Una galeteta per als Mossos

Acompanyeu-me, si voleu, en aquesta bonica història de superació: la vigília del Primer d’Octubre, una data com una altra, el diari El País avançava que el Ministeri de l’Interior espanyol condecoraria els caps dels Mossos per la seua actuació en les protestes contra la sentència del procés. Disset medalles en total, l’una darrere l’altra, superant amb escreix les quatre que el PP els havia atorgat el 2017, que es noti que el ministeri de Grande-Marlaska és, com el seu govern, el més progressista de tatatà tatatà. La notícia explicitava que les distincions, que els serien lliurades el dia del patró de la policia espanyola, pretenien reflectir ‘la plena recuperació de la col·laboració’ del cos català, esgarriat temporalment durant el referèndum. Per bons nois, una galeteta, i dues, i tres, i així fins a disset.

La cosa no s’acaba aquí, però tampoc no hi començava: quinze dies més tard, en l’aniversari clavat de la sentència, El País tornava a noticiar sobre la policia pròdiga catalana: explicava que els Mossos mateix ja havien condecorat 423 dels seus agents, comptant-hi BRIMO, ARRO i altres herois del cos, també pel seu paper contra les protestes d’ara fa un any. Passava que, amb la pandèmia, el cerimonial de lliurament pel dia de les esquadres havia quedat pendent. De manera recíproca, també havien previst distincions a policies nacionals espanyols, encara que, segons van explicar els Mossos al diari, ‘no totes [eren] relacionades amb els altercats’. ‘No totes’, diuen. Si en són, de la broma. No he sabut trobar quants policies espanyols es van estalviar el bitllet de l’AVE, però sí que he topat amb el detall que les insígnies les proposa el director de la policia –ué– i les signa la conselleria d’Interior –uué–. Ho dic per si Marlaska els vol enviar alguna galeteta més, que aquí hi ha gana.

D’acord, no fem escarafalls. L’independentista és un moviment contra l’status quo, i les forces dites d’ordre públic són més status quo que l’Iceta, el Reial Madrid o CaixaBank. Però és que són més de 400 condecoracions, 140 de les quals a agents antidisturbis, toca’t el nas, talment com si tornessin del Vietnam. Un exèrcit d’armaris de gimnàs, blindats com a tancs, plorant per uns estudiants que els van muntar quatre barricades de primer de protesta sindical, si no per senyores com ara servidora amb qui entrepussaven en el camí de fotre garrotades. Ja ho sabem, que la violència és el seu negociat, però haver de recórrer a la sang contra la població civil no es pot considerar mai cap èxit, més aviat el signe inequívoc d’un fracàs.

No passa res: aquesta és la realitat, avui, de la policia catalana. I servidora, com a independentista, no trobo més indecent que acceptin medalles del ministeri espanyol com que se les pengin ells directament per les mateixes actuacions. Sí que hi ha mossos que deploren tanta ostentació de servilisme espanyolista, però a la pràctica tant hi fa, perquè tot allò que el cos considera condecorable els empastifa a tots, de dalt a baix. Amb el poder propi dels símbols, eleven a victòria triomfal una operació que només té xifres de fracàs: quatre-cents civils ferits, comptant-hi setanta periodistes, dos ulls rebentats, un testicle mutilat, innombrables pràctiques fora del reglament, zero detinguts entre els ‘caçadors d’indepes’ confessos de la plaça d’Artós. És per a penjar-se’n gaires, de medalles, tot aquest saldo, si no fos que es creuen soldats d’una causa en què s’hi val tot? Els som enemics, no cal tanta explicació.

L’intercanvi de mèrits entre la policia catalana i l’espanyola pels mateixos fets no només unifica el seu sistema de valors, sinó que també és propagandístic. Així, ja ens podem imaginar quina mena d’opositors atraurà el cos els anys a venir, o quina mena d’opositors volen atraure, que no sé si és el mateix. En tot cas, els policies de vocació democràtica, tips que se’ls barregi amb les pomes podrides de les brigades mòbils i les ARRO, ja reconeixen el pes creixent de l’espanyolisme en general, i de la ultradreta en particular, a les seues files. Una tendència, aquesta última, comú a moltes policies del món, cosa que en un país en procés d’emancipació nacional encara és menys consol. Al damunt, aquests agents esbiaixats tenen presumpció de veracitat a l’empara de la llei mordassa, que per a tombar l’enemic és més còmoda que l’ús de l’arma reglamentària –el guàrdia civil ‘Tácito’ en pot donar fe. En democràcia, l’estat espanyol també en sap, de lligar i de ben lligar.

Davant d’aquest panorama, una hom es demana de què havia de servir, obtenir un govern independentista, si no era per a tenir també una policia més democràtica, d’acord amb els principis que prediquem. I si al final ho havia de ser menys, de democràtica, no sé per quins set sous la Generalitat hauria de representar les acusacions particulars dels seus agents, fent-se-les pròpies com fa ara, o per quins set sous li hauria de prestar un cos d’advocats específic, quan no ho fa amb cap altre cos funcionarial. Igualment, no sé de què ens havia de servir, una conselleria d’Interior independentista, si no era també per a plantar-se davant d’aquestes humiliacions, entre acusacions particulars de vergonya i condecoracions indignes.

Acabant com hem començat, ja pot dir missa el flamant conseller Sàmper sobre les distincions d’enguany, fent-se venir bé la pandèmia per parlar d’una voluntat de ‘refredar’ l’acte de lliurament i per dir que no pensa donar-ne cap. Ja pots comptar: a la policia més autonòmica de la història, la gesticulació independentista no li fa fred ni calor, que les medalletes ja les té signades pel conseller anterior, i les galetetes de Marlaska ja les té al rebost.