Una foto eloqüent

Una bona fotografia expressa de manera inevitable l’inconscient de l’escena, allò que qui hi surt no sap que palesa i allò que no diria mai a la brava també. Prenguem les fotos que els mitjans publicaven ahir del debat a 8tv: totes van ser fetes en els mateixos moments, com és propi d’aquestes ocasions. La cadena deixa uns minuts previs al debat perquè els fotògrafs facin la feina i enviïn ràpid a les redaccions la imatge amb que la cadena vol ocupar les portades. Per primera vegada, dijous es veien tots set candidats els uns als altres. Van posar per a les fotos d’esquerra a dreta, segons els habituals criteris polítics i el matís que prioritza la representació parlamentària precedent, matís que en aquesta campanya no és senzill d’aplicar amb rigor perquè CiU, ERC i ICV no es presenten tal qual, etc.etc., i que, en les fotos de dijous, ha fet que el centre de la imatge l’ocupés el més baixet de tots.

La cosa quedava així: Lluís Rabell, Anna Gabriel, Inés Arrimadas, Miquel Iceta, Raül Romeva, Xavier Garcia-Albiol i  Ramon Espadaler. En totes les fotos que s’han publicat feien veure que, per no estar d’estaquirots i prou, conversaven entre ells. L’inconscient es posava en marxa. És quan el fotògraf dispara. En aquesta època rapidíssima de la imatge digital, que no ha de ser revelada al laboratori com l’analògica i que en un clic arriba a la redacció, la imatge es juga en un tres i no res, sense reflexió possible, la capacitat de representar allò que els models no volen fer palmari. Cal apostar per la imatge que pensa sola.

A favor de la sobirania de la consciència política i la maduresa cultural de cadascú, parar esment a les fotos és indispensable per calibrar el que els candidats diuen verbalment i com ho diuen

Una foto d’Alberto Estévez per a Efe, que he vist a l’Ara, és força eloqüent. Una CUP que és la segona de l’esquerra dóna l’esquena a la resta i somrient li diu alguna cosa a Catalunya sí que es Pot, que se l’escolta afable i capbaix. A tanta distància com permet aquesta escenificació prèviament pensada i decidida per la cadena, Ciutadans gira la cara cap a la dreta, també somrient però callada, isolada, i es mira Junts pel Sí que, per la seva banda, està parlant amb el PSC enmig de tots dos. A la dreta de la foto, el PP dóna l’esquena a tots els anteriors i somrient escolta una Unió ben seriosa, que tanca per la dreta.

La càmera és l’ull de Déu, ho veu tot, suggeria fa gairebé un segle l’estudiós que té tomba i un preciós monument a Portbou a la seva memòria, Walter Benjamin. Li’n va dir l’inconscient òptic, d’aquesta capacitat radical de l’objectiu de la càmera. Els antropòlegs posen l’accent en un fet igual de rellevant i que succeeix en paral·lel precisament gràcies a la potència de l’objectiu de veure-ho tot: davant la càmera ningú no pot mentir, en realitat. Davant la càmera emergeix l’autoposada en escena, que és com els antropòlegs anomenen la forma que una persona adopta llavors, d’una manera profunda, més enllà del fet de posar, de fer veure, de copiar maneres que tots coneixem i ens pensem que dominem quan ens fotografien i ens filmen. No ho podem controlar. La feina del fotògraf que ho documenta, sigui antropòleg o un professional de la imatge fixa com de la imatge televisiva, cinematogràfica i del mòbil, és estar atent a l’autoposada en escena del subjecte i, si no en té el temps, com sovint passa, confiar en el propi ull i en l’ull de la càmera.

Només cal que passin uns minuts, pocs, perquè la persona no pugui evitar que emergeixi allò seu més insondable.  Ja sé que ara és campanya electoral, que tots volem només que sigui el 27 i votar, que no estem per analitzar tantes coses, amb el gavadal d’imatges dels uns i dels altres que ens procura el dia a dia, que millor desconnectar sovint.  A favor de la sobirania de la consciència política i la maduresa cultural de cadascú, convé considerar emperò que parar esment a les fotos és indispensable per calibrar el que els candidats diuen verbalment i com ho diuen. La foto és sintètica, ho revela tot a la vegada.