25.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 26.01.2022 - 10:47
Ningú no tria l’època que li ha tocat de viure. Però tothom pot triar la manera de reaccionar. I ahir la manera de reaccionar del fotoperiodista Jordi Borràs ens va donar una gran lliçó a tots.
Com deveu recordar, Borràs va ser agredit el juliol del 2018, quan eixia de la presentació de la Crida Nacional per la República, que es feia a l’Ateneu Barcelonès. Era el moment culminant de la violència espanyolista al carrer i Borràs va ser increpat per un home a l’altura del carrer de Capellades al crit de “¡Viva España!”. De primer no en va fer cabal, però després se li va plantar al davant i li va tornar a cridar “¡Viva España y viva Franco!”, mentre li clavava uns quants colps de puny que el van tombar a terra. En el moment del primer colp eren sols, però prompte van arribar més vianants que el van voler retenir. I aleshores va saltar la sorpresa: l’agressor va mostrar una placa de policia abans d’anar-se’n corrent.
Mesos més tard, els nostres companys de la Directa van explicar que en el moment de l’agressió l’inspector era un comandament de la brigada provincial d’informació, adscrit a la prefectura superior de la policia espanyola a Catalunya. I després encara es va saber, a partir d’una informació de Públic, que aquest policia és militant de Vox de l’any 2016 ençà.
Després de l’agressió, uns quants mitjans van provar de manipular els fets presentant-los com una baralla, com si Borràs hagués intentat d’agredir el policia i aquest s’hi hagués tornat. No solament això. El fotoperiodista ahir va recordar expressament que Teresa Cunillera, ex-delegada del govern espanyol a Catalunya, va arribar a dir que no se sancionava aquest inspector perquè hi havia “acusacions encreuades” i que, en conseqüència, era innocent fins que no es demostràs la contrària.
Bé, doncs, ahir es va demostrar. Perquè ahir, tres anys i mig després, en l’acte de conciliació davant els tribunals, el policia va acceptar finalment una condemna d’un any de presó i a una indemnització de set mil euros a Borràs, després de reconèixer que l’havia agredit per motius ideològics i que era mentida que el fotoperiodista l’hagués agredit prèviament.
Entenguem-nos. No passa cada dia això. Dissortadament, la justícia a l’estat espanyol és imprevisible i molt polititzada. No tenim cap seguretat que un comportament semblant al de Borràs –de no cedir i exigir– en un altre tribunal hagués donat el mateix resultat. Això és cert. Però encara és més cert que sense la perseverança, la constància i la valentia de Jordi Borràs no hauria pogut passar res d’això. I aquesta és, per tant, la lliçó per la qual avui li hem de donar gràcies.
He invocat unes quantes voltes Albert Camus i el seu famós manifest al diari d’Orà Le Soir Républicain. El futur premi Nobel era un dels dos redactors del diari –company, ni més ni menys, de Jean Daniel– i, fart de la censura colonial, un dia va decidir d’escriure un text que acabà essent censurat de la primera ratlla a la darrera. Aquell text, emperò, ha acabat essent molt important perquè Camus s’hi preguntava què es podia fer quan en un país, com passa ara mateix en el nostre, la llibertat deixava d’existir. I contestava que en aquestes circumstàncies la resposta ja no podia ser col·lectiva i prou, sinó que havia de ser, sobretot, individual: què fas tu per ser lliure? Què fas tu per mantenir-te digne?
I és això precisament que ha fet Jordi Borràs. Respondre, també, individualment. Borràs és un periodista a qui tots devem el nostre reconeixement per la qualitat professional i pel compromís social; crec que d’això no n’hi ha cap dubte. Però en aquest cas, lluitant durant més de tres anys, personalment, per no deixar passar de llarg aquesta gravíssima agressió, Borràs ha fet allò que reclamava Camus: actuar individualment amb coratge per defensar una causa que, al final, és col·lectiva. De tots.
I això és molt més important que no sembla. Aquests anys hem vist que la gran majoria de la classe política abandonava els seus compromisos, deixava que es trepitjàs cada dia la nació. Però, alhora, també hem vist molta gent que, de baix estant, no ha deixat mai trepitjar la nació negant-se a deixar-se trepitjar ells. En moments de desil·lusió col·lectiva i de pèrdua de referents, aquest és la principal font d’esperança. I per això crec que la victòria de Jordi Borràs d’ahir ha de ser motiu de celebració. Evidentment, per a ell més que per a ningú, però també per a tots.
PS. Borràs, a més, sap i demostra que no n’hi ha mai prou quan es tracta de guanyar. La seua reacció després de saber que havia guanyat no fou de conformar-se o deixar-se anar. Ben al contrari: fou de prometre que continuaria lluitant perquè aquest policia siga expulsat i no puga exercir. Chapeau!
