Una nova generació literària, primer esbós

Un dels fenòmens més llampants i atractius que mostra aquest Sant Jordi en l’àmbit literari és la visibilització d’una quantitat i qualitat important d’obres d’autors que es troben per sota la quarantena. En l’especial dedicat a les novetats d’aquest Sant Jordi 2016, que VilaWeb organitza temàticament, l’apartat ‘Per al lector que vol descobrir una nova generació’, compta amb dinou títols de narrativa i podrien ser més si haguéssim incorporat els llibres publicats a la tardor. Mai com aquest any hi ha hagut tants títols d’aquesta generació literària que empeny i que es mostra ja de present i amb força que sorprèn, amb coses a dir i amb ganes de dir-les, peti qui peti. I entre aquests títols seleccionats descobrim que aquests escriptors s’han endut enguany la majoria de premis literaris de prestigi però amb una quantia econòmica modesta. Hi trobem el primer premi Llibres Anagrama i el finalista, el premi Documenta (és clar, aquest és per a escriptors menors de trenta-cinc anys), però també el Joanot Martorell de Gandia i el Ciutat d’Alzira, que potser és avui el premi de narrativa en català al País Valencià més important, i també el Marian Vayreda i el Just M. Casero. I entre aquests títols de narrativa, també hi trobem un nombre significatiu d’escriptores.

Parlar d’una generació sempre es fa difícil i aquest cas no és cap excepció. Quan preguntem a Jaume C. Pons Alorda, escriptor, poeta, traductor i membre ben actiu d’aquest moviment de joves escriptors, sobre aquesta nova generació, el primer que fa és negar-la per la diversitat que conté. I diu: ‘Tothom fa la seva, i és necessari que això segueixi així.’ Ell va ser un dels impulsors de l’antologia ‘Pedra foguera’ de l’any 2008, que aplegava vint-i-vuit poetes de menys de trenta anys, i que va editar Documenta Balear, perquè fou una iniciativa que va néixer a Mallorca, a través del col·lectiu Pèl Capell. Molts d’aquests poetes van començar a visibilitzar-se amb aquesta antologia.

Com que Pons Alorda es troba en l’epicentre de moltes de les «mogudes» que genera aquesta nova generació literària, li demanem que hi reflexioni. I no li fa gens de mandra, al contrari, té molta «escriguera» (que diria Biel Mesquida). Pons Alorda ha traçat un relat que per la seva força, d’anar a raig també, i de copsar el batec dels temps, hem volgut oferir-vos sencer i acompanya aquest reportatge. L’ha titulat ‘Una nova generació?‘.

Doncs Pons Alorda diu que aquests escriptors són de futur però tenen molt de present també i remarca una primera separació entre poesia i prosa. Diu que en prosa ‘hi ha un esclat poderós’ i destaca els nascuts el 1977, que són molts: Llucia Ramis, Anna Carreras, Bel Olid, Joan Jordi Miralles, Joan Todó… ‘Unir aquesta tropa amb els de la tropa literària nascuda l’any 1984 (sobretot poetes però també amb clares excepcions com Lucia Pietrelli o jo mateix) és molt complicat, ja que anem per camins molt diversos i divergents.’

Però mirem d’explorar i cerquem elements que comparteixen aquests escriptors. L’editora de L’Altra editorial, Eugènia Broggi, sempre amatent a les noves veus (publica el Premi Documenta), també veu difícil parlar de generació, però apunta un context socioeconòmic que condiciona a tots aquests escriptors: ‘Fixar una generació sempre costa, perquè certament, tots són bastant diferents en els temes que aborden. Ara, sí que podem trobar elements que els acosten. Per exemple, són autors que els costa publicar, alguns triguen molt entre un llibre i un altre: Víctor Garcia Tur va publicar la seva primera novel·la el 2008 i la segona no ha sortit fins ara. O Albert Forns, que va publicar la primera novel·la el 2012 i la segona no ha arribat fins ara. I això per què? Doncs perquè comparteixen el problema de la precarietat laboral: els escriptors consolidats van viure encara una època de prosperitat editorial que els recompensava, en canvi, els escriptors que estan per sota la quarantena, han de treballar molt per a viure, no han viscut mai les compensacions econòmiques d’altre temps i tenen molt poques hores per escriure. Mireu el Jordi Nopca, per posar un exemple (que, per cert, el seu llibre de relats, premi Documenta de l’any passat, ‘Puja a casa’, serà traduït al neerlandès).’

I continua Broggi: ‘Els escriptors consolidats estan enfadats i en contra del món perquè senten que se’ls expulsa, però aquests joves han d’anar a totes i han de sacrificar moltes coses per l’escriptura. I trobo que porten vides escopetejades. Això els defineix. Potser per això escriuen molta autoficció, perquè per subsistir han de fer moltes peripècies i aquestes acostumen a ser sucoses.’

Sobre l’autoficció, l’escriptora Anna Ballbona, finalista del premi Llibres Anagrama de novel·la en català amb ‘Joyce i les gallines’, parla de joc entre realitat i ficció i afegeix la ironia com un recurs compartit. Explica: ‘La ironia és també una manera d’afrontar qüestions una mica tabús o que es fa més difícil de parlar-ne o per evitar l’avorriment. Una de les coses que compartim una part dels escriptors dels anys vuitanta és el joc, les ganes de jugar. I sovint el joc és ironia. Aquesta ironia permet donar més força i trempera, més potència, a certes coses que vols dir.’

El segle XXI, el segle de les dones

Tot i que Pons Alorda fuig de generalitzacions per evitar caure en el terme generació, hi ha un aspecte sobre el qual no dubta ni defuig: ‘El present i el futur de la poesia catalana és en femení, o sigui, una poesia escrita per dones, i això no vol dir que sigui feminista sinó que és una realitat indiscutible: les dones dominen el terreny, a la fi, i és que si ho comptem de forma forta hi ha, indubtablement, una predominança absoluta de dones abans que d’homes, cosa que a mi m’entusiasma moltíssim.’

Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, discrepa sobre el valor feminista d’aquest fet quantitatiu i qualitatiu d’escriptores en el panorama literari català: ‘Avui les dones ens deixem trepitjar menys i prescindim del que ens diguin els homes. Tot i que ells no ho veuen encara, nosaltres n’estem molt convençudes. I aquesta nova realitat la considero una pràctica d’autoafirmació feminista, perquè per a ser escriptora renuncies a altres àmbits de la vida, fins i tot a la maternitat. També tenim moltes coses per explicar, per explorar, perquè fins ara no s’ha fet des de la mirada de la dona i dels nostres problemes. I això vol dir que tenim molt de camp per córrer. Ara, això és un moviment mundial. Potser perquè tenim més set que ells, potser per això també fem coses més interessants. Tenim un espai a reivindicar i una lluita i això ens dóna més força.’

Eugènia Broggi recorda que en trenta-cinc anys, el premi Documenta només l’han guanyat tres escriptores: la Flàvia Company l’any 1997, la Bel Olid el 2009 i l’Alicia Kopf aquest 2015. I reflexiona: ‘Potser sí que fa l’efecte com si ens haguéssim modernitzat tots plegats una mica. Existeix una xarxa de llibreries bestial, que s’entenen com a centres culturals i que aposten pels autors joves. I la majoria són llibreteres de llibreries ben petites. I també hi ha moltes editores, fet que també s’ha capgirat. Certament, vivim un món que va tendint cap a les dones. Això vol dir alguna cosa.’

La forma, l’evolució del català literari

En una entrevista amb l’escriptor Màrius Serra, un home sempre preocupat per la llengua, parlant de la seva última novel·la, ‘Res no és perfecte a Hawaii’ (Proa), i del moment en el qual es trobava, va comentar: ‘Em sento alliberat d’antigues prevencions, com per exemple el fet de dialogar. A la novel·la ‘Mon oncle’ (Pòrtic, 1996) no hi vaig posar ni un sol diàleg. Pensa que el debat sobre el model de llengua ve de lluny i no portar els personatges a l’oralitat m’evitava problemes. És que escriure és la llengua! Ens venen sopars de duro d’autors que escriuen en castellà i de cop i volta poden passar-se al català, però no. Això t’envia un missatge subliminar, que la llengua no és important. Doncs no. La llengua no funciona com qui pitja un botó. La llengua és el procés de creació. I sortosament tenim un estol de joves traductors i d’autors que publiquen en editorials petites, que fan aquest treball d’evolució del català literari. Tenim el català literari en molt bones mans.’

Anna Ballbona utilitza el català del món de pagès del Vallès Oriental i del Maresme, un català popular que va desapareixent. I així ella en les presentacions del seu llibre fa un experiment. Pregunta als assistents per dos termes amb dues accepcions que no contempla el DIEC: «potolada», en el mateix sentit que «bretolada», i «favassa», en el mateix sentit que «fleuma». Diu: ‘Són dues paraules homenatjades al llibre. Perquè a l’hora d’escriure tinc la consciència d’aquesta pèrdua i la voluntat de fer circular aquestes paraules. És una manera de jugar amb aquesta riquesa que t’ha arribat i fer que no desaparegui.’

L’aposta de les editorials petites

Mirar el catàleg de la munió de petites editorials que al llarg dels darrers deu anys han anat sorgint en el món literari català és constatar que han estat aquests segells els que han fet possible la visibilitat d’aquests nous i joves escriptors. Davant del monopoli del Grup 62, que té en els seus segells la majoria d’autors consolidats i amb un nom fet, les editorials petites, més lleugeres d’estructura, més atrevides, plenes d’idees i de frescor, amb ganes de fer política d’autor, i per necessitat també, és clar, han anat fent de contrapès al Grup 62, apostant per aquests joves escriptors plens de talent i amb ganes de reivindicar-se.

Eugènia Broggi, que va canviar treballar a can Planeta amb el compte de resultats al clatell, per una petita editorial pròpia, amb la necessitat de retornar a l’ofici, explica la seva experiència: ‘Les editorials petites som les que publiquem aquestes noves veus, tenim el temps i l’energia per construir nous autors, tot i que hem de picar molta pedra, no ens n’oblidem tampoc. També és cert que la majoria d’autors amb un nom no volen publicar en editorials petites. Davant d’això, el que fem és buscar. I sort en tenim de tant de talent com hi ha! Pensa que la satisfacció de descobrir un autor nou amb talent és la satisfacció més gran que pot tenir un editor. I que els lectors comparteixin aquest talent i el reconeguin amb la compra del llibre, aleshores això ja és el tot.’ I assegura: ‘Hi ha talent. Mira, ara tinc sobre la taula tres llibres de tres autores que encara no han publicat i que estan molt bé.’

Un exemple d’aquesta aposta de les editorials petites per la nova generació d’escriptors és el llibre ‘La recerca del flamenc’, publicat per Labreu editors, una editorial amb un catàleg que, amb els seus deu anys de vida, ja s’ha fet imprescindible per conèixer i veure l’evolució d’una gran part dels joves poetes del país. Però també en narrativa han apostat per les noves veus i un bon exemple n’és el volum ‘La recerca del flamenc’, que Pons Alorda explica: ‘L’experiència nascuda al voltant del volum “La recerca del flamenc” és curiosa. Durant uns dies d’estiu de 2015 LaBreu ens va convidar a unes colònies de creació: el Mas de Bernis era tot nostre, i del seu amo i senyor, Albert Hernàndez, durant una setmana per escriure un conte que pogués arrelar a les Terres de l’Ebre. Una bella manera de celebrar els aniversaris de l’editorial i d’aquesta deliciosa masia tan acollidora: una simbiosi perfecta que es durà a terme cada dos anys. En la nostra aventura personal, cadascú de nosaltres, Sebastià Portell, Joan Todó i jo mateix, va escriure amb alegria i llibertat i el resultat és molt engrescador, ple de fulgors.’

I conclou: ‘Crec que Joan Todó i jo no estem d’acord en res, ni ens assemblem en res i pensem coses totalment diferents en tot: per això és altament curiós tenir-nos amistosament, agradablement, poderosament a nosaltres dos i a Sebastià Portell, la gran promesa del futur, en un mateix llibre: demostra una gran riquesa, voracitat, capacitat i concepcions mentals sobre el món, la vida i la literatura.’ Aquí Pons Alorda, doncs, ja marca tres generacions i no una, que avui es troben per sota de la quarantena.

El premi Llibres Anagrama de novel·la en català

Quan ja no s’esperava l’aposta d’Anagrama pels autors en llengua catalana, l’editor Jordi Herralde va convocar el Premi Llibres Anagrama, segons que va explicar a VilaWeb, ‘per revaloritzar la col·lecció Llibres Anagrama (centrada sobretot en traduccions) i veure que passa amb la literatura catalana’. Hi reflexionava en aquesta direcció: ‘S’endevinaven tendències, nova gent, gent jove... Vam rebre quaranta-un originals, que sembla que és bastant per a un premi en llengua catalana amb una dotació que no és ostentosa, 6.000 euros. Perquè nosaltres perseguim la qualitat literària, encara que sigui minoritària o molt minoritària.’

El premi de Llibres Anagrama de Novel·la en català el va guanyar Albert Forns (Granollers, 1982) amb ‘Jambalaia‘ i es va destacar també un finalista (que no estava contemplat en les bases del premi), que va recaure en Anna Vallbona (Montmeló, 1980), per ‘Joyce i les gallines’. Dos autors joves, el guanyador amb una primera novel·la publicada i la finalista, que en narrativa era una autora inèdita. Herralde, amb vuitanta-un anys i amb el futur d’Anagrama ben lligat, ha sentit la pulsió dels temps amb aquests joves, que traduirà al castellà, tots dos, i que mourà per la Fira de Frankfurt per mirar d’aconseguir-ne traduccions.

I què els hi troba? Segons que va explicar en una llarga entrevista a VilaWeb: ‘Confio bastant en aquests dos autors, per la sorpresa que m’han causat a mi: saba nova, sang fresca, descarats a mansalva. Ja sabeu que m’agraden els autors descarats, es nota al catàleg, no ho puc amagar. Hi ha un talent i unes veus diferents. Això és clar. Si persisteixen, si no defalleixen, si tot va bé, seran la gran generació d’aquí a uns anys.’ I encara va més enllà: ‘He trobat unes veus amb una frescor, una insolència i al mateix temps amb un domini del llenguatge i una singularitat, que em seria difícil de trobar gaires equivalents de gent de la seva generació en llengua espanyola en aquest moment.’

Eugènia Broggi, que manté molta complicitat amb Jordi Herralde, se’n queixa del premi: ‘Em fa ràbia aquest premi, perquè ens ve a fer la competència a les editorials petites. No calia. Però, per altra banda, m’encanta aquest premi, perquè és l’únic editor que el podria haver convocat avui, perquè l’Herralde és un apassionat per la gent jove. Només així es pot entendre, que a la seva edat obri un premi per trobar noves veus. Només podia fer-ho ell. Ningú a Planeta avui hi haguera apostat. Ni li hauria passat pel cap. En aquest sentit, serà un premi amb un gran rendiment.’

Acabem l’esbós amb unes paraules de Jaume C. Pons Alorda que criden l’atenció: ‘Jo sempre he pensat, i encara ho penso, que som un reflex emmirallat de la riquesa salvatge i radical i eclèctica i polifònica i polièdrica de la generació dels anys 70, un esclat brutal de tanta energia. Ara, però, no només hem igualat la «Dècada Prodigiosa», sinó que l’hem rebentada directament.’ I aclareix: ‘No és un atac, ans al contrari, per ells sento devoció, sinó que si allò va ser una bomba doncs resulta que ara mateix som una bomba atòmica: que el sistema s’ha dinamitat, ha estat un reflex però el reflex ha rebentat, ha explosionat, ha saltat pels aires, això volia dir.’