Una maleta que pesa

«El passat no és un lloc per viure-hi,
sinó un tou de conclusions de les quals
ens nodrim per tal de poder actuar.»
John Berger*

Em torno a encomanar a Berger més aviat del que voldria: el passat no és un lloc per viure-hi, ell ho diu parlant d’art, de com mirar-lo, però les seves idees, les seves frases, sempre tenen més d’un sentit, no entenen de límits i fronteres, te les pots endur a molts terrenys i continuen tenint molt a dir. Per això m’aturo en un petit fragment del seu Maneres de mirar, un llibre sobre art que ha tingut una gran influència i importància des que es va publicar l’any 1972, per trobar-hi el que busco, encara que aquests dies no girin al voltant de l’art, els meus pensaments.

El passat. El passat ens nodreix perquè puguem fer el present. És una maleta que portem sempre al damunt, però el seu pes no ens ha de fer alentir el pas, no podem aturar-nos i mirar-nos-la com si no hi hagués res més. El passat no el podem arrossegar però tampoc no podem deixar-lo abandonat en cap andana, fa el viatge amb nosaltres. I ja veieu que jo no tinc el do de Berger, que es nota molt que jo sí que no parlo d’art, que parlo més aviat de vida, però és que les seves reflexions sobre una cosa em porten a l’altra d’una manera tan clara i recta que hi he d’anar, que el camí fa com baixada, els peus m’hi porten. Per a mi les seves maneres de mirar són ara mateix maneres de viure.

Escriure just després que la maleta del passat s’ompli amb un pes enorme: en aquest punt em trobo, i aquest serà, segur, l’article que més em costarà d’escriure. Em debatia entre buscar un tema trivial que m’ajudés a desconnectar del que visc aquests dies o anar-me’n a l’altre extrem, obrir-me i deixar anar aquí tot el que em passa sense cap filtre. Cap de les dues opcions no em convencia. No puc amagar el cap sota l’ala. I m’incomoda esbombar als quatre vents una cosa que no solament em passa a mi: la mort d’una persona estimada pertany a molts i se’n comparteix tant la pena com el silenci. Però escriure com si la maleta no pesés més, com si pogués separar escriure de viure –art de vida–, era mentir-me i mentir-vos, i aquests dies les paraules tenen tanta força que no les puc trair. Serà, aquest, l’article menys article que escriuré, potser. No sé com quedarà. Les paraules de Berger seran les més interessants que llegireu avui aquí, i sé que sabreu adaptar-vos-les també perquè són de fang tendre encara que tinguin tants anys, són paraules que salven, les seves.

I que les paraules salven jo ja ho sabia, però ho sabia només amb el cap. Ara ho sé amb tot el cos, o més aviat tot just ho començo a saber, això no vol pressa. Ara sé que cada lletra pot ser una gota de bàlsam, ho sé perquè ho he notat a la pell. Visc en present, un present que és només un dia, i després un altre i un altre més, i el present es fa amb paraules que et diuen i que et dius, paraules que llegeixes o escrius, i que a poc a poc construiran realitats noves, sense oblidar mai la maleta. És un present que de vegades té pressa per ser futur i llavors toca frenar-lo i dir-li que la maleta pesa i que si fas un mal gest potser després pesarà més. Però «témer el present mena cap a un enfosquiment del passat», això també ho diu Berger en el fragment que us dic que em serveix i em salva, tot i que ell segueix parlant d’art i jo ara mateix amb l’art de viure ja en tinc prou.

El passat no és un lloc per viure-hi, però hi ha moments que és temptador oblidar aquesta veritat, oblidar-la per aixoplugar-se dins de la maleta i que l’estiri algú altre, o que es quedi a l’andana una estona, si us plau que tot s’aturi. Però a dins de la maleta no hi ha llum, no ens hi arribaran les paraules que ens salvaran, les paraules que construiran la manera de viure i de tornar a pensar en l’art. I l’art també pot fixar-se en una maleta que pesa. I jo vull mirar la maleta com si fos art, un dia, després de molts presents com el d’avui, i que en surtin paraules de fang tendre i mal·leable que salvin a algú altre amb una maleta que pesa.

* Maneres de mirar, traducció de Montse Basté; Barcelona: Edicions de 1984, 2011.