08.12.2016 - 22:00
Amb motiu del Dia Internacional contra la Corrupció, publiquem aquest article de Joan Pérez i Ventayol (doctor en història contemporània i coautor d’Els arxius, clau de volta de la transparència).
Fa just unes setmanes que es va presentar públicament l’Atles de la corrupció als Països Catalans. Coordinat per David Fernàndez i Àlex Romaguera, els quatre volums de l’obra situen sobre el mapa centenars de casos de corrupció i frau fiscal que han esquitxat institucions i polítics de tots nivells i perfils. Conèixer el volum econòmic que representen aquestes accions fraudulentes, explicar-ne els exemples més sonats o tipificar els delictes més comuns és una de les principals aportacions del projecte Llums i taquígrafs, que ha acabat amb la publicació d’aquests quatre volums.
Detallar i denunciar les males pràctiques posa en evidència el clientelisme i les relacions opaques entre poder econòmic i poder polític. Per això cal posar llum a aquestes trames i donar-les a conèixer, com també explicar el fenomen de la corrupció per copsar-ne la magnitud i implantació. Aquests són, sens dubte, els primers passos per a fer-hi front.
La confiança i el control de les institucions ha de ser el model sobre el qual construir un nou sistema de relació público-privat. La participació política hauria de basar-se en entorns de col·laboració i de cessió. Amb una delegació de sobirania individual i col·lectiva als representants polítics i, en sentit invers, amb un retorn a partir del retiment de comptes i la fiscalització dels poders públics. Però sense un entorn de confiança aquest procés de delegació no podrà ser mai plenament exercit ni controlat de manera efectiva. D’aquí ve, doncs, que la denúncia dels espais i de les formes de corrupció sigui imprescindible, però no suficient. Cal facilitar, al mateix temps, elements que permetin de trencar amb el marc de les actuacions encobertes i sense transparència. Proporcionar instruments per a construir una legitimitat real i efectiva entre l’espai públic i l’esfera ciutadana.
A la presentació dels quatre volums esmentats, l’activista Simona Levi feia una denúncia de les males praxis en els espais polítics. Però també posava de manifest la necessitat d’adoptar estratègies per tal de subvertir la pèrdua de legitimitat d’institucions i governants. Més enllà de l’autocontrol de les administracions i per sobre de la capacitat fiscalitzadora dels grans mitjans de comunicació, Levi demanava la implicació dels ciutadans, receptors principals de les conseqüències polítiques i econòmiques derivades de la corrupció. Per tal de ‘conquistar la democràcia –deia Levi– hem de conquistar la narrativa’.
Conquistar la narrativa o construir una nova narrativa. Aquesta és la qüestió. O la confrontació de narratives, la legitimitat de les quals dependrà d’on provinguin la informació i les dades que les sostenen. Un exemple ben clar de construcció i manteniment de narratives de poder es va produir amb la famosa asseveració de l’oasi català, esdevinguda quasi un estat d’opinió polític i moral de la Catalunya dels darrers trenta-cinc anys. Fins que es va desmuntar per l’evidència dels fets, aquesta màxima s’havia convertit en un dels discursos de legitimitat institucional i política més estesos de l’etapa autonòmica. Només va poder ser desmantellada i superada per l’esclat dels grans processos de corrupció a la primera dècada del segle XXI, amb els casos Palau o Millet com a puntes de l’iceberg. L’anomenat oasi català va ser un dels relats més reeixits per a compensar discursivament les connexions i les males pràctiques en la gestió dels recursos públics d’aquella etapa.
La construcció de narratives, doncs, com declarava Simona Levi, esdevé una de les armes més potents –però no l’única– per combatre el context de la corrupció i avançar cap a una societat plenament democràtica. Però l’única manera de contribuir a aquest relat és recuperar el control sobre la informació pública, amb l’accés a l’única font fiable i fidedigna, com és la informació que prové dels documents autèntics. Accedir a les dades generades i produïdes per les institucions es converteix en un element de control de primer ordre i ha de permetre teixir una nova narrativa sobre els poders públics.
S’ha teoritzat molt al voltant de l’axioma entre accés a la informació pública, transparència i lluita contra la corrupció. La llei de transparència aprovada pel Parlament de Catalunya el 2014 i la llei d’arxius i documents dictada tretze anys abans ja posen de manifest que, sense sistemes de gestió de la informació o de documents, és impossible garantir el control de les decisions de l’administració. Aquesta situació no és desconeguda per als països més avançats democràticament del món, com Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Nova Zelanda o els Estats Units, que compten amb robustes polítiques de govern obert. Aquests països disposen de plataformes tecnològiques on els ciutadans poden retre comptes de les decisions de les seves administracions a partir de l’accés als documents. I, en conseqüència, són capaços d’explicar l’actuació pública d’acord amb dades objectives i autèntiques. L’accés a la informació és un indicador inqüestionable en favor dels drets dels ciutadans i de lluita contra la corrupció política.
Un model de gestió pública fonamentat en la fiscalització ciutadana a partir de l’accés a la informació i als documents autèntics es converteix, per tant, en un nou entorn de confiança. No evita la corrupció i no n’és cap antídot absolut. Però és un primer pas per a assegurar que tots els agents implicats en la millora democràtica i el bon govern (les plataformes ciutadanes, les entitats i associacions, els periodistes, els mitjans de comunicació), construeixin una narrativa del poder públic basada en informació veraç i creïble. Només així s’aconseguiran capgirar els discursos fets sobre interessos determinats. Aquells que no tenen en compte les decisions polítiques i administratives plasmades jurídicament en els documents autèntics.
[L’article ha estat originalment publicat a la web de BonPort.]
Ací podeu veure una conversa de l’autor d’aquest article (Joan Pérez i Ventayol) i el coautor del llibre Els arxius, clau de volta de la transparència, Vicenç Ruiz.
