07.10.2015 - 02:00
Ahir dos dels parlaments del nostre país van agafar una alta volada, símbol del nou temps que vivim. A les Illes la derogació de la polèmica llei de símbols impulsada per Bauzá va esdevenir una celebració popular amb diputats, consellers i ciutadans ballant junts a la porta de la cambra. El mal perdre dels diputats del PP es va fer palès quan abandonaren el ple, pensant-se que així aturarien la votació. Però això no va passar, i la persecució de la senyera i dels llaços ja és història.
A les Corts Valencianes, mentrestant, un tens debat va servir perquè la cambra reclamàs per consens al govern espanyol un ‘espai fiscal propi’ per al País Valencià i el reconeixement i el pagament dels més de dotze mil milions d’euros que no han arribat durant anys i que haurien d’haver arribat. Encara que finalment el PP s’afegí a la demanda, cal parar esment al discurs, increïble, de la nova líder del partit. La tesi que va defensar era que el País Valencià tenia problemes perquè havia volgut ser un país i no una regió i, doncs, havia volgut assumir competències que no hauria de tenir. La cara del president Puig era un autèntic poema, en vista de la deriva antiautonomista del PP. Una versió competencial del tristament famós ‘aldeanos’ de la líder valenciana de Ciutadans.
En l’un parlament i en l’altre ahir es van viure moments importants. Moments que simbolitzen un canvi de discurs i de polítiques que no afectarà únicament valencians i illencs, per bé que evidentment en siga la principal conseqüència. I que expliquen clar i net que el Partit Popular ja només jugarà la carta de l’Espanya més tancada i regressiva, pre-autonòmica i tot.
Particularment, vull cridar avui l’atenció sobre el president Puig. En aquests cents dies de govern hem vist créixer la seua figura amb un to, unes formes i unes maneres que recorden molt les del president Maragall. Com Maragall, Puig parla des de la preeminència del país sobre el partit –i la recent picabaralla amb Pedro Sánchez n’és simptomàtica. Com Maragall, Puig parla des de la necessitat de servir els ciutadans i constatant que hi ha un topall, a Madrid, que fa inviable l’autonomia i per tant fa més difícil la vida de tots. Com Maragall, Puig no calla i assenteix, sinó que reclama i fa política.
No vull dir pas que les situacions siguen un calc i que això que ha passat al Principat haja de passar al País Valencià i a les Illes. No serà així necessàriament, però el canvi que s’hi viu pot menar a situacions impensables. Tan impensables com era fa cinc any això que ara es viu al Principat.
No vull dir pas que les situacions siguen un calc i que això que ha passat al Principat haja de passar al País Valencià i a les Illes.
Sobretot perquè hi ha una constant incisiva que és el vector principal de la situació política a Espanya: la intransigència autoritària del PP. El PP, i per la seua mà l’estat, farà el sord a tota reivindicació d’autogovern que puga formular qualsevol territori, especialment aquells que sempre ha considerat ‘sospitosos’. I ‘sospitosos’ som els valencians, malgrat la utilització folklòrica que durant decennis ells mateixos n’han fet. Fixeu-vos, si no, amb quina poca habilitat Maria Dolores de Cospedal, ahir mateix, va vincular la situació de Catalunya amb això que comença a passar al País Valencià.
El pas endavant fet pel Principat el 27-S i aquesta nova presa de posició del País Valencià i les Illes que comença a prendre cos, tot junt, significa per a Espanya un terratrèmol geopolític molt difícil de pair. Estic segur que la manifestació de divendres a València pot ser un indicador important tant de la força de la nova realitat política valenciana com dels nervis i la por que desperta en el govern espanyol.
Cada territori –el Principat, el País Valencià i les Illes– porta els seus ritmes i cada un decidirà el seu camí, sense subordinacions de ningú a ningú.
Cada territori –el Principat, el País Valencià i les Illes– porta els seus ritmes i cada un decidirà el seu camí, sense subordinacions de ningú a ningú. Però cal donar el valor que té al tomb històric que vivim perquè és evident que els interessos particulars de cadascú eixiran reforçats de la batalla comuna de tots. Que al final el problema és aquest model d’Espanya que Espanya no vol fer res per canviar i que tots nosaltres, separats o units, ja sabem del cert que ens duu al desastre.
