Una nova generació?

Una generació impossible
Intentar parlar d’una generació homogènia és impossible, al meu entendre, perquè hi ha tanta gent que no és factible poder encabir tothom sota unes etiquetes o categories massa concretes. Com a molt, podem mirar de fer diferències en grups: mediàtics contra hermètics (gent que domina mitjans de comunicació d’una manera o una altra en contra d’aquells que resten al marge), horitzontals i verticals (els primers tenen una mirada panoràmica de preocupació sobre allò directe del seu entorn, gent propera i de la mateixa edat i estils similars; els verticals travessen el temps i s’encaren més directament amb la tradició, amb una mirada que s’escapa d’allò que tenen més al costat), ‘literatura fregida’ versus ‘literatura exquisida’, diria jo (tot i que això és una manera meva d’entendre-ho) o autoficció versus imaginació (que també seria una manera mediocre de dir-ho, però que serveix molt bé per saber per on van les coses, ja que els que defensen una possibilitat són clarament contraris a l’altra. Aquí hi ha una fortíssima dicotomia, i només cal observar exemples recents per entendre-ho: Albert Forns, Jordi Nopca i Anna Ballbona són l’antítesi perfecta de Max Besora, Ruy d’Aleixo o Ramon Mas sota el pseudònim de Roderic Mestres, per exemple). Però proposar aquestes categories violentes seria també matar part de la gràcia d’aquest macrocosmos que es continua expandint a un ritme frenètic. Tothom fa la seva, i és necessari que això continuï així. Només una cosa: que es faci des del respecte, cosa que a vegades alguns obliden.

Això sense tenir en compte els gèneres, un altre tema que encara va més enllà de tot això. De fet, és molt curiós, des de la publicació de l’antologia ‘Pedra foguera. Antologia de poesia jove dels Països Catalans’ (Documenta Balear, 2008) fins ara ja hi ha hagut relacions, orgies, divorcis i la creació de faccions molt marcades de tan clares: hi ha grups i afinitats, això és indiscutible, i crec que els bàndols són cada cop més irreconciliables. Podria fer un dibuix o un mapa, però això seria la meva perspectiva i crec que tampoc no cal.

En primer lloc, tret de comptades excepcions, hi ha un divorci aparent entre la poesia i la prosa, tot i que hi ha autors que desafien això i que escriuen en ambdós gèneres (com Lucia Pietrelli, Joan Todó, Joan Duran o jo mateix, que he pogut fer una mica de tot i més perquè tinc molts interessos i perquè encara sóc incontinent i eufòric).

En prosa, hi ha un esclat poderós, evidentment, quasi incontrolable. I sobretot penso en els que han nascut l’any 1977, que són molts: Llucia Ramis, Anna Carreras, Bel Olid, Joan Jordi Miralles, Joan Todó… Unir aquesta tropa amb els de la tropa literària nascuda l’any 1984 (sobretot poetes, però també amb clares excepcions com Lucia Pietrelli o jo mateix, ja ens he esmentat abans) és molt complicat ja que anem per camins molt diversos i divergents.

Perquè en poesia em sembla una absoluta bomba de tants estils i de tantes propostes que existeixen: no ens podem unir sota etiquetes o categories. Jo sempre he pensat, i encara ho penso, que som un reflex emmirallat de la riquesa salvatge i radical i eclèctica i polifònica i polièdrica de la generació dels anys 70, un esclat brutal de tanta energia. Ara, però, no només hem igualat la Dècada Prodigiosa, sinó que l’hem rebentada directament.

Un present i un futur de dones
Com bé diu Lluís Calvo en el seu article ‘Audaces i talentoses: la jove poesia catalana’, que es publicarà en una edició especial a l’editorial Fonoll arran del II Encontre d’Escriptors i Crítics a la Pobla de Cérvoles de les Garrigues abans d’aquest estiu, el present i el futur de la poesia catalana és en femení, o sigui, una poesia escrita per dones, i això no vol dir que sigui feminista sinó que és una realitat indiscutible: les dones dominen el terreny, a la fi, i és que si ho comptem de forma forta hi ha, indubtablement, una predominança absoluta de dones, cosa que a mi m’entusiasma moltíssim. De fet, crec que ens trobem davant un gran triomf, i això ha de ser ben present, feliçment present.

De les dones entre 30 i 40 anys, només puc dir-ne meravelles, perquè són absolutament fantàstiques, creadores d’una poesia audaç i nova. De fet, Marc Romera va deixar dit clarament a la presentació oficial del llibre guanyador del premi Carles Riba, Dret al miracle, de Víctor Obiols a l’hOriginal, així com en altres racons, que la poesia moderna catalana és una poesia escrita obligatòriament per dones, ja que són elles les que escriuen desafiant les convencions i amb una llibertat absoluta, mentre que els mascles estem ancorats en les formes del passat i tenim massa en compte el pes de la tradició: en aquest sentit sens dubte estem castrats quan les dones són la independència encarnada. Penso en els clars exemples d’Anna Gual, Laia Carbonell, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Aina Torres, Àngels Gregori, Irene Solà, Silvie Rothkovic, Blancallum Vidal, Lucia Pietrelli, Laia Martinez i Lopez, Maria Antònia Massanet, Míriam Cano, Maria Cabrera, Laia Noguera, Anna Pantinat o Mireia Calafell. Totes elles amb obra recent, premiada i respectada: demostren que escriuen amb força i que continuaran per molt bon camí.

Lucia Pietrelli és un cas fantàsticament especial: italiana de naixement, catalana d’adopció, escriu poesia i prosa, altament premiada, molt publicada i de gran prestigi. La seva darrera novel·la, Cadenes, va rebre el novembre passat el premi Joanot Martorell de narrativa. Ha estat un èxit de crítica i públic tot i que no ha tingut presència als mitjans, i per una altra banda Pietrelli també ha acabat de publicar un prodigiós llibre de poemes com ‘V’ a la llegendària col·lecció ‘Jardins de Samarcanda’ d’Eumo – Cafè Central: és una autora valenta, atrevida, que escriu en diferents llengües, ha guanyat molts premis i que és un perill per a un ‘star system’ que la veu com una amenaça constant a causa de la qualitat de la seva obra.

Tot i que les dones són fonamentals, i això s’ha de remarcar, també hi ha una gran quantitat de poetes homes que fan una feina brutal: Esteve Plantada, Joan Duran i Pau Vadell i Vallbona combinen l’escriptura amb l’edició; després hi ha autors que es dediquen sobretot al recital (David Caño, Pau Gener, Guim Valls) i uns altres que treballen amb una capacitat increïble (Emili Sánchez-Rubio, Jaume Munar, Pere Perelló i Nomdedéu, Pau Sif, Rubén Luzón, Paco Bononad, Ramon Boixeda, Albert Balasch, per exemple, que sempre han anat a la seva i quins camins nous que engendren!). Una vegada més aquí tenim de tot, i bo.

I això sense tenir en compte els més joves, aquests que ara van sortint i que en el futur faran molta cosa: des de Sebastià Portell i Gabriel Ventura fins a Carles Morell, passant per Jaume Coll, Carles Dachs, Adrià Targa, Marc Rovira…

Tot i que és cert que fins ara havíem comptat amb figures que ens defensaven molt, com Francesc Garriga i Carles Hac Mor, i ara som una mica orfes: els anys vinents diran de quina manera el passat i el present podran continuar dialogant de manera fructífera.

I què passa amb la prosa? Uf. Abans ja he comentat quatre cosetes més o menys meridionals, però només és la punta de l’iceberg, un iceberg mastodòntic. A més dels que han aparegut fins ara, tenim els noms d’Adrià Pujol, Yannick Garcia, Víctor Garcia Tur, Melcior Comes, Pere Antoni Pons o Marta Rojals, o una referència recent com Alícia Kopf, darrera guanyadora del premi Documenta, un premi que, per cert, hauria de publicar més dones per demostrar la riquesa actual que fa estona que explico. Però on situem un ‘outsider’ com Josep Maria Pagès, que acaba de guanyar el premi Just M. Casero amb la novel·la ‘Blat’ i que ha aparegut a Empúries? I què en fem, del cas de Valero Sanmartí, un heterònim literari que fulmina directament tot allò que toca a través d’unes obres que també destrossen els gèneres i que ens obliguen a rellegir? I Jordi Dausà o Sebastià Bennassar? Prolífics, insistents, continuen escrivint de forma intensa. Ara bé, ficar-los tots dins el mateix espai no és possible.

Editorials independents
Ha quedat més que demostrat que les editorials independents són les que han aconseguit expandir els escriptors d’ara i defensar-los a mort, mentre que els grans conglomerats van a la recerca d’altres interessos relacionats amb les vendes i no amb la qualitat, tot i que evidentment també hi ha excepcions. I aquí una vegada més es pot comprovar qui defensa la literatura i qui cerca unes altres coses que tenen més a veure amb el màrqueting. Qualitat i risc versus mercantilisme una vegada més, i no cal anar lluny per a trobar-ne exemples.

Crec que una vegada els grups es pronunciïn més clarament, si és que és factible, encara serà molt més evident. Però el present i el futur no es poden entendre sense LaBreu, Males Herbes, AdiA, Terrícola, Lleonard Muntaner, Edicions Poncianes, Meteora, Periscopi, Raig Verd, Cafè Central, El cep i la nansa i altres… Fins i tot una editorial com Anagrama, que ara publica per primer cop en català, sembla haver copiat l’exemple de les primeres o l’exemple de L’Altra Editorial, curiosament. S’han invertit les tornes, hi ha hagut un canvi de rol i de paradigma. Mentre que el Grup Planeta està en un espai tan estrany, inclassificable al meu parer, d’aparent desordre al meu entendre, que no m’atreveixo a fer valoracions.

Un panorama amplificat
No sé si el que he dit abans té gaire sentit, sé que tampoc no vull fer un cànon i això no és massa pensat ni reflectit. De fet, es mereix un llibre a part, però de veres crec que estem davant un panorama amb diferents conclusions:

L’ambient és molt positiu i amb moltíssima varietat i riquesa. D’una manera o una altra, tothom pot trobar sortides i vies per a desenvolupar les seves escriptures i els seus plantejaments. Una altra cosa és que després cadascú trobi els mitjans de promoció perquè això es pugui percebre o propagar. Però torno a les paraules de Lluís Calvo: la poesia, i també la narrativa, al segle XXI hauran de ser ‘hackers’ o no seran.

L’essència del moment és la llibertat absoluta: no hi pot haver etiquetes, perquè hi ha tantes diferències entre nosaltres, entre grups i capelles i personalitats, que reunir-nos en un mateix sac, el de l’edat i del temps, és molt empobridor i no reflecteix la brutalitat del moment actual.

Es publiquen més llibres que mai, es compren més llibres que mai, es venen més llibres que mai, es tradueix més que mai: però passa que el panorama és més disseminat i més amplificat que mai. Per tant, a vegades pensem el contrari per culpa del caos aparent. I això ajuda, sens dubte, tothom. Per tant, continuem així, treballant i insistint. Em remeto, de bell nou, a la passió i al nostre entusiasme: ja sabem que les coses no són ideals, però la perfecció no existeix. Ara, crec que la nostra obligació és esforçar-nos.