16.02.2023 - 21:40
Del 1845 al 2023 han passat 178 anys. Faig aquests números abans de posar-me a parlar de lletres i després ja m’hi entendré, amb ells.
24 de gener de 2023
A la Llibreria Finestres, es presenten dos llibres que són dues novel·les de dues autores, La fabricanta, de Dolors Monserdà (1845-1919), editada per Gemma Bartolí a Barcino i amb una introducció de M. Carme Mas, i El riu i els inconscients, de Maria Dolors Orriols (1914-2008), amb edició i introducció de Montserrat Bacardí i publicada per Adesiara. La sala és plena per escoltar el que en diran respectivament les dues estudioses, Mas i Bacardí. Dues dones parlant de dues dones, deixeu-me que m’hi fixi, tot i que avui no vaig per aquí.
14 de febrer de 2023
Un altre cop a la Llibreria Finestres, es presenten tres llibres que són sis novel·les que vénen d’unes altres novel·les: L’ascens de Daniel Bastida i La caiguda de Daniel Bastida, de Joaquim Carbó (1932), La terra s’ho porta i No han donat la llum, encara, de Núria Cadenes (1970) i Sessió de control i Una casa fosca i un flagell, de Borja Bagunyà (1982), totes publicades per Comanegra i continuadores del cicle Temps Obert de Manuel de Pedrolo (1918-1990): “T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent, del normal…”, va escriure Pedrolo. Si voleu endinsar-vos en aquest projecte boig, feu-ho de la mà d’Antoni Munné-Jordà (1948) i llegiu abans que res el conte de Pedrolo que és la llavor de tot plegat, “El millor novel·lista del món”. La sala és plena de gent de totes les edats i el periodista Marc Hernández ens posa la mel als llavis amb una presentació de treure’s el barret.
15 de febrer de 2023
A la Llibreria la Central del Raval es presenta un llibre que són tres novel·les: L’atzar i les ombres, que conté L’àngel de la segona mort, El trànsit de les fades i El metall impur o la recerca de l’heroi proletari català, de Julià de Jòdar (1942), publicat per Comanegra i presentat per Mercè Ibarz (1954). Julià de Jòdar va escriure la primera de les novel·les de la trilogia quan tenia cinquanta-cinc anys i l’impacte va ser notable. Ara les ha aplegades totes tres en un sol volum, exhaustivament revisades per l’autor. La sala és plena. I la conversa entre Jòdar i Ibarz és ameníssima, se’ns fa curta.
* * *
He anat a aquestes tres presentacions perquè m’interessaven tant els llibres com els autors (si només m’interessen els llibres, em quedo a casa llegint-los i avall va que fa baixada), i perquè sobretot volia veure si hi hauria prou públic en aquests actes. No poso gens en dubte l’interès que tots aquests llibres, totes aquestes novel·les, puguin tenir, el que em feia dubtar més aviat era si despertarien interès més enllà dels que ens belluguem tot el dia entre lletres. I sí. I sí! He tornat cap a casa amb un optimisme que encara m’acompanya, en les tres ocasions.
Ho acabo de comptar: són 2.240 pàgines entre els sis llibres (que són onze novel·les en total). I si repesco les xifres del principi i em fixo en tots els anys que he anat posant entre parèntesis en aquest article, tinc la sensació que en tres tardes se m’ha desplegat davant dels ulls un bon tros de la literatura catalana de l’últim segle i mig llarg i que fa goig, té salut, té públic, és llegida, escoltada, publicada i tornada a publicar. Podria afegir aquí els recents Cavalls salvatges de Jordi Cussà (1961-2021) revisats i tornats a publicar per Comanegra, o El nàufrag feliç, de Ramon Folch i Camarasa (1926-2019), i Fracàs, d’Aurora Bertrana (1892-1974), publicats per Viena Edicions, o El dia de l’ós, de Joan-Lluís Lluís (1963), publicat per Club Editor, o Un home de paraula i Tot un caràcter, d’Imma Monsó (1959), i Tríptic de la terra i Contes urbans, de Mercè Ibarz (1954), publicats tots per Anagrama. I la llista podria continuar.
Monserdà va ser comparada amb Narcís Oller, la novel·la d’Orriols amb Incerta glòria, de Joan Sales, Rodoreda i Pla van ser anomenats a les tres presentacions, Jòdar va dir que el seu català literari havia begut del d’Espriu i el de Ferrater, i Núria Cadenes va dir la frase que em va obrir els ulls i empènyer a escriure això que ara llegiu: quan l’editor Jordi Puig, de Comanegra, li va fer la proposta de participar en el projecte pedrolià, Cadenes va acceptar encantada i diu que “va sentir que formava part d’una literatura”.
Formar part d’una literatura, és això el que m’ha fet tornar a casa optimista totes tres vegades. En totes les presentacions han sortit també, per descomptat, les dificultats que la nostra literatura ha carregat sempre, com ara la censura en època franquista, però també el fet d’escriure sent dona, o el de no poder dedicar-se només a escriure, la llengua i totes les seves vicissituds, la sensació de ser llegit per quatre gats o de no ser valorat ni tingut en compte per la crítica o pels col·legues, etcètera. No són tot flors i violes, tenim molts maldecaps els que escrivim en català, però hi ha dies que ens aturem, fem una ullada al nostre voltant i veiem 178 anys i 2.240 pàgines que ens diuen que formem part d’una literatura viva. I llavors podem continuar escrivint.
