Una majoria d’espanyols confia en l’exèrcit per a gestionar la crisi sanitària

Probablement, la majoria de lectors de VilaWeb hem reaccionat amb una sensació de rebuig, fins i tot de basarda i repulsió, en veure militars, guàrdies civils i policies, degudament uniformats i emmedallats, en les conferències de premsa que suposadament s’organitzen per ‘informar’ sobre l’evolució de la pandèmia de Covid-19. Ara, encara que ens pugui semblar estrany, aquesta manera nostra de reaccionar emocionalment no és la que predomina en la població espanyola. Ben al contrari, la majoria d’espanyols (al voltant del 75%, com veurem més endavant) senten que confien molt o bastant en les forces armades per a ‘gestionar la crisi sanitària actual’. Les reaccions emocionals espontànies (en aquest cas sentir rebuig o confiança) són l’indicador més fiable del sistema de valors que organitza les nostres vides. Tendim a pensar que podem expressar els nostres valors amb paraules, però sovint ens autoenganyem fent-ho així. En canvi, les nostres reaccions emocionals espontànies solen ser l’expressió més autèntica dels valors que realment tenim.

En el seu article de diumenge, magnífic, com sol ser habitual, Andreu Barnils citava l’enquesta que el CSIC va fer pública el final de la setmana passada, i la posava com a exemple que el govern espanyol havia perdut credibilitat a causa de la mala gestió de la pandèmia, especialment per no haver sabut reaccionar-hi a temps. Efectivament, només el 36% dels espanyols hi confia (molt o bastant) a l’hora de gestionar la crisi sanitària. Per contra, en aquest article voldria ressaltar un altre aspecte d’aquesta enquesta que em sembla tant o més rellevant: el 75% dels espanyols confien molt o bastant en l’exèrcit i la policia per a gestionar un problema de salut. I potser encara més sorprenent: per gestionar un problema epidemiològic, els espanyols confien pràcticament igual en les forces armades que en els científics (!)

Ronald Inglehart, un dels principals estudiosos de l’evolució dels sistemes de valors, parla del ‘reflex autoritari’ per descriure la reacció de cercar dirigents autoritaris que ens protegeixin (suposadament) en una situació d’amenaça. Per què hi ha tanta gent que, quan hi ha perill, reacciona cercant una figura d’autoritat (un pare fort, un general o un rei, o fins i tot un representant de Déu) perquè posi ordre? Per què en una situació d’amenaça i desconcert, com ara la de la Covid-19, hi ha tanta gent que confia en les forces armades per a afrontar un problema que no té res a veure amb la guerra? Per què la por fa que molta gent desconfiï de la llibertat i la democràcia?

La resposta a aquestes preguntes té molt a veure amb l’herència emocional que hem rebut després de milers d’anys de predomini dels valors jeràrquics-patriarcals. Quan els nostres avantpassats es van inventar l’agricultura, i d’això ja en fa deu mil anys, els humans van passar de viure en petits grups de no més de 150 persones (on tothom coneixia a tothom) a viure en grups de milers de persones (on gairebé tothom era desconegut). En aquell context tan radicalment nou van sorgir els valors jeràrquics per organitzar la convivència de milers, fins i tot milions, de desconeguts. Van aparèixer també els grans déus monoteistes, que tot ho veuen, que ens vigilen i ens castiguen si no fem bondat (a diferència dels déus dels caçadors-recol·lectors, que no eren gens persecutoris). I també van aparèixer els primers rics que acumulaven camps de cultiu i graners per a emmagatzemar els excedents (a diferència de quan érem nòmades i no tenia gens de sentit acumular riqueses que no podíem transportar). I finalment van aparèixer els exèrcits per a protegir les riqueses. En aquella situació tan nova, els nens havien d’aprendre de molt petits que havien d’obeir els pares, les dones els marits, els soldats els generals, els súbdits el rei… i tothom a Déu. Quan el segle XIV la pandèmia de la pesta negra va assolar Europa i en certes zones va arribar a matar la meitat de la població, la gent només tenia dues maneres d’entendre el terror d’allò que passava. Una era pensar que es tractava d’un càstig de Déu. I, per evitar que Déu fes entrar la pesta a casa seva, hi reaccionaven oferint submissió: penjaven una creu a la porta, amb la inscripció ‘Senyor, tingueu pietat de nosaltres’. L’altra manera d’entendre aquella terrorífica devastació era atribuir-la a les minories culturals i religioses que no se sotmetien als preceptes imperants. Per això molta gent va atribuir aquella mortaldat al fet que els jueus havien enverinat els pous. Així, sense anar més lluny, els calls de Barcelona, Cervera i Tàrrega van ser incendiats per gentades enfurismades. La submissió a Déu i la destrucció dels que no combregaven (mai més ben empleada l’expressió) amb les creences del grup majoritari eren les dues estratègies principals per a combatre la pesta que impulsaven els valors patriarcals: veneració al Déu-pare i desconfiança màxima cap als qui no segueixen les normes preestablertes.

Els valors basats en l’obediència han dirigit el món fins ben recentment, i l’herència emocional d’aquesta manera d’entendre el comportament humà encara pesa molt. Un exemple molt notable és que, fins a mitjan segle passat, la gran majoria de pares veien els infants com petits salvatges que havien de ser domesticats amb el càstig i l’escarment, per aprendre així a controlar els impulsos, a obeir i a ser disciplinats. No ha estat fins molt recentment, en termes evolutius i històrics, que s’ha esdevingut un canvi revolucionari del paradigma educatiu: els infants han començat a ser vists com éssers sensibles i vulnerables que necessiten un entorn empàtic per a poder desenvolupar a fons el seu potencial. Segons aquest nou sistema de valors, la família deixa de ser una eina de domesticació i es converteix en la ‘base segura’ en què l’infant se sent protegit i respectat, i a partir de la qual pot començar a explorar el món exterior amb llibertat i creativitat. És aquest profund canvi de valors que ha fet possible l’emergència de les societats democràtiques, on els ciutadans deixen de ser vists com infants salvatges que han de ser controlats i dirigits per l’autoritat patriarcal.

En la gestió de la pandèmia de la Covid-19 a càrrec del govern espanyol podem veure com pesa encara l’herència emocional dels vells valors patriarcals. Per exemple, donar protagonisme en les conferències de premsa a les altes jerarquies militars, degudament guarnides amb la simbologia del poder jeràrquic (uniformes, galons, insígnies i medalles), és una manera de cercar el suport de la institució militar que, com hem vist a l’enquesta del CESID, està molt idealitzada per una gran majoria d’espanyols. I quan una d’aquestes jerarquies diu que la seva feina és perseguir tot allò que pugui ‘crear un clima contrari a la gestió del govern‘, surt el ministre Marlaska per protegir-lo tot dient que ha estat un ‘lapsus’ (quan tothom sap que un lapsus és un error comès involuntàriament quan s’improvisa, no quan es llegeix un discurs preparat prèviament). A banda, quan Pedro Sánchez es reuneix amb els presidents autonòmics sembla un pater familias permetent amb condescendència que els seus fills, immadurs i malcriats, es desfoguin jugant a la democràcia. Encara bo que, quan aquest joc infantil s’acaba, el president torna a restaurar l’ordre: el gobierno es quien tiene la última palabra.