01.01.2020 - 21:50
Devia ser al començament del 2017. Jo havia vist el film La revolució cantada, que explica la lluita per la independència d’Estònia, i vaig proposar a alguna gent de subtitular-lo en català. Finalment, l’ANC ho va aconseguir i es va estrenar als cinemes Texas de Barcelona. Per a la primera nit, van preparar una mena d’acte previ en què vam parlar Ventura Pons, Jordi Sànchez –en nom de l’Assemblea–, el president Puigdemont i jo mateix. Ens van fer seure junts a veure el film. Durant una hora i quaranta minuts davant nostre va desfilar l’epopeia del combat desigual dels estonians contra la Unió Soviètica, la segona superpotència mundial. I la victòria. Així que es van encendre els llums, el president de la Generalitat em va dir: ‘No sé si serem capaços de fer-ho tan bé.’
Li vaig respondre que en una hora i quaranta minuts només hi havia temps de presentar els aspectes positius i que allò que ensenyava el film no era tota la realitat. I vaig rematar: ‘Quan algú faça una cosa semblant sobre la revolució catalana passarà això mateix: que en veurem les coses positives i prou, perquè ningú no perd el temps explicant com va arribar a ser de complicat si pots mostrar al món imatges tan excepcionals com les que hem vist avui.’ Tot seguit li vaig fer cinc cèntims de les grans dificultats que els estonians havien tingut per a arribar a guanyar finalment. Fins i tot va haver-hi un moment que dues institucions, barallades entre si, van proclamar la independència separadament, l’una contra l’altra i amb el partit independentista històric negant validesa a totes dues, perquè no se les creia. ‘Al capdavall, si avui Estònia és independent és, sobretot, perquè l’URSS va caure, es va enfonsar’, li vaig dir. ‘Més difícil m’ho poses, encara’, va respondre el president.
Alguna vegada hem recordat aquesta conversa, després. Jo sempre insistint que, segons allò que hi vaig viure al final dels anys vuitanta, és imprescindible de tirar pel dret –això que ara en diem ‘unilateralitat’– i sempre fer per manera que l’altre es vaja enfonsant. I no acudir mai a salvar-lo ni a ajudar-lo a estabilitzar-se, com van fer ERC i Junts per Catalunya votant la moció de censura contra Rajoy, o com vol fer ara Esquerra Republicana, permetent a Sánchez de governar. El xantatge sempre és el mateix, més vell que anar a peu: que hi ha un dirigent menys dolent que un altre. Imagineu-vos la gran alenada d’aire fresc i esperança que representava Gorbatxov contra els generalots anquilosats i la nomenklatura soviètica.
Hi va haver bàltics que hi van caure de quatre potes, com ara passa ací. Però al film no hi apareixen, aquests polítics que volien ajudar Gorbatxov, perquè quan guanyes un estat propi tot canvia de pressa i ningú no té ganes de recordar els qui varen provar d’apuntalar l’estat de l’altre. I és per això que durant una hora i quaranta minuts només hi ha espai per a les grans manifestacions, per als moments èpics, per a les emocions. Per a aquell dia que la tricolor va ser hissada a la torre de Pik Hermann, entre les llàgrimes de la gent gran. Per al dia que els unionistes van provar d’assaltar el parlament i ho va impedir la ferma reacció dels ciutadans de Tallinn. Per a la Via Bàltica, amb milers de mans agafades de la capital estoniana fins a Vílnius. Per als grans concerts, per als himnes que omplien el gran amfiteatre de Lauluväljak. Per a les manifestacions contra el pacte entre nazis i soviètics, contra la mina de Lääne-Viru. Per a la resistència al colp d’estat del 1991…
Ahir vam entrar als anys vint. I una bona part del film que serà l’equivalent català de la Revolució cantada ja ha estat escrit. L’escrivim d’ençà del 2010, del 2012 o, crec que d’una manera més precisa, d’ençà d’aquell 2014 del 9-N que obrí pas a les eleccions de Junts pel Sí, al govern de Puigdemont i Junqueras, al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a la proclamació de la república independent. A partir d’aquella primera manifestació d’Òmnium contra la retallada de l’estatut, passant per la Via Catalana, l’epopeia de les urnes, la manifestació de Brussel·les que va arraconar els plans de Rajoy i arribant fins a la convocatòria de l’aeroport i les quatre nits d’Urquinaona, el guió és tan ben dibuixat que gairebé no caldrà ni redactar-lo.
Però cal guanyar, direu alguns, amb raó. És clar que sí. Cal guanyar. I tant si cal guanyar. Com van guanyar els estonians i com han guanyat tots els estats que he vist nàixer durant la meua vida. És a dir, avantposant a qualsevol altre condicionant polític l’interès de la nació pròpia i de la seua gent, denunciant sense contemplacions ni trampes semàntiques l’ocupació i la repressió, unint el màxim de forces possibles i fent tanta pressió damunt l’estat del qual te’n vols anar, per afeblir-lo més i més cada dia davant la pròpia gent i davant la comunitat internacional.
Entenc que avui, en vista d’aquestes darreres decisions d’ERC, hi haja gent que se senta cansada o pessimista, com ja ho ha estat en uns altres moments del procés, però el film, el nostre, ja el tenim molt avançat i la inestabilitat i la decadència de la metròpoli diria que ha arribat al punt en què és indeturable, llevat que hi haja una revolució, cosa que no fa preveure el pacte entre Sánchez i Iglesias. Tombar-la, doncs, tombar la metròpoli, continua depenent de nosaltres i prou. De la nostra capacitat d’empènyer contra les cordes –més encara i més ràpidament– un estat espanyol que avui és més dividit, barallat i desunit que mai, que no controla els seus mecanismes de poder ni pot prendre decisions lliurement i que és infinitament més desprestigiat –a dins i a fora– que no el 2017. Un estat tan poc atractiu que ja no hi confien ni els qui encara creuen que es pot pactar alguna cosa –vegeu, si no, que cap dels arguments que ens volen vendre per a justificar la maniobra no és positiu ni engrescador.
Continueu, per tant, fent meridianes, continueu fent cruïlles gironines, continueu ocupant els ponts a Gurb, continueu cantant cada vespre a Arenys, continueu denunciant la repressió, prepareu-vos per a protestar tan vehementment com pugueu, tan fort com pugueu, aquests dies vinents –quan intenten il·legítimament de destituir el president Torra, quan maniobren per impedir la llibertat de Junqueras, quan detinguen més gent, quan colpegen en noves manifestacions. Preparem-nos per ocupar Perpinyà. Reforcem l’ANC. Continuem consolidant cada eina de país, cada entramat republicà. Discutim, parlem, organitzem, guanyem eleccions, treballem sense defallir… I fem-ho per a nosaltres mateixos. Sense esperar que ningú ens regale res. Perquè, com ens ha ensenyat el procés cap a la independència aquests anys, com van aprendre els estonians els anys vuitanta, la cosa important no és què deixen de fer uns al teu costat, sinó si tu, jo, nosaltres, fem allò que hem de fer.
