Una llauna de sardines i un crostó de pa (cada dos dies o tres)

El títol del reportatge és erroni perquè en tot el mes d’abril del 1939 els presos del camp de concentració d’Albatera, al Baix Segura, només van menjar tres o quatre voltes. Tres o quatre àpats en un mes. Sardines i pa. Després, sardines i pa i a vegades llenties també de llauna, cada dos dies o tres. I aigua. Poca i salabrosa.

Vestigis de tot això és el que han trobat durant uns dies de sondatges l’arqueòleg Felipe Mejías i el seu equip format per cinc membres més. Es tractava de radiografiar el terreny, només una porció, del que va ser el camp de concentració, per tractar de localitzar les fosses comunes que molt probablement hi ha. No les han detectades, però sí que hi han trobat monedes, bales, sivelles i algun altre objecte personal. I moltes llaunes de sardines rovellades i convertides en fòssils ferrosos encastats a la terra salinosa. També algunes restes humanes, ossos molt fragmentats com ara la zona occipital d’un crani i part d’una tíbia. Això ajudaria a desmentir les tesis d’alguns historiadors que han negat l’existència de les fosses.

Els últims dies de la campanya, han fet una altra troballa que, segons l’arqueòleg, és interessantíssima. Es tracta dels pilars d’un dels barracons. Tres metres de distància entre ells. Així, Mejías calcula que cada barracó feia entre seixanta i seixanta-tres metres de llargària. Aquesta troballa és fonamental perquè en un futur permetrà de reconstruir-ne, almenys un.

Visitar el camp

Principi de desembre, 8 ºC. Dia ennuvolat i ventós. El terreny és pla i d’un color marró que deixa entreveure, encara, una certa salinitat. Fa pocs dies que va ploure i, en aixafar-lo, el notem flonjo. Hi ha palmeres, poques. Aquesta porció de terreny està rodejada de camps de magraners, que també van formar part de la instal·lació repressora.

L’única construcció que queda erta és una caseta que fins fa poc era el refugi d’un rodamón. Era el forn de pa. No era a l’aire lliure, sinó que era dins un dels pavellons.

Una màquina comença a cobrir les rases obertes fa aproximadament un mes. L’arqueòleg conversa amb Manuel Gil, el batlle de Sant Isidre. Cal precisar que ara el camp pertany a aquest municipi de dos mil habitants que fins al 1993 era una pedania d’Albatera. Després de la segregació, els terrenys del camp van quedar dins el nou terme, però no han perdut ni el nom ni la connotació.

Història

Esperem Antonio Mesa, de vuitanta-quatre  anys, el testimoni clau que va empènyer fa tres anys Felipe Mejías a dissenyar el pla d’excavació. El batlle ens havia dit per telèfon que a vegades fa el ronsa i no vol parlar del passat.

Fins que no arriba, Mejías ens explica que des del punt de vista historiogràfic resta poc a investigar sobre el camp. Hi ha, això sí, els testimonis valuosíssims dels supervivents que han contat com malvivien i les condicions extremes a què eren sotmesos pels guàrdies que obeïen les ordres d’un règim que acabava de guanyar una guerra i que, per tant, se sentia legitimat per a cometre qualsevol abús sobre els perdedors. Eduardo de Guzmán, que era periodista, relata al llibre El año de la Victoria com van ser els set mesos que va estar intern a Albatera. També ho explica, de paraula, Josep Almudéver, que a cent un anys encara té la lucidesa per a recordar noms i fets d’aquells mesos.

La dictadura es va acarnissar amb aquells homes. Les condicions higièniques eren tan deplorables que es fa difícil d’imaginar i també d’escriure sense tenir calfreds.

Hi havia tants presos que no cabien als barracons i dormien al ras, en ple estiu i sobre una terra salina i encara mig amarjalada. Insectes i paràsits. El sol abrusador. L’escassa aigua que els donaven no era apta per al consum. Pràcticament des dels primers dies, les latrines es van embossar i els presos havien de fer les necessitats en rases a camp obert. La mala alimentació i la deshidratació els provocava problemes estomacals. Morien de tifus, de fam, o per perforacions intestinals.

Els primers dies de captiveri deixaren eixir els menors de setze anys i els majors de seixanta. Alguns, sense intuir què els esperava, van falsificar l’edat per quedar-s’hi perquè tenien por de les represàlies si tornaven als seus pobles.

Set mesos

El camp va estar obert set mesos. A finals d’octubre del 1939 van traslladar els presos supervivents a unes altres presons de tot l’estat o a uns altres camps de concentració, com és el de Portaceli al camp de Túria, i van esbucar els barracons d’Albatera, però van deixar-hi els enderrocs fins al 1953 o 1954. L’any 1945, l’ambaixada americana signà un conveni amb el govern franquista perquè fes fotografies aèries de tot l’estat. I en aquestes imatges es contemplen els munts de runa que també han servit per a anar reconstruint la disposició dels barracons i més instal·lacions.

Tota la documentació que havia generat el centre d’internament franquista també va ser destruïda. No hi ha una llista de presos. No hi ha una llista de morts. L’únic rastre que es conserva, l’únic, és una anotació al registre civil d’Albatera en què apareixen vuit afusellats al camp. Segons els testimonis, hi havia molts intents de fugida. Aquells que no ho aconseguien eren executats i enterrats en una fossa comuna que no acaba d’aparèixer. Van ser-ne molts més de vuit.

Colons per esclafar la memòria

A principi dels anys cinquanta del segle passat, la dictadura es va inventar un Instituto Nacional de Colonización. La idea d’aquell govern aïllat del món i defensor de l’autarquia era fer productives terres que no ho havien estat mai. Això va comportar moviments de població, migracions, la construcció d’infraestructures i, per exemple, la implantació de nous sistemes de reg.

La fórmula era fàcil: es necessitava un certificat de bona conducta i complir els preceptes del movimiento. Els interessats feien una sol·licitud i, si els l’acceptaven, rebien tres hectàrees de terreny i una caseta. Hi havia un supervisor que tenia cura que es compliren tots els requisits i que feien produir la terra.

Amb aquest pretext, tots els terrenys del camp de concentració d’Albatera van ser eixarmats i parcel·lats. D’aquesta manera la dictadura pretenia esborrar tota la memòria d’aquell terreny que havia acollit les més bàrbares vulneracions dels drets humans.

Com la majoria de la població de Sant Isidre, la d’Antonio Mesa, prové d’una família de colons. Venien de Granada i es van instal·lar a Albatera quan ell tenia vint anys. Son pare va aconseguir una parcel·la i quan Antonio es va casar, una altra. L’àvia del batlle també va aconseguir la caseta i les terres d’aquesta manera.

Cotó, alfals, civada, magranes i palmeres damunt un cementeri. Productivitat agrària, contra la memòria.

Veure, tapar i callar

Després d’una bona estona d’espera, Antonio Mesa arriba conduint una furgoneta. A pesar de l’edat, es manté actiu i treballa la terra.

L’arqueòleg que dirigeix els treballs de prospecció explica, i el batlle ho confirma, que quan els colons van fer seua la terra i llauraren els camps trobaren grans quantitats de restes humanes escampades per tot el recinte. Però van callar.

“Trobar-se un os als anys cinquanta i relacionar-ho amb la guerra civil no era el més recomanable en aquella època”, reflexiona Mejías. A més, el supervisor de zona els deia que no feren preguntes.

I això és el que diu que va fer Mesa. L’any 1977 treballava com a operari amb una màquina excavadora, aixecant terreny per fer una canalització de drenatge per alleugerir la salinitat de la terra. Diu que va trobar una mena de banyera de ciment i que el difunt era dins. “No sé què vaig fer… ho vaig tapar ràpidament. No ho vaig dir a ningú.” Va callar. Prop de quaranta anys de silenci. “Sabíem que hi havia el camp, però nosaltres no en parlàrem amb ningú. No hi havia restes de roba ni res. Només hi havia els ossos, l’esquelet i prou.” I amb aquest mig riure incòmode que manté durant tota l’entrevista diu que sí que havia sentit parlar del camp i que quan va trobar el cos es va dir a si mateix que sí que era cert, que allò era allà.

Aquesta mena de banyera és interpretada per Mejías com una mitja canal que hi hauria per allà i es va aprofitar per a col·locar-hi els cossos. Per a Felipe Mejías aquest testimoni és fonamental. Fa càlculs i diu que si en una rasa de quaranta centímetres, que eren les que obrien Antonio Mesa i els seus companys, van trobar un cos, vol dir que n’hi ha més.

Per això espera que a la pròxima campanya de sondatges, que vol que siga la primavera entrant, puguen continuar allà on ara ho han deixat, perquè ara només s’ha estudiat una quarta part del terreny on se suposa que hi ha les fosses comunes.

El georadar, un TAC al terreny

Una de les actuacions que s’han fet aquests dies als terrenys és radiografiar-lo tot amb un georadar. L’estudi l’ha fet un equip de la Universitat de Cadis. Només els han lliurat l’informe preliminar perquè el definitiu no el tindran fins d’ací a un parell de mesos. En capes de vint-i-cinc en vint-i-cinc centímetres, i fins a quatre metres de fondària, sabran què hi ha davall la terra llaurada del camp d’Albatera.

Un camp de treball republicà

El camp d’Albatera es va crear per un decret del govern de la república l’any 1936 com un camp de treball. No era una presó, sinó que era un centre de detenció de presos per espionatge o deserció i delinqüents comuns. Segons que expliquen els mateixos presos, s’allotjaven en pavellons, feien tres àpats al dia i tenien serveis com ara correu i dispensari mèdic. Els feien treballar fent camins, conreant les marjals i fent canalitzacions d’aigua.

El govern republicà exhibia el camp com un exemple de bona gestió i, en una acció propagandística, va fer una jornada de portes obertes per a la premsa. Les que il·lustren aquest reportatge són del fotògraf Luis Vidal i estan dipositades a la biblioteca nacional. Per als investigadors, aquestes fotografies són bàsiques per a reconstruir com era el camp just abans que la guerra s’acabàs i el govern de Franco el destinàs a emmagatzemar presos.

Els que no van poder partir amb l’Stanbrook

El 28 de març de 1939 va salpar, des del port d’Alacant, cap a Orà, el vaixell Stanbrook. Va ser l’últim vaixell en què els republicans van poder fugir de la guerra. Però no hi cabien tots, i milers de persones van quedar atrapades a Alacant. L’exèrcit franquista els va empresonar. Primer van passar pel Camp dels Ametlers i després, en tren, els van traslladar a Albatera. La via passa a menys de tres-cents metres del camp, i l’estació Albatera-Catral és tot just a un quilòmetre.

Subvencions públiques per a redimir la memòria

Els sondatges de les darreres setmanes s’han pogut fer gràcies a una subvenció de la conselleria de Participació, Transparència i Qualitat Democràtica. La idea de la consellera Rosa Pérez Garijo és anar més enllà i convertir aquest enclavament en centre d’interpretació, intentar reproduir el camp, o almenys una part. “És un lloc idoni per a fer un lloc d’interpretació, uns itineraris de la memòria. El camp d’Albatera té molt de valor per tot el que va passar-hi.”

L’arqueòleg que ha dirigit els treballs va més enllà i diu que ara que s’ha localitzat un dels barracons es podria reconstruir per a fer-hi un museu i un centre d’interpretació. Seria l’únic d’aquestes característiques, i tan ben documentat, que hi hauria a tot l’estat.

Aquesta també és la idea del batlle de Sant Isidre. Manuel Gil recorda que des del 2007 al poble s’hi organitzen jornades per a donar a conèixer què hi va passar durant els nous mesos posteriors al final de la guerra.

El principal escull per a fer-ho és que els terrenys són propietat d’una persona particular que es troba tutelada per la conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives.

Tant la conselleria que dirigeix Pérez Garijo com la Federació de Municipis i Províncies tenen previst traure els mesos vinents més partides pressupostàries que permetran de continuar descobrint la història que amaga la terra del camp d’Albatera.

Els diners de la subvenció pública s’han acabat. Les rases del sondatge ja s’han cobert, però s’ha fet una tasca de geolocalització de les troballes per a, probablement la primavera que ve, continuar llegint mil·límetre a mil·límetre aquest fragment de la història més fosca.