Les Illes Balears són un territori multilingüe, d’acord amb les dades de diversos estudis. Fa ja poc més d’una dècada Caterina Canyelles va detectar cent seixanta llengües a l’arxipèlag. S’hi varen detectar llengües dels cinc continents que tradicionalment han estat poblats per diferents cultures (l’Antàrtida en queda exclosa, malgrat les estacions d’investigació que hi ha). La presència de moltes més llengües que no la catalana no és un fet nou ni exclusiu de les Illes Balears. A Catalunya també se n’han detectades més de tres-centes, gràcies al treball de Carme Junyent i el GELA. Malgrat que són més del doble que a les Illes, la diferència rau en la població a cada territori: mentre que a Catalunya hi ha al voltant de vuit milions d’habitants, a les Illes hi viuen poc més d’un milió dues-centes mil persones. En altres paraules, amb poc més d’una vuitena part de la població del Principat, a les Illes s’han catalogat la meitat de les llengües que consten a Catalunya. Això afecta no només les llengües familiars, sinó també les llengües en l’àmbit laboral, ja que les llengües oficials d’un territori no són les úniques en aquest àmbit, ni tampoc són sempre les que hi predominen. És freqüent sentir o llegir que una llengua parlada per la majoria de la població és sempre una llengua oficial. Tot i això, a la Unió Europea, aquest fet no sempre es compleix. Per exemple, tal com ens recorda Bartomeu Quetgles (2018, que ja citàrem anteriorment), el luxemburguès, parlat pel 53% de la població de Luxemburg, és oficial en aquest país però no ho és a la Unió Europea. En canvi, el gaèlic irlandès, parlat només pel 3 % de la població de la República d’Irlanda, és oficial tant a Irlanda com a la Unió Europea.

Les llengües que ens envolten es fan evidents més enllà dels treballs acadèmics i les enquestes, ja que són perceptibles visualment en textos públics, a les botigues, restaurants, rètols i altres tipus de text i conformen el que anomenam paisatge lingüístic. El concepte de paisatge lingüístic es va establir fa gairebé tres dècades (Landry & Bourhis, 1997) i ha estat fonamental per a l’anàlisi del panorama lingüístic d’una àrea determinada. Aquests investigadors ofereixen una base teòrica per a l’estudi dels paisatges lingüístics: examinen com les llengües es mostren en l’espai públic (cartells, anuncis, senyals, noms de lloc, grafits, taulers d’anuncis, plafons publicitaris i altres formes de comunicació escrita, incloent-hi el ciberespai) i analitzen les implicacions sociolingüístiques i polítiques d’aquestes representacions.

Els paisatges lingüístics poden ser utilitzats com a eines pedagògiques en l’ensenyament de llengües. Es pot investigar com la presència i la visibilitat de diferents llengües en l’espai públic poden ser integrades en la pràctica pedagògica per a l’ensenyament de llengües. Les estratègies d’aprenentatge varien des de la simple observació i anàlisi dels rètols i cartells en llocs públics fins a projectes participatius en què els estudiants desenvolupen els seus propis materials lingüístics per a l’espai públic. Els paisatges lingüístics són també un àmbit de relació multilingüe que ens permet determinar la vitalitat de les llengües en contacte, així com mesurar el valor simbòlic de cadascun dels idiomes que hi conviuen. Les llengües formen part de l’activitat social regulada i, per tant, responen a les normes d’ús (explícites o implícites) que regeixen les interaccions humanes.

Enguany hem implementat un projecte d’innovació docent que implicava tres assignatures i, per tant, tres grups d’alumnes de cursos diferents, del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat de les Illes Balears. Els alumnes han recorregut els barris i els carrers de Palma i han examinat, amb ull crític, com és el paisatge lingüístic que els envolta. Aquesta activitat era guiada: els alumnes havien de contestar a unes preguntes de tipus (socio)lingüístic d’un qüestionari preparat prèviament pels professors per dur a terme l’anàlisi. Concretament, les qüestions a les quals havien de donar resposta giraven entorn dels temes següents:

• Llengües representades en la retolació pública, tant en els rètols principals com en els rètols que sovint es troben a banda i banda del llindar del local.
• Representació d’aquestes llengües (per exemple, si n’hi ha dues o més, estan escrites amb el mateix color, segueixen algun ordre o tenen la mateixa mida de lletra, etc.).
• Llengües presents a les etiquetes dels productes.
• Qualitat lingüística, varietats i registres emprats en els rètols i l’etiquetatge.

Encara que el resultat de l’enquesta fos predictible, en sortiren observacions ben interessants. Era esperable, atesa la situació sociolingüística del català en un entorn com el de Palma, que la llengua catalana no fos sempre present als establiments, mentre que la castellana hi és pràcticament sempre. Al paisatge de Palma, a més, s’hi han detectat altres llengües, especialment en les zones més turístiques, com l’anglès, l’alemany, el danès o el francès.

Els rètols estan escrits en diverses llengües. En moltes d’ocasions s’ha trobat que el nom del local és en català, però només el nom, la qual cosa es vincula tant amb raons econòmiques (el Govern de les Illes Balears disposa des de fa dècades d’ajuts a qui vulgui posar el nom del local en català) com amb el concepte de l’autenticitat de què ja parlava Woolard el 2008 (la llengua local té valor en la mesura que permet identificar una comunitat concreta). Ara bé, sovint no es va més enllà del nom: en la immensa majoria de casos (i fins i tot en mercats freqüentats per residents, com el de Pere Garau) la resta del text el trobam en castellà. Per exemple, un suposat local es pot dir Can Toni i que la resta del cartell digui “comidas, aperitivos”. De vegades això es veu sobretot en els altres rètols que es troben a banda i banda del llindar. Aquesta mena de pràctiques lingüístiques denoten l’estat de minorització de la llengua catalana i en visualitzen una certa residualització.

Pel que fa al paisatge interior dels locals, la presència del català en els establiments que es visitaren ha estat minsa: la carta del menú i altres cartells són majoritàriament en castellà i sovint en altres llengües com l’anglès (sobretot) i l’alemany. Hi ha, certament, qualque excepció, com els rètols d’entrada i sortida, que poden ser en català, però són minoritaris. Això ja ho havia detectat anteriorment Antonio Bruyèl en el seu estudi sobre el paper de l’anglès en destinacions turístiques internacionals, com la badia de Palma i, concretament, les àrees de l’Arenal, Palmanova i Magaluf.

I què passa quan el català sí que és inclòs en els diferents rètols? Doncs en aquests casos sovint es recorre a usos dialectals, probablement en un intent de mostrar genuïnitat mallorquina (un cop més, apareix l’autenticitat de què parlàvem). El català sol ser present en productes locals (per exemple, la sobrassada, els cocarrois, l’ensaïmada, els rubiols, etc.), un dels quals, el pa amb oli, pot adoptar múltiples formes (pa amb oli, pan boli, pamboli). Cal dir que són pocs els locals que fan ús del català, i pocs que l’usen normativament.

Les diferències també afecten els tipus de locals: les grans superfícies contenen, de vegades, retolació en català, encara que això sovint depèn de la política lingüística de l’establiment. I de vegades usen un tipus, mida i color de lletra diferent segons la llengua (uns canvis de mides i colors que habitualment afavoreixen el castellà).

Pel que fa al paisatge lingüístic sonor (les llengües que sentim a l’espai públic) majoritàriament s’hi ha detectat la presència del castellà. Ara bé, al paisatge lingüístic sonor la vitalitat del català és superior a la presència d’aquesta llengua en el paisatge escrit. A més a més, la seva distribució és desigual si s’observen els barris de Palma. El català ha estat menys detectat en zones freqüentades pels turistes, però també ha estat detectat en locals en els quals la retolació és totalment (o majoritàriament) en castellà (i de vegades altres llengües). N’és un cas paradigmàtic el dels mercats: en alguns, la majoria de la clientela és resident i catalanoparlant, malgrat que l’etiquetatge de tots els productes sigui en castellà. De fet, una de les tasques que tenien els alumnes era intentar interactuar amb els treballadors dels locals i veure en quines llengües es produïen les interaccions: en la majoria d’ocasions (tret d’algun cas concret), el personal del local podia respondre en català a les interpel·lacions fetes en aquesta llengua.

S’observa, doncs, que els resultats apunten a una situació similar a la documentada per autors com Yaiza Pérez Alonso a València, és a dir, un panorama comercial molt castellanitzat, amb una presència significativa del castellà tant en la retolació i altres textos públics com en la llengua d’atenció al públic (el panorama lingüístic sonor). Igual que en el territori valencià, els alumnes a Palma han observat que l’ús del català oral supera àmpliament el del català escrit.

Per aquest motiu, els alumnes d’una de les assignatures han proposat de fer una petita campanya de normalització i oferir als mercats la retolació dels productes de carnisseria, peixateria, forn, pastisseria i fruiteria en català, una acció que, si bé pot semblar menor, pot contribuir a fer el català present en diversos espais simbòlics. De moment, la proposta ha tingut bona acollida i s’hi han adherit la major part d’establiments dels tres grans mercats principals de la ciutat (el mercat de Santa Catalina, el de l’Olivar i el de Pere Garau). A més, aquesta acció s’acompanyarà d’uns vídeos per a fer notar la importància d’utilitzar el català com a llengua anònima, no marcada (la llengua per defecte), per a qualsevol interacció en els establiments comercials de Palma.

L’experiència ha demostrat que analitzar el paisatge lingüístic d’un entorn com el de Palma permet que l’alumnat, que fins ara (tot i cursar el grau de Llengua i Literatura Catalanes) potser passava pels carrers de la ciutat sense pensar-hi gaire, hagi pres consciència de la diversitat lingüística present a la ciutat, de com es distribueix aquesta diversitat i de quines implicacions té aquesta distribució (unes implicacions que han pogut relacionar amb conceptes teòrics observats a classe), més enllà de si el rètol estava en català o no. Com ja apuntava Da Silva (2024), comprometre’s amb els paisatges lingüístics ha capacitat els estudiants per gestionar la diversitat lingüística, fomentar el diàleg intercultural crític i defensar pràctiques i polítiques lingüístiques més inclusives i justes.

La pràctica del paisatge lingüístic convida a fer una reflexió seriosa i profunda sobre com són les campanyes de promoció del català i sobre la importància de fer polítiques lingüístiques informades. Per exemple, potser qualsevol ajut econòmic hauria d’assegurar que la retolació inclou tots els rètols de l’establiment, no només el nom de l’establiment. De la mateixa manera, caldria que la societat pogués examinar i debatre també la coherència del paisatge lingüístic, més enllà del simple exercici acadèmic.

Lluís Barceló i Coblijn és col·laborador del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE).

Rosa Calafat és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Balears.

Elga Cremades és subdirectora del LICLE i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de les Balears.

Referències:

• Da Silva, F. P. (2024). Learning from the streets: a state-of-the-art review about Linguistic Landscapes and Global Citizenship Education. Bellaterra Journal of Teaching & Learning Language & Literature, 17(1), e1294-e1294.
• Landry, R. Y., & Bourhis, R. (1997). Linguistic landscape and ethnolinguistic vitality: an empirical study. Journal of Language and Social Psychology, 16(1), 23-49.
• Woolard. K. (2008). Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp de l’antropologia lingüística. Revista de Llengua i Dret, 49, 179-199.