30.06.2016 - 22:00
|
Actualització: 01.07.2016 - 03:54
Miquel Iceta va anunciar ahir que el PSC proposaria a la resta de forces polítiques que el Parlament de Catalunya adoptàs una ‘llei de la claredat’, seguint el model canadenc, per a convocar un referèndum d’independència a Catalunya en el cas que fracassàs la reforma constitucional que ells proposen –i que, evidentment, ja ha fracassat amb els resultats del 26-J.
Això és un pas endavant teòric, en el sentit que el PSC almenys accepta que hi ha una possibilitat legal que Catalunya esdevinga un estat independent i proposa una via per a fer-ho possible. Jo no hi llevaria valor, de cap manera, a aquest canvi estratègic, que és important. Venint d’on venim.
Evidentment, ningú no sap a hores d’ara quins elements contindria aquesta llei de la claredat catalana, però hi ha un obstacle primer que caldria saber com pretenen salvar. La llei de la claredat canadenca es va fer per a reconèixer que el Quebec tenia el dret de proclamar-se independent i fixar a partir de quines condicions seria possible. Tanmateix, com aconseguirà fer això una llei catalana en una Espanya constitucionalment indivisible i en mans del PP? Algú ho hauria d’explicar.
Hi ha un segon punt que també cal recordar: la llei de la claredat canadenca la va fer el parlament federal canadenc i, de fet, no va agradar al Quebec, que l’endemà passat va aprovar una altra llei, la ‘llei del respecte a l’exercici dels drets fonamentals i les prerrogatives del poble del Quebec i de l’estat quebequès’, precisament contra la primera.
I això per què? Doncs perquè la llei de la claredat, efectivament, era un pas endavant, però incloïa dues grans trampes. La primera, que era el parlament canadenc que decidia quina majoria de vots del referèndum era suficient, i ho decidia després de la votació! I la segona, que obligava a negociar el referèndum no pas bilateralment, entre el Canadà i el Quebec, sinó amb la incorporació de més actors.
En conseqüència, la llei tenia un valor indiscutible –el reconeixement de la possibilitat legal i constitucional de la independència–, però després incorporava trampes adreçades a fer el camí intransitable. Com que, des del punt de vista democràtic, no era presentable oposar-s’hi, en complicaven el tràmit tècnic.
Amb aquestes consideracions, benvinguda siga, doncs, la posició del PSC pel que fa a la primera qüestió, el reconeixement que hi ha una via legal per a la secessió. I escoltem què proposen amb la seua llei. Però, alhora, exigim claredat i sobretot evitem que continga paranys.
[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]
