Van ser a punt d’aconseguir-lo, el genocidi. A mitjan segle XX, França va ser molt a prop d’eliminar la nostra llengua en el seu territori. I les dels bretons i els corsos i els occitans i els bascs i tots els altres. Però no han pogut. Van ser molt a prop, però no han pogut.

Quan la revolució va inventar-se això que avui en diem “França”, els revolucionaris es van adonar de seguida que gairebé ningú no parlava el francès a “França”. L’infame abat Grégoire va calcular que tan sols tres milions de persones –d’una població total, aleshores, d’uns vint-i-vuit milions– parlaven la llengua de París. I a partir d’ací el nou estat va nàixer marcat per l’obsessió unificadora. El nacionalisme francès, l’imperialisme francès, ha fet un llarg camí d’aleshores ençà, però avui ja és ben visible que té més dificultats per a aconseguir l’objectiu que no fa cent anys.

Amb les dades a la mà, cal reconèixer que França va ser eficaç en el propòsit. Especialment durant el segle XX. I sobretot quan, després de la Segona Guerra Mundial, la potència de la república i el seu prestigi semblava que podrien liquidar-nos definitivament.

Però aleshores la història va voler que començassen a passar alguns petits miracles. Inesperats, però que anaven creixent els uns sobre els altres i consolidant-se a partir de la resistència natural de la gent, que s’havia mantingut catalana en el curs dels segles. En va ser un la intuïció de Llorenç Planes i Montserrat Biosca, traspassada fa poc, que van solucionar la qüestió de noms encunyant el topònim “Catalunya-Nord”.

De bracet d’un nom tan encertat, arribà després la reconfiguració moderna de la catalanitat. I girar els ulls cap a Barcelona, novament. Reconèixer-se no com uns rossellonesos nebulosament catalans, sinó com uns catalans tan nacionalment vàlids com qualssevol altres.

I van venir immediatament un munt d’iniciatives culturals i polítiques, gota a gota i sense parar. El Maig del 68, sens dubte, va capgirar el sentit –i el prestigi– de la república. I en el context de la descolonització a l’Àfrica i l’Àsia es va obrir també la capsa de Pandora del colonialisme interior. La Carta de Brest, el 1972, va significar un punt d’inflexió monumental per a articular una crítica al centralisme francès d’un punt de vista plurinacional i progressista.

Lentament, doncs, i sovint gràcies a un esforç personal ingent, la catalanitat va tornar a prendre cos al nord: Arrels, la Bressola, l’UCE de Prada, la USAP, la Nova Cançó, les editorials i llibreries, el sardanisme, la Flama del Canigó… Tot valia i tot sumava com la pinya d’un castell. Més recentment encara, el Primer d’Octubre i la defensa de la democràcia al sud han estat un altre salt qualitatiu en el camí de la recuperació de la consciència col·lectiva. Una volta assumida la catalanitat, no hi ha frontera que la puga frenar.

I amb això han començat a passar coses. I cada vegada passen coses més importants. I en passaran. Com ara que la justícia francesa es trobe obligada a prohibir l’ús del català als plens municipals. És això que va passar ahir, i que té un valor enorme, altíssim, que cal reconèixer i entendre.

Perquè significa que, al cap de tres segles, hi ha conflicte, un conflicte obert, irreductiblement nacional, entre França i Catalunya. Que continua.

Perquè implica que el projecte genocida francès, que tan a prop de reeixir semblava ara fa un segle, torna a necessitar l’exercici de la violència contra uns ciutadans que vol considerar seus però que alhora no els considera seus.

Perquè serveix de marcador del nostre avanç: el tribunal ha reconegut ara i per primera vegada la possibilitat de “traduir al català” qualsevol intervenció prèvia feta en francès, tot i que fa mesos deia que també això era prohibit. I, així i tot, ahir també vam veure que un diari tan jacobí com L’Indépendant qualificava de “polèmica” la decisió. Als anys cinquanta o seixanta del segle passat cap català francòfon no hauria considerat “polèmic” de prohibir la llengua pròpia; avui, sí. Fins i tot els catalans que parlen solament francès se senten violentats per la violència jurídica de la república contra la llengua del país.

Això és una victòria del catalanisme, és clar, reforçat i valent, que ja mira al Tribunal d’Estrasburg per forçar els canvis de fons. Una victòria que devem a l’esforç monumental dels militants catalanistes del nord que tan sovint han d’aguantar comentaris insensibles i poca-soltes de gent de la resta del país. Però també és, i crec que no ho hauríem de perdre de vista, una constatació que aquella França jacobina que es pensava que podia liquidar el català ja no existeix, que ja no és com era, si més no.

Perquè la recuperació de les identitats nacionals dins l’hexàgon és un fenomen molt important que ha crescut en intensitat aquests darrers decennis i sobretot aquests darrers anys, i ha obert massa fronts al poder parisenc.

Aquest afer de la llengua –de la persecució de les llengües– aixeca protestes, de vegades violentes, a Còrsega i al País Basc, a Bretanya i a Catalunya. Protestes importants i políticament destacables. L’octubre passat França també va haver de fer servir els tribunals per prohibir als bretons que la seua bandera onejàs a l’Ajuntament de Nantes, amb què s’obrí un altre front de batalla. Hi ha, com un punt de no-retorn, la censura de la llei Molac pel Consell Constitucional francès, l’any 2021, un acte que va obrir una esquerda enorme entre els diputats de París i molts polítics –moderats i tot– de la perifèria. I l’Assemblea francesa ja ha d’acomodar en les seues files diputats sobiranistes no tan sols de les colònies d’ultramar, sinó també corsos, bascs i bretons.

La França del soyez propre ha fet tard a la cita amb la història i ens n’hem de felicitar: era imprescindible perquè nosaltres poguéssem continuar essent allò que som.

PS1. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita, amb la presència de la batllessa dels Banys i Palaldà, Marie Costa, per a parlar d’aquesta sentència i la situació del català. Podeu veure’n el vídeo.

PS2. Ja han passat quaranta-cinc dies d’ençà que la gota freda va arrasar unes quantes comarques valencianes i encara es fa recompte dels danys que va causar. A més del comerç i la indústria, el sector agrari va ser-ne un dels grans perjudicats i per això Esperança Camps ha entrevistat Carles Peris, secretari general de la Unió Llauradora i Ramadera.

PS3. Protegiu VilaWeb, el diari nacional dels Països Catalans. Feu-vos-en subscriptors o ajudeu-nos amb una donació esporàdica.