Una lluita mentre es dorm

‘If you see her’ de Lany va sonant i a mi ja em cansa una mica, però no la puc aturar. Per què? Les meves extremitats no es mouen, els músculs no responen i jo, en realitat, per a la resta del món estic dormint plàcidament. Imagina que et passa a tu. Et despertes de forma sobtada perquè has tingut un malson, et sents fatigada i angoixada i, de sobte, t’adones que no pots moure’t: estàs completament paralitzada, sents una pressió sobre el pit, et falta l’aire i tampoc pots obrir els ulls. Em dic Indira Caballero i això que em passa es coneix com a paràlisi del son. La meva amiga, la Laia Baranera, també la pateix i assegura que es tracta de la incapacitat transitòria per realitzar qualsevol mena de moviment voluntari entre el somni i la vigília. Vinga, acompanya’ns. Juntes t’ajudarem a entendre-ho millor.

El son, una necessitat biològica
En paraules del psicòleg clínic Massimo Bertacco, de l’Institut RET, el son és una part integral de la nostra vida quotidiana. Tots els mamífers dormim i tots els mamífers somiem. Ara bé, quantes coses hi ha que no sabem sobre aquest tema?

La teoria mèdica majorment acceptada confirma la paràlisi del son com allò que provoca una dissociació entre la fase REM i l’estat d’alerta. Normalment, per despertar-se, la Laia passa del son a la vigília i llavors pot escoltar el despertador, apagar-lo, aixecar-se i començar el seu dia. Una rutina que desapareix en el moment que es dóna la paràlisi: primer el cervell de la Laia es desperta i, un temps després, ho fa el seu cos. De la mateixa manera, la Indira continuarà escoltant If you see her, però no la podrà aturar ni rebobinar perquè la seva musculatura no li respondrà.

Encara que no hi ha una raó científica per saber per què la fase REM fa que la Indira es desperti quan el seu cos encara no ho ha fet, l’Institut de Psicologia de Barcelona assegura que la paràlisi del son està relacionada amb l’atonia muscular o pèrdua de força que ella experimenta durant la fase REM, on existeixen els somnis. No obstant això, Eduard Estivill, especialista en medicina del son, assegura que el cervell continua en actiu. En conseqüència, és en aquesta fase que el cos posa en marxa un mecanisme efectiu per evitar certs moviments que puguin provocar lesions físiques a qui pateix el trastorn.

La paràlisi del son, un trastorn natural i benigne
El Dr. Estivill indica que la paràlisi del son no és un trastorn comú, però sí molt més habitual del que la societat pensa. No podem ser conscients del percentatge real de persones que la pateixen perquè els propis afectats no tendeixen a comentar el seu problema ni recorren a ajuda psicològica o mèdica. “De vegades no es tracta de por o vergonya, sinó més aviat d’ignorància o desconeixement sobre el tema”, comenta Estivill. Des de l’Institut de Psicologia de Barcelona expliquen que la paràlisi tendeix a durar entre 20 segons i 3 minuts. En la mateixa línia, el psicòleg clínic Bertacco assegura que el trastorn patit durant un parell de segons és molt comú. “La paràlisi és un trastorn normal. Normal en el sentit que tothom alguna vegada a la seva vida l’arriba a experimentar”, explica Bertacco. Contràriament, quan la paràlisi s’allarga en el temps, fins a arribar als tres minuts, el percentatge de persones que la pateix disminueix a grans passes.

La paràlisi del son com a parasòmnia és totalment benigna. Segons el Dr. Estivill, aquesta no té seqüeles psicològiques ni neurològiques, l’únic perill és el físic. “La connexió és espontània i, per tant, no podem arriscar-nos a fer moviments bruscos perquè en qualsevol moment els músculs poden despertar”, indica l’especialista. És per això que el neuròleg de la Unitat Multidisciplinar de Trastorns del Son de l’institut Clínic de Neurociències, Alex Iranzo, recalca que es tracta d’un “fenomen biològic” i no pas psicològic.  

La Indira i la Laia pateixen el mateix tipus de parasòmnia. Aquest fet, però, no implica que tothom entengui la paràlisi del son de la mateixa forma: hi ha diferents tipus, causes i conseqüències. És per això que el psicòleg clínic Bertacco postula que “les recomanacions mèdiques en relació amb la paràlisi varien segons el pacient”.

D’entre tots els tipus de paràlisi del son que existeixen, aquella que és produïda per la narcolèpsia és la que major preocupació causa. La característica principal d’aquest trastorn del son és l’excessiva somnolència diürna i, igual que la paràlisi, les seves alteracions neurològiques també són produïdes en la fase REM. La Societat Espanyola del Somni parla d’uns 20-30 casos per 100.000 habitants, una quantitat molt més significativa que la paràlisi. Així i tot, la paràlisi del son és un dels símptomes que més s’experimenta quan es pateix narcolèpsia.

Tant a la narcolèpsia com a la mateixa paràlisi del son, hi ha persones capaces d’experimentar el que l’Institut de Psicologia de Barcelona descriu com al·lucinacions. “Aquestes vénen provocades per una disminució de la nostra activitat sensitiva en contraposició amb el moviment cerebral, cosa que fa que s’alteri la realitat i puguem sentir que ens miren, ens escolten o succeeixen fenòmens estranys al nostre voltant”. En la mateixa línia, el Dr. Estivill ho defineix com “un fenomen fisiològic entre el somni i la vigília on les persones poden confondre la realitat amb la ficció”. Per exemple, la Indira i la Laia tenen la capacitat de veure’s a elles mateixes dormint durant el temps que els dura la paràlisi com si fossin observadores externes. D’aquest fenomen en diem ‘autoscòpia’ i es tracta d’una “al·lucinació cinestèsica o de moviment” segons el Dr Iranzo.

Els viatges astrals
El que doctors i psicòlegs consideren una dissociació provocada per factors neurològics i psicològics, hi ha qui ho entén com el primer indici que la persona està experimentant el que es coneix com a ‘viatge astral’. David Graña, investigador en el desenvolupament de la consciència, considera les al·lucinacions cinestèsiques com un despreniment del cos executat per un ésser conscient. “La persona que experimenta la paràlisi visualitza fenòmens que qualifica de paranormals perquè està sent traslladada a una nova dimensió, una rèplica del nostre món”, assegura Graña.

Pau Hernández, instructor i fundador de Método Acces, defineix els viatges astrals com la capacitat inherent a tot ésser humà d’accedir amb plena consciència i control a plans paral·lels alternatius al físic a través d’un vehicle energètic diferent del cos corporal, que seria la ment. En conseqüència, la persona s’instal·la en un espai-temps completament diferent del de la nostra dimensió, “on és habitual que perdi la noció del temps”, remarca Hernández. Les persones que defensen aquests viatges postulen que són capaces d’interactuar en aquest altre pla, a més d’obtenir coneixements que en el món físic no són permesos.

La teoria dels viatges astrals no disposa del suport de la ciència per què la mateixa no ha pogut ser demostrada de cap manera. El Dr. Iranzo considera que malgrat que fenòmens com l’autoscòpia donin peu a què la gent s’inventi coses, “no hem d’oblidar que és a la comprovació científica on resideixen les respostes”. “En un període de traspàs on la ment acaba de despertar, les al·lucinacions són d’allò més habitual”, conclou el Dr. Estivill.

No sembla que la ciència i la mística vulguin entendre’s. A mi i a la Laia tampoc ens afecta massa. Sigui com sigui haurem de continuar convivint amb aquests episodis de paràlisi del son, amb la corresponent angoixa i autoscòpia que ens pertoca, però lluitant per tal que aquesta parasòmnia sigui veritablement coneguda.