Una llengua que no te l’acabes

El català, com totes les llengües, s’ha anat construint a còpia d’afegir mots quan apareixien ‘conceptes’ nous. Però tot sovint no és que inventem ‘conceptes’, sinó aspectes d’un mateix concepte. Per exemple, podem dir que ‘trencar’ és un concepte, però ‘trencar amb violència’ o ‘trencar parcialment’ o ‘trencar longitudinalment’ són matisos de ‘trencar’. Doncs bé: els catalans que han viscut abans que nosaltres han cregut que cadascun d’aquests aspectes es mereix un mot diferent. Això és la precisió lingüística, un àmbit certament apassionant.

Com tants aspectes de la llengua (de les llengües), aquests darrers decennis l’art de precisar ha perdut pistonada, de manera que aquell tresor lèxic que havíem anat acumulant durant segles i segles sembla que es vagi enxiquint. Això no vol pas dir que no es pugui recuperar, car les paraules que cauen en desús no han pas desaparegut i, doncs, encara poden reviscolar. Per això cal que siguem conscients de la riquesa que teníem i fer l’esforç de recobrar-la.

Ara anem al gra i tornem a l’exemple. Tots sabem què vol dir trencar (o rompre): ‘fer trossos o fragments una cosa dura per l’acció d’una força’. Si baixa un corrent d’aigua pot trencar el mur de la presa; si amb les mans fem pressió en una nou, també la trencarem; i si d’una fusta en volem fer trossos per encendre foc, també l’haurem de trencar. L’acció és la mateixa, el mot trencar (o rompre) ens pot servir en tots tres casos, però els nostres avantpassats van decidir que les parets s’esbotzaven, les nous les esclafàvem i les fustes les estellàvem. Per a acabar-ho d’adobar, no a tot arreu es diu igual (per exemple, esbotzar es diu esbutzar en alguns indrets i desbutzar en alguns altres), de manera que la quantitat de termes encara augmenta.

Voleu parlar amb precisió? Doncs avui us convidem a veure totes les cares de la trencadissa.

Per dir ‘fer trossos menuts’, tenim tots aquests verbs:

—esbocinar: en general, vol dir fer bocins, és a dir, trossos petits de qualsevol objecte sòlid. Tant es pot esbocinar un paper com un plat, mentre sigui trencat (o esquinçat) en bocins.

—esmicolar: ‘desfer en miques, en bocinets menudíssims’, diu el diccionari. De fet, podem esmicolar sense trencar (per exemple, una molla de pa), o bé trencant (un càntir, un plat…).

—estellar o asclar: convertir una fusta en trossos petits. Una estella és un fragment de fusta tallada al llarg, de les que fem servir per encendre foc; i una ascla és una estella grossa.

Si parlem de ‘trencar, o trencar-se, parts del cos’, la nostra llengua ens forneix tot de verbs que no han de menester gaires presentacions:

—camatrencar

—captrencar

—cuixatrencar (també escuixar o escuixolar)

—esmorrar –de morro–, que vol dir ‘rompre la cara’.

Hi ha tota una colla de verbs que fan referència als ‘trencaments amb una certa violència’. Heus-los ací:

—esbotzar, esbaldregar o rebentar: obrir amb una força feta de fora estant. Els bombers esbotzen les portes quan han d’entrar de pressa en un pis, però també es pot esbotzar una presa per la força del riu.

—esportellar: obrir portell, és a dir, fer un forat en un mur, una tanca…

—esberlar o fendre: obrir per una línia de mínima resistència d’un objecte, seguint-ne les fibres. Es pot esberlar una canya, una síndria que ens cau a terra, una roca, el glaç… Una esberla és un tros desprès d’una cosa esberlada.

—esclafar: en general, trencar una cosa amb una pressió forta. Podem esclafar una fruita seca o un ou, per exemple.

—esqueixar: principalment, vol dir esquinçar, però quan una branca es trenca i se separa de la planta de què forma part també diem que s’esqueixa. Un esqueix és, doncs, un fragment de tija o de branca que s’introdueix a terra perquè hi arreli.

Després hi ha els verbs referits a l’acció de ‘trencar parcialment’, és a dir, ‘trencar solament una part d’un objecte o una superfície’. Ací és potser on la precisió s’esmola més:

—escantellar, o descantellar, o escantonar, o escrostonar: trencar els cantells d’un objecte. Els paletes escantellen maons quan no els necessiten sencers, hi ha mobles escantonats pels cops, hi ha voreres descantellades… El mot escrostonar, que té aquest significat, també vol dir arrencar la crosta de qualsevol objecte (o un vernís, o la pintura d’una paret, o l’engrut d’una superfície).

—esvorellar, o esmorrellar, o desmorrellar: trencar un bocí de la vora d’un objecte. Les cassoles de terrissa s’esvorellen fàcilment.

—oscar: fer una osca, és a dir, un buit en la línia de tall d’un objecte. De segur que heu vist ganivets oscats. Però, compte, un ganivet pot ésser que no talli perquè s’ha esmussat, és a dir, perquè el tall s’ha gastat, s’ha fet menys agut.

—escabotar: trencar la cabota d’un clau o de qualsevol objecte semblant.

—esbrocar: trencar el broc —d’un porró, per exemple.

Hi ha, per acabar, els verbs que ens parlen de ‘trencaments molt lleus’, tan lleus que gairebé no són trencaments, sinó obertures:

—esquerdar: fer una esquerda, és a dir, una obertura allargada i estreta. Es pot esquerdar un sostre, una paret, un test, un vidre, etc.

—clivellar, clevillar, cruiar: fer una clivella (o clivell o clevill o crui), és a dir, una obertura allargada, generalment poc profunda, per contracció –per exemple, a la pell, en una paret, en una escorça…

—badar: tenir una obertura, com ara la de la punta d’unes sabates que han ‘treballat’ molt. El verb badar vol dir moltes més coses (es pot badar una flor, podem badar la boca o una bossa, o una finestra… o nosaltres mateixos contemplant un paisatge).

—badocar: obrir-se una fruita, però sense separar-se’n les parts. De segur que tots heu vist figues que badoquen, amb la pell una mica oberta, però sense acabar de mostrar el dins.

—esquerdillar: hi ha diccionaris que diuen que un esquerdill és una estella petita, però n’hi ha que ho defineixen com un ‘tros petit d’un cos dur que es desprèn en esberlar-se’. Per tant, esquerdillar-se el braç no seria pas esmicolar-se’l en esquerdills, sinó fer-s’hi una fractura incompleta (una fissura), en què s’ha desprès un tros d’os.

S’ha dit sovint que els inuits tenen moltes paraules per a dir ‘neu’, perquè els envolta tot l’any. Sembla que és una teoria falsa, però, sigui com vulgui, no sé com s’ha d’interpretar que els catalans tinguem tants mots per a parlar de la trencadissa…

Potser valdrà més que ho deixem estar aquí.

PS. Aprofito els comentaris dels subscriptors i dels lectors en general per enriquir l’article.

En primer lloc, hi ha gent que em demana amablement per què no hi he inclòs tota la sèrie esquinçar-estripar-esparracar i sinònims. A l’article d’avui m’he referit a la ruptura de coses dures. Justament, en aquest altre article vaig parlar de la diferència entre trencar i esquinçar, que alguns no fan i haurien de fer.

També ha sortit el mot engrunar, que, efectivament, hauria d’anar al costat d’esmicolar i esbocinar, igual com fer dernes.

Un descuit imperdonable és el d’escarbotar (o escarabotar), sinònim d’esvorellar o d’escantonar, tot i que el DIEC el defineix d’una manera massa imprecisa.

El professor Santanach ens fa veure que una gerra no es pot esbrocar, perquè no té broc. Gràcies per l’observació (ja ho he esmenat) i per la lliçó tan exhaustiva sobre gerres i atuells semblants, que demostra –si és que calia– com fila prim aquesta llengua.

I el professor De Yzaguirre, a Twitter, ens parla d’espanyar, un verb que potser hi hauria d’ésser, per bé que no vol dir ben bé ‘trencar’ (significat ‘fer saltar un pany’).

Gràcies a tots.

Vegeu també El català fila prim

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’