09.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 10.08.2021 - 12:30
Les lectures i les anècdotes de qualsevol estiu solen ser un bon camp de reflexió més enllà dels fets quotidians. I, a propòsit d’una imatge revisitada de la tomba de Santi Brouard i d’una relectura de Fernand Braudel, m’agradaria reflexionar sobre el temps llarg en una sèrie de tres editorials que intentaré de publicar aquesta setmana, si l’actualitat ho permet. Començant per una imatge de Lekeitio.
Parle d’una fotografia que vaig rebre fa uns dies de Lekeitio, al País Basc. De la tomba de Santi Brouard. La fotografia pretenia ser una mena de postal del preciós cementiri biscaí, però a mi em va remoure per dins perquè jo hi vaig ser el dia que el seu cos va ser dipositat allà, dins aquella tomba mateixa. I pel que hi vaig viure.
Santi Brouard era metge pediatra, membre de la mesa nacional d’Herri Batasuna, senador a l’estat espanyol i tinent batlle de l’Ajuntament de Bilbao. Un home que havia patit exili i presó i que per la seua feina professional era particularment estimat a Bilbao i al País Basc. El 20 de novembre de 1984, aniversari de la mort de Franco, dos pistolers van entrar al seu despatx i el van matar a trets mentre atenia una criatura. Eren dels GAL i treballaven, per tant, a les ordres del govern socialista espanyol.
La mort de Brouard va causar una commoció immensa al País Basc. Jo vaig arribar a Bilbao hores després, quan el seu taüt entrava a l’ajuntament de la ciutat per a una vetlla multitudinària que va anar seguida, l’endemà, d’un enterrament que els bascs encara avui recorden. Centenars de milers de persones van formar files infinites, una mar de braços i crits, a banda i banda dels carrers i les carreteres.
Ben entrada la nit, més tard que no era previst, el taüt va arribar al seu poble i allí va començar el camí final cap al cementiri. Vaig tenir la sort de ser de les poques persones a qui es va permetre l’accés a aquell cementiri i vaig ser testimoni i vaig viure entre els seus companys moments d’una emoció difícil d’explicar amb paraules.
La gran Eva Forest va descriure l’escena i els sentiments molt millor que ningú de nosaltres en les pàgines de Punto y Hora de Euskal Herria: “Ja pugem pel camí del cementiri. Un ascens impressionant: tot fosc i els focus allà dalt il·luminant la capçalera, creant ombres immenses que s’allarguen pel pendent. Un aire sufocant desfà els cabells de tothom. No hi ha lloc per a tanta gent i la majoria ha de quedar-se fora. Pugem els esglaons del cementiri sense veure-hi res, ajudant-nos a caminar els uns als altres. Correm entre làpides, esquivant les creus metàl·liques fins a situar-nos en els punts més elevats, per poder veure així, amb la llum dels focus, aquelles cares plenes de dolor. Hi endevinem que l’han baixat a terra i, en eixe moment, em ve al cap la imatge de Santi portant el taüt d’Argala, també assassinat, pels carrers solitaris d’Arrigorriaga. I mentre els plors es barregen amb l’Euzko Gudariak i ‘La internacional’, pense en els que ja no hi són, en tanta i tanta gent morta ja per aquesta causa…”
La imatge d’aquella tomba a Lekeitio, la setmana passada, em va retornar els sentiments, però també em va fer pensar en quantes coses han canviat al llarg de la meua vida. Per a millor. Per exemple, una de ben simple i elemental: avui, el govern espanyol ja no pot assassinar impunement la dissidència política, tal com feia, com va fer, aleshores. I no és pas poca cosa, això. Ni per a nosaltres, en definitiva possibles candidats a la mort, ni per a ells, que d’aquesta manera veuen molt disminuïda la seua, deixem-ho així, eficàcia.
Ja ho sé que qualsevol interlocutor pot intentar reduir l’assassinat de Brouard al duríssim conflicte basc. Per això, per situar el debat, he de recordar que l’11 de setembre del 1981 la mateixa gent, segurament a les ordres dels mateixos polítics, va provar de matar Joan Fuster a sa casa de Sueca, amb dues bombes pensades de manera precisa per a acabar amb ell. I Fuster tan sols escrivia llibres. El 1981, l’un; el 1984, l’altre. No fa pas tants anys, d’això.
I de la mateixa manera que la pràctica política de l’assassinat de dissidents ha anat desapareixent de l’escena, unes altres eines que Espanya feia servir amb una facilitat esborronadora també semblen ser en retirada. Com ara la tortura.
Que avui hi ha violència i maltractament policíac no ho pot negar ningú. Però també és cert que aquella facilitat, aquella alegria, aquella confiança que no els passaria res, aquella quotidianitat amb què la policia espanyola feia servir contra qualsevol la bossa de plàstic, o la banyera, o trencava costelles, o violava dones, o aplicava elèctrodes als genitals, avui convindreu amb mi que no és normal ni quotidiana, tal com ho havia arribat a ser fa no pas tants anys.
Certament, a l’arsenal encara tenen la repressió al carrer i, sobretot, la justícia i la presó. Però, fins i tot aquesta, ara també és evidentment tocada.
L’episodi dels indults, bona part de l’independentisme l’ha viscut com un engany, com una burla, com un gol en pròpia porteria, però hi ha una altra manera de veure-ho: Espanya no ha pogut fer complir la condemna completa als presos polítics catalans. I no ha tingut més remei que treure’ls al carrer. No tan sols pel seu possible interès polític, el de la Moncloa. No. La pressió social i la pressió europea també han actuat en aquest cas. De la mateixa manera la pressió social i la pressió europea han fet cada vegada més difícil la tortura i l’assassinat polític i han obert camins per on l’estat espanyol no volia passar. Cremar un retrat del monarca, per exemple, és avui un dret imposat de fora a una Espanya impotent que veu com el seu arsenal, aquella caixa d’eines sinistra que mai no ha dubtat de fer servir, es redueix i es limita amb el pas del temps. I com això els fa perdre eficàcia.
Demà miraré de situar aquest factor, i què significa, en el marc de la teoria de la longue durée de Braudel. Però, per avui, crec que ja n’hi ha prou amb constatar que Espanya ha aguantat la unitat del seu estat sobre la violència, durant segles, i que cada vegada té més dificultats per a continuar-ho fent. Cosa que no crec que, si volem analitzar a fons el punt exacte on som avui, ho hàgem de veure com un fet anecdòtic i sense importància. Per més que la confusió i el desencís del nostre dia a dia no ens deixe veure clarament la seua magnitud.
