Una família de Gaza, un nadó prematur i una decisió de quedar-se dolorosa

The Washington Post · Louisa Loveluck i Hajar Harb

Jerusalem. Fins i tot enmig d’una guerra brutal i esgarrifosa, les imatges compartides a tot el món són colpidores: nadons en un hospital de la ciutat de Gaza fora de les incubadores, bracets bategant sobre pits petits.

Però, a menys de vint-i-quatre quilòmetres de distància, els pares d’Anàs Esbeita no les havien vistes. Les comunicacions eren massa inestables perquè les fotos, àmpliament difoses, els arribessin. En aquell racó d’un refugi atapeït, pensaven que el seu nadó, com molts altres del gran hospital de Gaza, era mort.

La notícia que un equip de les Nacions Unides havia evacuat més de dues dotzenes de nadons de l’hospital d’Al-Xifa els va arribar per un amic. Gràcies a això, el pare del nen va anar directament a l’hospital de Rafah, on va repassar la llista i va veure el nom de l’Anàs. L’alegria que va tenir va ser increïble, diu.

El nen ara dorm tranquil·lament, però la situació que han viscut els pares retrata les opcions impossibles amb què es troben els palestins cada dia durant aquesta guerra que ja fa un mes i mig que dura.

Tot i que l’Organització Mundial de la Salut va portar almenys vint-i-sis nadons evacuats per la Creu Roja de Palestina per a passar a Egipte i rebre atenció mèdica fora de la zona de guerra, Anàs i la seva família van decidir de quedar-se.

“Si la seva mare l’acompanya, qui en tindrà cura, dels set germans?”, preguntava Ali en una entrevista telefònica. “Si me’n vaig amb ell, qui es farà càrrec de la meva esposa i els meus fills?” “Ningú no refusaria que el seu fill es guarís del tot. Però i si me’n vaig i sobrevisc tan sols per descobrir que la meva família ha estat assassinada?”, continuava.

La guerra ha devastat el sistema de salut de Gaza. L’Organització Mundial de la Salut ha registrat cent seixanta-quatre atacs a instal·lacions mèdiques d’ençà que va començar el conflicte. La setmana passada, quan les tropes israelianes van assetjar el complex d’Al-Xifa, on, segons els militars, hi havia diversos centres de comandament i control d’Hamàs, l’activitat de l’hospital ja havia estat reduïda només a les funcions més bàsiques.

El personal mèdic d’Al-Xifa ha negat que la milícia hagi utilitzat l’hospital com a centre de comandament. Els investigadors israelians han examinat la instal·lació, però han presentat poques proves que abonin la seva teoria.

Sense combustible per a generar electricitat per a alimentar les incubadores, el personal mèdic va haver d’embolicar els nadons amb mantes, fet que els va empitjorar la salut. Quan hi van arribar els funcionaris de l’OMS, dissabte, almenys trenta-dos nadons es trobaven en una situació crítica. Van descriure l’hospital com una “zona de mort”.

Amb els combats encara actius fora de l’hospital, l’agència de salut de les Nacions Unides només va poder-hi romandre una hora. Mentrestant, els funcionaris examinaven les instal·lacions abans que es fessin les primeres evacuacions. Aquella nit hi van morir dos nadons.

L’Ali ja coneixia Al-Xifa, però en temps millors. Abans del 7 d’octubre, era la instal·lació de referència més avançada i més ben equipada de Gaza. L’Anàs hi va néixer, prematurament, el 16 d’agost. Els metges van dir que tenia els òrgans poc desenvolupats i havia estat a la incubadora d’ençà de llavors. La seva mare, la Warda, es treia llet a casa i el pare la hi portava a l’hospital gairebé cada dia. L’última visita va ser el 4 d’octubre.

Tres dies després, militants d’Hamàs van atacar comunitats israelianes que hi havia vora la frontera, fet que originà una escalada brutal del conflicte bèl·lic.

Els avions de guerra van bombardar el nord de Gaza. Quan els atacs aeris s’intensificaven, l’Ali i la Warda van fugir juntament amb els set germans de l’Anàs. Primer van anar a dos refugis temporals diferents i, finalment, a la ciutat meridional de Khan Younis.

Però els perseguia la culpa. Tot allò que tenien de l’Anàs eren les fotografies que havien guardat als mòbils. “Ens acusàvem mútuament d’haver-lo deixat, d’haver-lo abandonat”, explica Ali. “La sensació d’impotència em matava.”

Les comunicacions amb telèfons mòbils a Gaza sovint fallen durant hores. Quan la notícia del setge militar a Al-Xifa va arribar a la família, es van desesperar. Creien que l’Anàs era mort.

Quan l’equip de l’OMS hi va arribar, va descobrir que cap dels nadons no hi tenia la mare. Els funcionaris palestins tenien informació molt limitada de la localització dels familiars. De fet, creien que algunes eren mortes.

En una fotografia compartida pel director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, es veu com un membre de l’ONU amb casc blau sosté amb delicadesa un nadó petit. L’equipament de protecció, necessari per a la missió “d’alt risc”, palesava fins a quin punt la supervivència dels nadons havia estat miraculosa. Els metges que en van tenir cura, va dir Ghebreyesus, havien mostrat “una valentia extraordinària”.

El Ministeri de Salut de Gaza va instar els pares que creien que els seus fills podien ser entre els nadons supervivents a reunir-se en un altre hospital de Rafah. El ministeri deia que es podrien inscriure per viatjar en un comboi d’ambulàncies fora de Gaza, cap a un hospital lluny de les bombes i la por.

Mentre almenys vint-i-sis dels nadons supervivents de l’hospital d’Al-Xifa eren portats a Egipte, l’Anàs va romandre a Gaza. En fotografies compartides pels seus pares, es veu al costat de més nadons a les incubadores, amb bolquers i flassades noves. En una imatge, l’Ali i la Warda vetllen per ells, amb expressions tendres però angoixades. La parella ha explicat que un metge havia dit que l’Anàs el podien donar d’alta aviat. “Jo sé que dur-lo a un refugi no és ideal, però almenys serà a les meves mans”, diu l’Ali.

Els nadons evacuats a Egipte dilluns van ser rebuts per un grup de metges. L’Ali i la Warda asseguren que si poguessin tornar a triar, tornarien a dir que no, però reconeixen que temen pel futur. La família es refugia ara al sud de Gaza. “Sabeu què significa deixar el vostre fill sol i feble durant quaranta-cinc dies?” pregunta l’Ali. “Per això refuso de deixar que se’n vagi. La meva família i jo creiem que hem de viure o morir junts. L’única solució és que aquesta guerra sense sentit s’aturi.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb