Una mirada a l’exterior

Què deuen dir els informes sobre Catalunya de què disposa el govern dels Estats Units? El que és segur és que no són informes sobre l’ètica de la política, sinó anàlisis de probabilitats, de perills i d’oportunitats. En tot cas, deuen de ser ben sucosos perquè la portaveu del Departament d’Estat afirmés dies enrere que treballarien amb el govern o entitat que sortís del referèndum i que aquestes declaracions hagin estat confirmades per la portaveu de la Casa Blanca. Tinc la impressió que els americans sempre juguen a cavall guanyador. Sigui com sigui, queda clar que no es creuen les proclames d’en Rajoy que el referèndum no es farà.

Pobre Mariano. Ara ha d’anar, en la darrera setmana abans del seu ensorrament total, a pidolar una miserable declaració de suport. Primer als EUA i després a Tallinn. Als dos llocs prometrà allò que ja no està en condicions de pagar. I els seus mitjans amplificaran fins la nàusea qualsevol cosa que es puga interpretar com un suport a la brigada Piolin i els seus mentors. Nosaltres, atents a qualsevol contratemps, però continuem ferms, alegres i combatius, que el partit el juguem a casa. I de moment, així com qui no ho vol, hem passat un altre dia. Per al final de setembre només en resten quatre. Això vol dir que, potser mentre llegiu aquestes ratlles, per al dia del referèndum ja queden menys de cent hores. Continua, implacable, el compte enrere. Quatre.

Tot dependrà de nosaltres fent front a aquest gran desafiament acudint en massa a la crida democràtica de les urnes per dignitat ciutadana. Hem de tenir molt clar, ni l´UE ni cap govern estranger es definirà clarament a favor nostre abans del 1-O. Depenent de que el SI sigui prou clar, el degoteig d´adhesions pot ser fluid o lent. Tinguem confiança en el full de ruta del nostre govern seguint les seves consignes. Mantenint serenor i fermesa segur que amb l´esforç de nosaltres, el poble, assolirem la desitjada i somiada llibertat de la nostra terra.

Com bé diu el director, el factor exterior és interessant no deixar-lo de banda ni de bon tros però ara el que cal és seguir treballant incansablement per aconseguir que a Catalunya el vot pel referèndum es faci cada cop més gran fins a fer-lo imparable. Segons les agressions que la dictadura espanyola prengui contra nosaltres i contràriament al que puguin pensar, més gent s’afegirà a les urnes i cal que estigui acompanyada. Dic això perquè hi ha gent que li costa saber on haurà de votar però la consigna és clara: en general, al mateix lloc que les últimes eleccions al Parlament. Amb tot, si els alcaldes antidemocràtics no volen cedir els espais, n’hi haurà de nous que la Generalitat ja té pensats i llavors sí que caldrà saber on hi haurà les urnes i per això cal anar a diverses pàgines per buscar-ho i si es viu en pisos de comunitat vertical, cal posar un escrit que ha fet l’ANC que notifica a l’entrada el lloc on han de poder votar tot el veïnat d’allà. També seria bo que la gent més experta en xarxes, ajudés a les persones grans per buscar les seves meses electorals. També recomanaríem als votants que un cop dipositat el vot, es quedessin una estona més al voltant per tal de copsar l’ambient, tot prenent un cafè i unes pastes, si es dóna el cas.

I a la militància, a treballar de valent per posar els últims cartells, imprimint paperetes com fan els estudiants, assistir als últims actes i descansar bé el dissabte per la feina se’ns girarà el dia 1, ja que caldrà ser-hi ben d’hora, ben d’hora. Això és una proposta personal d’una persona que no té cap càrrec polític, però cadascun ja és prou gran per organitzar-se pel seu compte i fer el que li sembli.

Aquesta trista i gris persona, no ha entès en tota la seva vida què és l’empatia. Es pensa que amb una ganyota del seu tètric somriure conquereix les intel·ligències que ell mai coneixerà. Aquest pobre home, igual que el seu antecessor, en la seva fatuïtat es pensa que allà on no pot utilitzar la violència l’aclamaran igual que al poble que te sotmès per la força de les armes i quan veu que no ho fan, enlloc d’auto-criticar-se pretén comprar-los amb quatre avionets i dos xupa-xups. No ho entén que el Trump el primer que farà davant d’aquesta absurda oferta serà trucar a la Merkel i demanar-l’hi si li donarà més diners al Rajoy per a pagar-l’hi els avionets? No es mor de vergonya d’anar a pidolar una frase a canvi de diners que tot el món sap que no te? No! Perquè el “caballero de la triste figura” no sap què és la vergonya, i no content amb això, després anirà a Tallín a rebre tots els retrets del món per el seu desconeixement total del que és la política i sobretot pel seu esperit anti-democràtic. Però és igual. Ell, desconeixedor del que és fer el ridícul, se’n anirà a córrer com un pendó desorellat per a celebrar els seus “exits” internacionals mentre els seus assessors morts de por li seguiran ocultant que va despullat.

Segons el Centre de Polítiques Alternatives i de l’Institut Rideau (centres canadencs independents) ningú te idea del què pot arribar a costar el F-35. Un avió que, a més de ser lent, ni tan sols s’ha dissenyat amb precisió. Una estimació del 2007 era que cada unitat sortiria per 160 milions $.
Només faltava que el Departament de Defensa dels EUA assegurés que, el F-35 no sortirà tan car en el moment de la compra, però que el manteniment serà més onerós (sense precisar quan).
Si comprar ordinadors li pot suposar a Irene Rigau 800.000 €… Fent el mateix raonament a la inversa… Quin cost caldrà afegir a la innecessària despesa per aturar a la força un referèndum?
Aquesta es la versió espanyola de la Ramoneta?

Que ens ho hem de fer nosaltres sols, és una evidència inalterable. Sembla, però, que la reacciò internacional a posteriori va variant per a be.
Que la lectura que en faran del referèndum els unionistes, és la que sabem, vaigi com vaigi, és una altre evidència inalterable. No cal perdre temps i esforços a discutir-ho.
Que independentment de com esdevinguin els fets presents i futurs, dimecres passat ja vem guanyar (o ells van perdre, pot ser millor dit), hem sembla una evidència inalterable, també. I si no és així, és que no ho mereixem.
La mirada a l’exterior, de la que ens parla molt acertadament l’article, hem porta a una qüestiò, que deixo oberta a tots:
Què pessa més a la balança internacional, l’enfonsament econòmic espanyol o la profitosa relaciò geoeconòmica amb la repùblica catalana? Jo estic per la B, però pot ser soc un il.lús.

Sensacional comentari, Albert Miret, felicitats.
De nou una braçada, Josep Usó. El nostre rellotje de sorra és a punt d’estar ple.

(Ja escrit a lezs11.24 a altre lloc/conversa del VW; faltes corregides)

o ho veig més positiu (no pas el dels avions; la resposta re i te ra da) que negatiu!
Vosaltres no?

És com dir a Rajoy poc abans que arribi, que és una decisió ja presa, o (potser) que no se’n ha de parlar… o sí… però amb molt de compte.
O és un antidot per frenar el que pogui dir el fantasc Trump (per lluita intern al govern US o al partit del mateix president US)’

o és amb vista d’un mercat/intercanvi ocult (vos comprem avion però…)

T