Diuen que en política no existeixen les casualitats, de manera que la coincidència de les filtracions sobre l’estructura “B” d’ERC i les negociacions per a investir Salvador Illa no sé si deixen gaire marge a l’excepció. En tot cas, del que sí que no dubta ningú és que som davant d’un pacte profundament desigual, no pas per la diferència d’escons, que també, ni perquè una part juga amb l’estat i l’altra amb una sabata i una espardenya, sinó per l’experiència incomparable de les dues formacions en l’art d’exercir el poder profund, subterrani, abissal, que no s’assoleix d’avui per a demà.

L’altre dia sentia d’un opinador el concepte de “nou-riquisme polític” en relació amb l’ERC del postprocés, i em va fer pensar. Imagina’t un espai polític al qual les urnes atorguen molt de poder en qüestió de pocs anys, un poder anhelat, disputat, suat durant massa temps contra el seu arxirival, massa acostumat a ser qui remena les cireres. Els independentistes hem tingut la mala sort que els dos grans partits que ens han volgut representar tenien una agenda paral·lela, un programa que venia de lluny, d’abans de naltros i els carrers: el d’esclafar-se mútuament. Un programa que el procés va exacerbar fins al punt que l’adversari suprem ja no era tant l’estat espanyol com l’independentista del costat. I el PSC, que té uns quants galons en aquesta guerra, hi ha sabut jugar.

Seduint ara els de dreta per la dreta, ara els d’esquerra per l’esquerra, el partit d’Illa va començar a obrir esquerdes en ajuntaments, consells comarcals, diputacions, pum, pum, pum, fins que l’odi gestat entre les faccions indepes li ha resultat un combustible fàcil i barat, una energia renovable que avui li permet de propulsar-se còmodament per sobre de trifulgues d’aficionats. Fins i tot els Comuns, que vénen de l’esquerra atomitzadora, han après a fer pinya per Espanya com els grans: a l’Ajuntament de Barcelona ho hem vist per duplicat, i al parlament s’han graduat quan van fer del Hard Rock l’excusa per a propiciar un avançament electoral. Un dubte raonable és si la jugada se’ls va acudir a ells sols o va ser tutelada per tercers, però tant se val: així és com guanya la banca.

Igual que el poder aglutina i disciplina, perdre’n esbarria el personal. A partir d’aquí, l’ànsia per conservar la mica que puguis mantindre et fa més vulnerable a les aixecades de camisa –com sintetitza el cèlebre mem “You’ve been PSOED”, una cosa així com “Us han pessoïtzat!”–, però també propens a les guerres de guerrilles internes per les engrunes. En aquest context hem d’entendre les filtracions per fascicles de les operacions “B” d’Esquerra, la sensació com a espectadors d’haver assistit a un seguit de voladures controlades per collar cada dia una mica més els negociants: “Ara ja sí que no tenen més remei que investir Illa”, deien indissimuladament els mitjans interessats, impacients, subratllant la gravetat creixent de les conseqüències per als militants despistats. Que també podia ser casualitat, aquella excepció excepcional que dèiem. Però la realitat ens diu que mentre no convenia, no se sabia, i quan ha convingut, s’ha sabut.

En aquest sentit s’ha dit molt que si un partit no vol que li filtrin les vergonyes, la manera és no tindre’n cap per amagar, però en descàrrec d’ERC he de dir que no crec que hi hagi cap sigla que hagi tocat poder que pugui tirar la primera pedra. Com a independentista, amb les notícies d’aquests dies no m’he sentit cridada a l’escarni, més aviat m’ha envaït un desassossec com d’astronauta que mira la Terra per un ull de bou, un pensament que et supera com un Univers, i que no és altre que fer-te conscient de totes les operacions “B” que no sabem i en les quals devem estar caient sense parar des del 2017 –tot això sense comptar amb l’operació “B” a gran escala que és la guerra subterrània de l’estat.

Penso en les pugnes internes dels partits, garantia de paràlisi de l’independentisme institucional: quina part hi deu haver de natural i quina de propiciada, fomentada, orientada per equips B professionals? Penso també en les xarxes socials, en com han passat de ser l’eina clau per a l’auge del moviment a resultar-nos, deu anys després, un camp de batalla fratricida tan perfecte. Penso si necessàriament havia de passar, que la mateixa gent que un dia piulàvem en massa des del carrer, set anys més tard hàgim esdevingut tot de zombis esbudellant-nos entre naltros amb els teclats. Però, sabem amb qui ens estem estirant virtualment els cabells, si és de debò del color que ens pensem? I aquest perfil extrem i comentador de les notícies del 3/24, com sabem que no és un bot que ens fa servir d’instrument per a la zitzània? I el mem provocador que ha rebut ta mare al grup de WhatsApp, com sabem d’on ve i qui l’ha creat?

El 2019, quan Twitter encara no havia caigut a les urpes de l’Elon Musk i tenia una mica d’ètica, va fer una batuda per a detectar campanyes malicioses d’informació a tot el món. Doncs bé, del total de 130 comptes falsos que va detectar a l’estat espanyol, tots 130 s’atribuïen casualment a ERC, amb el consegüent escàndol mediàtic i els escarafalls del públic general. Avui dia, seria d’una gran innocència creure’s que Esquerra era l’únic partit de l’estat que incorria en la pràctica de fer-se bombo de manera artificial, d’altra banda perfectament assumida per tota formació que pretengui menjar-se un torrat en aquesta selva. Per tant, d’aquesta mena de “primícies” no ens hauria de cridar tant l’atenció el què, ni tan sols el perquè, que al final no són més que l’ham i el cuc que belluga; allò que ens hauria d’interessar saber és qui tira la canya, que és on realment hi ha la notícia.