21.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 22.11.2022 - 00:17
La Plataforma per la Llengua va presentar ahir l’InformeCat, un treball anual que considera una cinquantena de dades amb la intenció d’entendre millor quina és la salut del català. Enguany m’ha cridat especialment l’atenció una dada que em sembla especialment preocupant: el 50,9% dels catalanoparlants creuen que la submissió lingüística –el fet de canviar a l’espanyol o al francès quan un dels interlocutors no parla català– no significa cap perill per a la llengua catalana.
Fa molts anys, quan estudiava a la Universitat de València, un dia vaig tenir la sort de conversar una llarga estona, en companyia d’un grup de companys, amb el professor Manuel Sanchis Guarner. El doctor Sanchis Guarner era una persona excepcionalment afable, moderada i exquisida en les formes, un savi valencianista de la vella escola que havia patit la guerra i l’exili. El seu despatx era atapeït de llibres i papers i a mi em va sorprendre especialment que sobre la taula tingués una senyera de la ciutat de València, amb blau, que en aquell moment era una arma llancívola de l’extrema dreta contra el catalanisme. Vull dir –per situar el lector que no el conega– que el professor Guarner no era en cap cas allò que en podríem considerar un extremista. En absolut.
I, tanmateix, com que sabia bé de què parlava, durant la conversa Sanchis Guarner va afirmar amb rotunditat, radical, arran de la nostra preocupació per l’ascens de l’espanyol: “Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la.”
Aquesta lliçó, tan elemental, la vaig aprendre ben apresa i m’ha acompanyat tota la vida. I per això m’és tan difícil ara d’entendre que per a la meitat dels catalanoparlants siga un fet normal deixar de fer servir el català si un interlocutor no el sap, sense ni considerar, pel que es veu, quina conseqüència té aquest gest.
Perquè podeu estar segurs que aquest gest és responsable de bona part de la sensació que tots tenim que el català va essent arraconat als nostres carrers. Si la meitat dels catalanoparlants actius deixen de ser-ho a la primera avinentesa, és normal que tots tinguem la sensació que la nostra llengua és menys parlada avui que ahir. Quantes converses canvien de llengua malgrat que la majoria dels parlants són catalans i l’excepció en el grup és qui parla castellà? Quantes voltes dos catalanoparlants parlen avui innecessàriament en castellà entre ells, sense saber que tots dos poden parlar en la seua llengua? Sobre això, una dada del mateix estudi: només un 43% dels catalanoparlants quan es troben amb un desconegut li parlen en primera instància en català.
Hi ha sociolingüistes que per a explicar això que passa ens parlen de la “dissimulació lingüística”. Que diuen que dissimulem ser catalanoparlants. I jo estic convençut que aquesta dissimulació té molt a veure amb la por històrica de la repressió, una por que clarament ha ressuscitat després de la violència espanyola desencadenada el Primer d’Octubre.
Ara, no tot és això. Perquè ara paguem també la frivolitat dels partits independentistes en el terreny lingüístic durant tota la dècada passada. Aquella acceptació acrítica del bilingüisme que va proposar per interessos electorals Oriol Junqueras i que després Artur Mas i Carles Puigdemont van acceptar, afirmant tots que en la república catalana el castellà també seria una llengua oficial, exactament igual que el català i amb els mateixos drets. No ens enganyem: el resultat que l’independentisme haja assumit i copiat les consignes de Ciutadans és constatar ara, com fa l’enquesta de la Plataforma per la Llengua, que solament un 38% dels simpatitzants d’ERC consideren que la submissió del català siga un perill per a la llengua. O que en el cas de Junts i la CUP la xifra dels que consideren que la submissió del català és un perill per al futur del català puge fins al 63%, però que, alhora, un de cada tres no veja cap perill a abandonar la llengua pròpia davant qualsevol que els parle en castellà.
És una qüestió greu, en qualsevol cas, i ens cal per tant fer molta feina. Sobretot capgirant el discurs sobre el català fins al lloc on havia d’haver estat sempre: als Països Catalans som víctimes d’una situació social de diglòssia, una imposició del castellà. I, després, adonant-nos que és una imposició a la qual nosaltres mateixos contribuïm perquè no fem cas de la sàvia explicació del professor Sanchis Guarner: una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlem deixem de parlar-la.
I rectificant, per tant.
PS. Ahir el conseller Gonzàlez-Cambray va reconèixer davant el parlament que no podia impedir l’aplicació del 25% de castellà en els vint-i-sis centres on els tribunals l’han imposat i que, per tant, aquesta és la realitat que tenim. Mesos enrere, Gabriel Rufián, el president Aragonès i el conseller mateix ens van titllar de mentiders els qui vam explicar que el seu triomfalisme –afirmant a so de bombo i platerets que s’havia aconseguit de frenar l’aplicació del 25%, amb aquell pacte infame que van perpetrar entre ERC, Junts, el PSC i els comuns– era fals i no es corresponia amb la realitat. Ara què?
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
