29.12.2017 - 22:00
Hi ha tres articles al Reglament del Parlament de Catalunya (RPC) que es podrien utilitzar com a base jurídica perquè es pogués dur a terme la sessió d’investidura del president Puigdemont sense que calgui la seva presència física al ple del parlament:
1. L’article 146.1 RPC estableix que el candidat a president de la Generalitat ha de presentar el seu programa de govern i sol·licitar la confiança del ple, però no especifica com ha de ser aquesta presentació del programa. Per tant, com que no especifica que la presentació requereixi la seva presència física i no prohibeix una presentació per videoconferència o per qualsevol altre mitjà no presencial, es pot entendre que les opcions no presencials estan permeses. Perquè totes les normes jurídiques s’han d’interpretar en el sentit més favorable a l’exercici dels drets fonamentals i en aquest cas el dret que caldria afavorir seria el dret de participació política, un dels drets més bàsics en una democràcia. El Tribunal Constitucional espanyol, en una jurisprudència molt consolidada, ha remarcat que els límits dels drets s’han d’interpretar amb criteris restrictius i en el sentit més favorable possible a la plena eficàcia i a l’essència d’aquests drets (vegeu, per exemple, la STC 159/986). El criteri interpretatiu favor libertate implica que el contingut dels drets fonamentals s’ha de poder fer efectiu i, per tant, les restriccions han de ser les justes, i no més. També cal tenir en compte que les institucions públiques tenen una vinculació més forta amb els drets fonamentals, fet que implica que no s’han de limitar a no lesionar-los sinó que, a més, els han de garantir amb la màxima eficàcia.
D’altra banda, a més d’haver-hi la possibilitat que el candidat presenti personalment el programa però de manera virtual o no presencial, també es pot entendre que l’article 146.1 permet una presentació també personal però no oral sinó per escrit. El mateix criteri favor libertate entenc que hauria de fer possible que, per exemple, un candidat amb una afonia severa pogués demanar a un secretari de la mesa o a la persona que presideixi el parlament que llegís la presentació que el candidat li fes arribar. A més d’aquest supòsit de l’afonia, pensem també en un candidat que fos una persona sordmuda: no hi ha cap requisit que impedeixi que una persona sordmuda pugui ser president de la Generalitat i per tant aquest seria un cas, però no l’únic, en què caldria permetre una presentació del programa de govern davant el ple per escrit.
2. L’article 83.1 RPC estableix les regles dels debats parlamentaris i preveu que ‘comunicant-ho prèviament al president [del parlament], i per a un debat o un tràmit concret, qualsevol diputat amb dret a parlar pot ésser substituït per una altra persona del mateix grup’. Per tant, amb una simple comunicació prèvia, el tràmit de la presentació del programa de govern el pot fer un substitut que llegeixi el text que ha preparat el candidat; el debat posterior també podria fer-lo el substitut llegint les respostes que li enviés telemàticament el candidat, si és que aquest volgués intervenir en el debat d’investidura, perquè d’acord amb el reglament parlamentari, el candidat a president pot intervenir però no està obligat a fer-ho (art. 146.2 RPC).
3. L’article 93.3 RPC es podria interpretar que permet no només la delegació del vot sinó la participació en un debat, que un cop més es podria fer llegint el text escrit pel candidat. Ara bé, els supòsits en què es permet la delegació estan taxats pel reglament (tot i que els ha d’acabar de delimitar la mesa) i, a més de la baixa per maternitat o paternitat, només són l’hospitalització, la malaltia greu i la incapacitat perllongada degudament acreditades. Però com a possibilitat, no es pot descartar que el mateix dia de la sessió d’investidura o el dia abans arribés a la mesa del parlament un certificat mèdic de l’hospitalització de Puigdemont. Coses més insòlites hem vist aquests últims temps…
A més, en els tres supòsits esmentats, la mesa podria adoptar un acord interpretatiu que aclarís dubtes –art. 37.3 a) RPC– i donés encara més cobertura jurídica a una investidura no presencial. Si aquest acord s’adoptés el mateix dia de la sessió d’investidura i aquesta es fes tota en una sola reunió (es podria fer en un matí o en una tarda), el Tribunal Constitucional segurament no tindria temps de pronunciar-s’hi abans que s’hagués elegit el president de la Generalitat, possibilitat que sí que és fàcil d’esperar que es produís si s’optés per la via de la reforma del reglament (per explicitar, per exemple, que el candidat pot fer la presentació del programa de govern per via telemàtica o per escrit).
Ara bé, aquestes i d’altres estratègies jurídiques no ens haurien de fer perdre de vista que ens han forçat a viure en una gran anormalitat, que permet que membres del govern de la Generalitat de Catalunya hagin estat –i alguns encara hi estiguin– injustament empresonats o a l’exili. I amb perill real que s’ampliï encara més la llista dels investigats i que es puguin dictar més ordres de presó, altre cop injustament. Però considero que tenir sempre present aquesta injustícia i fer tot el possible per a revertir-la no és incompatible amb conèixer les vies jurídiques existents i preveure una estratègia política amb diferents opcions que es poden anar fent públiques segons avanci el calendari i es produeixin o no determinats esdeveniments.
Fins ara, totes les sessions d’investidura han comptat amb la presència del candidat que ha exposat oralment el seu programa, però que sempre s’hagi fet així no significa que necessàriament sigui l’única opció. Jurídicament hi ha altres possibilitats, i totes es basen en un principi jurisprudencialment molt assentat: totes les normes jurídiques s’han d’interpretar en el sentit més favorable a l’exercici efectiu dels drets fonamentals. El reglament del parlament, també. I interpretat així, i sense necessitat de reformar-lo, una investidura no presencial és jurídicament possible.
Marcel Mateu, professor de Dret Constitucional a la UOC.
