15.05.2023 - 21:40
Els incidents a l’estadi del RCD Espanyol quan diumenge el Barça va guanyar la Lliga tenen un rerefons polític que no es pot defugir. No quan una part de la grada ensenya banderes espanyoles i crida l’aporellos i quan entre els agressors que es llancen al camp hi ha no un sinó dos candidats del PP.
És obvi que els ultres que van envair el camp són una fracció minoritària dels espectadors, això ho veu tothom. És més que demostrat que hi ha una bona part de l’afecció perica que n’està tipa, que rebutja –i s’hi sent incòmoda–aquesta apropiació de l’equip per l’extrema dreta. I la disculpa de la directiva del club, sense amagar-se rere cap excusa, és molt remarcable. Però el que hi va passar crec que no s’explica si no s’insereix en una línia de fets.
Perquè la violència rabiosa que vam veure en aquesta gent diumenge al vespre té a veure, més que no pas amb el futbol, amb dues coses que del 2017 ençà interfereixen el desenvolupament normal de les relacions socials a Catalunya: l’intent de normalitzar i convertir en natural l’ús de la violència contra qualsevol manifestació del catalanisme i el descarament d’aquella part de la societat, que no és que vulga ser catalana d’una altra manera, sinó que, vivint a Catalunya, simplement no vol ser catalana.
És evident que els uns fets i els altres s’encadenen i es retroalimenten. I cal deixar clar que no poden explicar-se sense la violència de l’estat, que és al capdavall la que ha donat força i seguretat a aquests grups molt minoritaris per llevar-se la careta. El discurs del seu rei el 3 d’octubre de 2017 i les imatges dels piolins essent acomiadats entre aclamacions perquè venien a pegar-nos són l’origen, i l’oxigen, d’això que ha passat a Cornellà – el Prat. I de les coses semblants que veiem passar cada dia en la nostra vida quotidiana. Aquells cambrers insolents que no volen entendre’t, les infermeres catalanòfobes, els qui encara avui escalen balcons per a arrancar estelades, els diputats de Vox i el PP que amenacen amb la presó tothom al parlament, els comptes de Twitter que no saben dir dues paraules seguides sense que una siga un insult o una amenaça de mort.
Però no vull mirar al passat sinó parlar de com hem de reaccionar. Perquè una cosa que no podem fer de cap manera és acostumar-nos-hi i abaixar el cap, i això comença no cedint al seu xantatge permanent. Els Mossos d’Esquadra van demanar al Barça que no celebràs la lliga a la gespa i per això va estar tan bé que els jugadors desoïssen el suggeriment i fessen la rotllana.
I com això tot. Dissabte, en un acte fet a Arenys de Mar, Clara Ponsatí va dir que ara calia que tothom fes allò que li tocava. Que a ella li ha tocat de no presentar-se davant Llarena i ho fa. Que si ets pare i et roben els drets lingüístics que té la teua filla t’has de queixar. Que si entres en un bar i es neguen a atendre’t si no ho dius en espanyol te n’has d’anar. Que cadascú ha de fer forta la seua organització. Que cal vigilar qui votes, que cal tornar a activar la responsabilitat personal com a motor de la defensa del país. Perquè el govern, i en general la classe política, no ens defensarà pas –i, com a constatació, ja vau veure diumenge com els Mossos van restar en una cantonada ben quiets fins que els energúmens ja eren al mig del camp.
Un comentari final sobre les conseqüències que aquesta gent rebutge el fet de ser català. Dissabte vàrem publicar ací a VilaWeb una entrevista a Timothy W. Waters en què aquest expert remarcava el fet estrany que la independència es presente, en el cas dels catalans, no a partir de la condició de catalans nacionals, sinó de la condició de ciutadans d’una comunitat autònoma que ha estat definida i construïda per Espanya. El fet que ara, d’ençà de la violència del 2017, es descaren aquests individus que, havent nascut i vivint a Catalunya no volen ser catalans, em sembla, en aquest context, un aclariment molt positiu també per a l’independentisme, un dels temes clau per a pensar com ha de ser l’embat següent.
PS1. Sobre això que cadascú ha de fer el que toca, vull destacar la reacció sensacional que tenen els batlles atacats per la República Francesa. Avui hi ha ple i hem parlat amb la batllessa dels Banys i Palaldà (Vallespir), Maria Costa, que explica què faran per a plantar cara a París.
PS2. La revista Horizons, que té per editor l’ex-president de l’Assemblea General de l’ONU i ministre d’Afers Estrangers de Sèrbia Vuk Jeremic, em va demanar fa mesos un article en què explicàs per què l’independentisme català és una oportunitat democràtica per a Europa. La revista, que té format trimestral, acaba d’eixir i l’article el podeu trobar (en anglès) ací.
Hi escriuen també un grapat de presidents, ministres, polítics i estudiosos de tot el món, i voldria cridar l’atenció dels lectors sobre aquest article delirant que signa Jaime Mayor Oreja. El recomane perquè estic segur que la seua tesi la sentirem per ací ben prompte. L’ex-ministre d’Aznar diu que no hi ha cap moviment polític basc, català o gallec perquè en realitat no som tres coses separades sinó una de sola: una mena d’espanyols dolents.
