és que des de la política i els mitjans de comunicació s’utilitzin els temes més polèmics per crear divisions dins el moviment’.

Entre la instrumentalització i la conscienciació

El fet que el feminisme hagi pres una nova dimensió en els darrers anys i s’hagi consolidat dins l’agenda política i social ha tingut diverses conseqüències. Els partits no han tingut alternativa i s’han hagut de posicionar al respecte. Verge apunta a que ‘alguns s’han espantat amb la força del moviment i intenten desvirtuar-lo a través d’una versió descafeïnada i d’altres han desplegat una oposició molt forta.’ La força del moviment també ha fet que s’intenti tergiversar la seva lluita, i això ha donat pas a algunes actuacions com el purplewashing. Aquest concepte fa referència a l’ús del feminisme per encobrir i legitimar polítiques d’exclusió contra minories, com poden ser la musulmana o gitana. Per això, hi ha diversitat d’opinions sobre si la política institucional hauria de d’implicar-se tant en el moviment. Des del DUODA, el Centre de Recerca de Dones de la Universitat de Barcelona, es considera que “és la llibertat femenina el que ha canviat la civilització i no els partits” i que hi ha una pugna entre aquests per demostrar qui és el més feminista.

Això s’explica pel fet que el feminisme ‘apel·la a uns poders, a un estatus i un sistema que se sent molt consolidat i al qual no li agrada que se’l qüestioni’, tal com explica Muntané. Tanmateix, la forta presència del feminisme també ha permès una major sensibilització. La societat reclama més polítiques feministes, i des dels poders s’intenta incloure la perspectiva de gènere en les propostes de les polítiques públiques. Alhora, la conscienciació en matèria feminista permet que s’alcin més veus per contrarestar les formes d’instrumentalització i tergiversació d’aquesta.

En definitiva, és indubtable que les reivindicacions i demandes feministes estan tenint una gran repercussió sobre la vida pública. Les reaccions i interpretacions són variades i, inevitablement, des de la política s’utilitza la popularitat d’aquest moviment per guanyar adeptes i buscar diferenciar-se de la resta de formacions, especialment durant la campanya electoral. Malgrat el risc de caure en la instrumentalització, el fet que el feminisme acabi en boca de tots també contribueix a que es mantingui constantment dins l’agenda mediàtica i política. Això, per bé o per mal, fa augmentar la consciència sobre les discriminacions que encara persisteixen i la necessitat de seguir treballant en el camí de la igualtat. 

*El grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya no ha volgut participar en aquest reportatge, malgrat la insistència de les autores.