06.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 06.12.2022 - 21:41
Ahir a migdia, quan la capçalera de la manifestació contra el nou delicte de desordres públics va començar a enfilar el carrer que va de la Via Laietana al Palau de la Generalitat, una part dels manifestants va revifar espontàniament el vell crit de “Els carrers seran sempre nostres!”. En aquell moment la Via Laietana era una mar de banderes i consignes independentistes i encara hi havia gent al començament del recorregut, al Pla de Palau. Els objectius de la mobilització eren més que complerts i el crit va sonar com si, de sobte, i veient allò que finalment es veia, la gent s’alliberàs de la por i dels prejudicis.
El dibuix de l’intent actual de reforma autonomista, el disseny, vol repetir mimèticament allò que va passar a final del setanta. Aleshores es tractava –com es tracta avui– de tapar el carrer, de silenciar-lo, de deixar-lo completament de banda perquè no molestàs les maquinacions de la classe política. I perquè ells poguessen fer i desfer. En aquells anys al règim li va costar molt de fer callar el carrer, però al final, a força de repressió, silenci mediàtic i desmobilització continuada per part de l’esquerra, ho va aconseguir. Tanmateix, no sembla pas que aquesta vegada ho puguen fer.
I no ho sembla, especialment, en vista de la contundència i la fermesa de la manifestació d’ahir, dimarts. Perquè no era tan sols quants érem al carrer –que érem molts, de sobres per a l’objectiu de la protesta. Era també quin ambient s’hi respirava, quina era la voluntat i la decisió dels participants. Què deien. Què comentaven. Com s’expressaven. El retorn a Barcelona d’aquell crit –que potser avui l’organització que se’l va inventar dirà que és populista o antipolític–, allò que representa, és tota una declaració d’intencions, un avís clar.
Aquest trimestre l’independentisme ja s’ha mobilitzat tres voltes al carrer i ha deixat clar que aquesta vegada, en aquesta espècie de segona transició que ens intenten fer empassar, no està disposat a acceptar pactes de palau ni confabulacions de saló que es puguen fer impunement, a l’esquena de la gent. Ells ho intentaran, és clar. Ja ho fan, i n’és una prova aquesta reforma que es va ordint a les corts espanyoles. Però la importància de la manifestació d’ahir, de la Diada o de l’acte del Primer d’Octubre és ensenyar a la classe política que té una oposició. Que té una oposició clara que no es desmobilitzarà així com així i que no els permetrà de fer allò que vulguen amb els vots de tots. Impunement.
A mi a les manifestacions, siguen del signe que siguen i les convoque qui les convoque, m’agrada barrejar-me amb la gent, moure’m pel mig, escoltar les converses, escrutar les mirades. I ahir al Pla de Palau, a la Via Laietana o a la plaça de Sant Jaume vaig veure molta gent que puc dir, perquè els he vists, que aquests anys han estat en totes les mobilitzacions. Sense fallar mai a cap –tampoc en les que es feien els anys en què qui els demanava que eixissen al carrer eren els qui ara els voldrien tancats a casa. Gent que sé, perquè els he vist fer-ho, que organitza actes cada poques setmanes, que fa circular constantment cartells i campanyes, que passa vídeos, que va guardar urnes i butlletes de vot, que va replegar diners per als presoners polítics i exiliats sense pensar mai de quin partit eren o deixaven de ser, que continua mantenint reunions i organitzant grups, que cada nit fa córrer per WhatsApp tota mena de papers, escrits i convocatòries. Gent que no ha canviat de posició ni s’ha mogut d’on era.
I la gent que ahir estirava la manifestació és aquesta gent que no és volàtil, que no es cansarà ni plegarà veles mai, gent que no defalleix perquè no somia que les coses seran fàcils. Gent, en definitiva, que ara estira amb força aquesta multitud que intimida, per dir-ho tal com ho dirà el nou tipus penal. Que intimida d’una manera evident una Espanya que es pensava que parlant amb quatre polítics ja havia desinflat i domesticat l’independentisme. Però que intimida, també, aquells que es pensen que poden moure un poble a voluntat seua, simplement tocant la flauta. Com si no pensàssem per nosaltres mateixos. Com si no poguéssem bastir tot de coses –organitzacions, actes, manifestacions, diaris, grups, boicots, celebracions, solidaritats, concerts…– per nosaltres mateixos. Com si no fóssem capaços de sobreposar-nos a les campanyes i campanyetes en contra. I com si no sabéssem del cert que les coses no han canviat gens respecte del 2012 ni del 2017 i que no hi ha cap camí de futur per a aquest país, cap ni un, que no siga la independència i la construcció d’una república catalana nova i revolucionària, ben allunyada d’una Espanya en petit.
PS1. L’ANC té molt de mèrit. Molt. I és molt important per a la gent tenir organitzacions com l’Assemblea en què puga confiar i que siguen capaces d’organitzar l’oposició al govern català i a Espanya. Per això estaria bé que tingués més cura dels aspectes organitzatius. Ahir, una altra vota, hi hagué massa parlaments i alguns foren massa llargs. I és xocant–això no ho havia vist mai– que una organització done una xifra de participació inferior a la real.
PS2. Hi ha algun lector que, parlant de les notícies sobre la celebració de la victòria del Marroc als carrers del país, demana què se n’ha fet, del boicot al mundial que fa VilaWeb. Ho explicaré. Tal com vam anunciar, fem boicot a la competició esportiva però hem anat publicant tot d’informacions paral·leles que poden tenir un interès polític, cultural o sociològic. I ahir era un dia d’un gran interès sociològic, perquè per primera vegada una part important de la població catalana, la que té orígens marroquins o nord-africans, va poder celebrar amb alegria i pau i de manera multitudinària una victòria esportiva. Fins ara estàvem habituats a veure ciutadans del nostre país celebrant les victòries d’unes altres seleccions –en el cas dels catalans d’origen espanyol, per exemple–, però encara no havíem vist això que vam veure ahir. I per això és important. Quant a l’esport estricte i al boicot, convide els lectors a observar que no diem ni el resultat del partit ni gairebé quina és la selecció derrotada.
PS3. La premsa catalana viu un clima molt enrarit aquests darrers dies, de manera que aprofitaré l’avinentesa per a reivindicar que VilaWeb ha treballat d’ençà del 2004 amb l’objectiu de viure dels subscriptors i prou, i evitar així qualsevol possible dependència econòmica del poder polític, que cada dia veiem més incisiu i més controlador. Per aquesta raó necessitem més que mai el vostre suport. La premsa lliure la paguen els lectors. I tenim un agraïment infinit pels més de 23.000 subscriptors que ja ho fan. Però volem que sigueu conscients que en necessitem més. 30.000 pel cap baix. Penseu-vos-ho, doncs, i, si podeu, feu-vos subscriptors de VilaWeb.
