27.05.2019 - 02:30
|
Actualització: 27.05.2019 - 04:45
Quan començaven aquestes dues llargues campanyes electorals vaig comentar que per a l’independentisme hi havia tres objectius clars. A les espanyoles calia acostar-se a la meitat dels escons en joc i si podia ser guanyar, per primera vegada. A les municipals, guanyar a tants municipis com fos possible. I a les europees, guanyar i mirar de superar el 50% dels vots.
Els tres objectius han estat, aconseguits, en la pràctica. El 28 d’abril, a les espanyoles, ERC va aconseguir una victòria històrica i la suma amb Junts per Catalunya va fer pujar el nombre de diputats independentistes al congrés fins a vint-i-dos, només a dos de la majoria absoluta. I ahir el resultat de les municipals i el de les europees van ser clarament favorables.
L’objectiu de guanyar el màxim nombre possible de batllies s’ha aconseguit, comptant a més amb l’efecte simbòlic de la victòria de Maragall a Barcelona. ERC ha guanyat a Lleida i Junts per Catalunya a Girona, mentre que a Tarragona si hi hagués un acord de l’independentisme i els comuns seria possible de desbancar Ballesteros, que amb PP i Ciutadans no té majoria.
Més enllà de les capitals de demarcació, les xifres són molt clares, també. Amb un però important.
Així, Junts per Catalunya obté 302 possibles batllies, ERC 256, la CUP dotze i Primàries una. I hi ha 165 pobles més amb majories relatives independentistes. Això vol dir que 736 municipis de Catalunya, d’un total de 947, tenen a tocar un govern independentista. El però, un però important, és la clara recuperació experimentada pel PSC, especialment a l’àrea metropolitana. Es pot dir que els socialistes han decidit d’encapçalar el bloc unionista i ho han aconseguit, cosa que s’ha demostrat també amb el resultat a la ciutat de Barcelona. I aquest és un element preocupant que caldrà tenir en compte d’ara endavant. El fracàs de Ciutadans i del PP és espectacular, però cal no enganyar-se. El preu és que el PSC, que ha guanyat a 96 poblacions, s’ha convertit en el partit paraigua del vot unionista i això tindrà conseqüències serioses en la política catalana i no pas precisament positives.
Pel que fa a les eleccions europees, l’objectiu del 50% dels vots no s’ha obtingut, però ha anat només de dècimes. Cal dir que no n’hi ha prou, però també és veritat que el 49,71% dels vots és el millor resultat aconseguit mai en cap elecció per l’independentisme. I si es mira per circumscripcions les dades encara fan més d’impacte: 66% de vot independentista a la de Girona i la de Lleida i 52% a la de Tarragona. Només la de Barcelona, amb un 45%, queda clarament per sota. I encara un altre element destacable: a la circumscripció de Girona la candidatura del govern a l’exili ha aconseguit tota sola el 44,91% dels vots, una xifra certament sensacional.
El resultat extraordinari obtingut pel president Puigdemont té un valor polític especial i doble. Per una banda, perquè el consolida com el dirigent polític de l’independentisme, i mena a una situació ben curiosa: Esquerra té l’hegemonia indiscutible com a partit, però Puigdemont la té, també indiscutible, com a persona. Pense que l’independentisme ha de reflexionar sobre aquesta situació i sobre si, en veient tot això que ha passat, té trellat perdre la força que perd en una batalla partidista estèril que els ciutadans no entenen ni fan seua. Perquè la gent a les espanyoles dóna la victòria a Esquerra pràcticament amb el mateix nombre de vots amb què a les europees, un mes després, fa guanyador Carles Puigdemont.
I el segon valor polític de la victòria de la llista de Junts per Catalunya és el fonamental de debò. Perquè aquesta nit passada només ha estat l’aperitiu, necessari, de la gran batalla que comença avui mateix i que durarà pel cap baix una setmana. L’estat espanyol ha violentat impunement l’exercici dels drets democràtics al Parlament de Catalunya i al parlament espanyol. Però ara toparà directament amb Europa i la topada tindrà conseqüències monumentals. Fins avui l’exili ha guanyat sempre contra la repressió, a l’inrevés d’allò que ha passat a l’interior. Però la gran partida es juga a partir d’avui mateix. Si el 2 de juliol Carles Puigdemont i Toni Comín seuen com eurodiputats a l’hemicicle de Brussel·les, si Espanya no ho pot impedir, l’independentisme haurà fet un pas de gegant que pot capgirar la repressió i acorralar el règim. Encara més si, com és previsible, l’estat espanyol es troba forçat pels tribunals europeus a acceptar que no pot impedir l’exercici lliure de la democràcia, com ho ha fet sistemàticament d’ençà de l’aplicació del 155. L’elecció d’Oriol Junqueras serà també un test gran, ja que d’acord amb la normativa europee l’eurodiputat d’ERC hauria de ser alliberat i el judici suspès.
Amb tot plegat hem arribat, doncs, al punt exacte on la decisió de prendre el camí de l’exili, tot just després de la proclamació de la república, ens volia portar: a l’enfrontament directe entre la pseudo legalitat espanyola i la legalitat europea. I en aquest sentit no crec que fos cap casualitat que Puigdemont, Comín i Ponsatí triaren anit per parlar la mateixa sala on el govern va comparèixer només arribar a Bèlgica, ara fa un any i mig.
Més enllà del Principat, finalment, arriben bones notícies del País Valencià i les Illes i, en un altre grau, de Catalunya Nord. A les Illes es revalida el pacte de govern progressista i a les grans ciutats, tret d’Alacant, la dreta unionista no aconsegueix la victòria. Hi haurà, doncs, quatre anys més de consolidació dels governs de progrés i això és important perquè allunyen les urgències i poden posar sobre la taula avenços que en la legislatura passada no es volien proposar per por de trencar la dinàmica guanyadora. Pel que fa a Catalunya Nord, certament la victòria de Le Pen és una mala notícia, però cal posar en relleu que dins l’esquerra hi ha hagut un gran canvi, perquè els verds, amb una forta sensibilitat catalanista, han passat a ser el primer partit de l’esquerra.
