01.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 02.03.2020 - 00:46
Als qui no som polítics d’ofici i som al parlament com a independents perquè volem aportar la nostra experiència d’anys de militància i estudi per a poder contribuir a capgirar la situació de l’energia. Per això determinades situacions polítiques ens desconcerten i enutgen perquè no els hi trobem el sentit ni són coherents. Aquest desconcert és el que m’empeny a explicar el que ara llegireu si és que us sembla interessant. Sovint el parlament és massa tancat als ulls de la ciutadania. Cal obrir finestres perquè no sigui tan fàcil de blocar iniciatives parlamentàries que poden ser transcendents. Per això us explico aquesta història, perquè una moció sigui quelcom més que un tràmit parlamentari. Frenar una moció o aprovar-la sovint significa empitjorar la vida de la gent o bé millorar-la. Hauríem de reflexionar perquè no acabin aturades actuacions imprescindibles per pura tàctica partidista.
En la sessió plenària del Parlament de Catalunya del 13 de febrer passat s’havia de presentar una moció sobre emergència climàtica (després d’haver interpel·lat jo mateix el conseller Calvet, el 7 de febrer passat), però es va fer evident la constatació del fet que ‘el món mai més no es dividirà entre les ideologies de “esquerra” i de “dreta”, sinó entre els qui accepten límits ecològics i els qui no n’accepten’, constatació que ens va deixar escrita, ja fa temps, Wolfgang Sachs, del Wuppertal Institute for Climate, Environment and Energy.
Curiosament, cap partit de l’oposició havia fet una sola esmena a la moció, quan normalment totes reben força esmenes de cadascun dels partits de l’oposició presents a la cambra. Per tant, s’havia de defensar la moció al plenari i cada partit havia de prendre una posició. Però resulta que just abans de dur-la a debat, es va constatar una mena de ‘Santa Aliança’ formada pels partits que es diuen d’esquerres’ (Comuns, la CUP i el PSC) i els partits de ‘dretes’ (Cs i PP) per a refusar la moció, que contenia quatre propostes concretes per a començar a redreçar el camí per a fer front a la crisi climàtica, causada per l’addicció de les societats a cremar materials fòssils per proveir-se d’energia.
Dir no a la moció significa, de fet, continuar fent com fins ara, deixant que les emissions continuïn augmentant, quan ja s’han superat tots els límits ecològics del planeta. Acceptar que el nostre planeta té limitacions ecològiques vol dir treballar urgentment i de manera col·lectiva per assolir la reducció de les emissions.
En vista de tot plegat, el grup que proposa de la moció, JxCat, va decidir de retirar-la, car la lluita contra el canvi climàtic és massa important per a deixar-la a l’atzar de les lluites partidistes de curta volada.
La moció era la continuació d’una interpel·lació sobre l’emergència climàtica al Conseller Damià Calvet, que vaig tenir l’oportunitat de presentar el 7 de febrer passat al Parlament de Catalunya. Bàsicament vaig comentar-li dos aspectes que vaig trobar a faltar en la 1a Cimera Catalana d’Acció Climàtica, que era la culminació d’un procés en què es van fer reunions de treball amb múltiples actors i en què es van fer públics un seguit de compromisos generals i sectorials.
Dels dos aspectes que hi vaig trobar a faltar, un van ser accions concretes i terminis, mostra de compromisos reals i avaluables. La finalitat de la cimera era ‘acordar un full de ruta’. Per això vaig demanar al conseller quan tindríem aquest full de ruta acordat col·lectivament. El segon aspecte que hi mancava era la participació de la ciutadania organitzada, sobretot la part que ja fa temps que s’ha activat i lluita contra el canvi climàtic i té moltes experiències per a aportar en la tasca de fer front a l’emergència climàtica. La cimera portava el nom de ‘Acció climàtica’. Al meu entendre, no pot haver-hi acció col·lectiva i full de ruta acordat sense la participació de la ciutadania organitzada.
Arreu del món les demandes de la ciutadania són dir la veritat sobre la gravetat de la situació de crisi ecològica i climàtica (1), actuar ara mateix per reduir ben de pressa i dràsticament les emissions de carboni (2) i crear i deixar-se orientar per les decisions d’una assemblea ciutadana sobre el clima i la justícia ecològica (3).
Vaig constatar que havíem de reconèixer que, en conjunt, la societat (política, civil, empresarial, institucional) no ha fet la feina que ens posava el Paquet d’Energia i Clima de la UE, proposat l’any 2007 i aprovat el 2009. Aquesta política europea suggeria que per al 2020 es reduïssin del 20% les emissions de GEH (respecte de nivells de 1990), que l’energia final procedent de renovables assolís la fita del 20% i que hi hagués una millora de l’eficiència energètica del 20%. La realitat a casa nostra, Catalunya, és que, amb les darreres dades disponibles (2017) les emissions no s’han reduït, sinó que van augmentant i que l’energia procedent de renovables no arriba ni al 9. L‘eficiència sí que va millorant (un 13%).
Vaig remarcar que Catalunya necessita un Pla d’Acció per a assolir els objectius del nou paquet legislatiu de la Unió Europea (Clean Energy for all Europeans Package), molt més ambiciós que no pas l’anterior. El mateix Reglament de Governança d’Energia i Clima de la Unió Europea obliga tots els estats membres a adoptar un Pla d’Energia i Clima per assolir els objectius del 2030.
Per cloure la interpel·lació, vaig afirmar que ‘la 1a Cimera d’Acció Climàtica havia estat un pas, però que molts passos l’hauran de seguir per assolir els objectius d’una reducció dràstica d’emissions amb la urgència que cal. Hem de deixar de dir què volem fer i començar a dir com ho farem, quan i qui ho ha de fer. Necessitem posar fites a curt termini i avaluar-ne el compliment. Estic convençut que aquest parlament és a la seva disposició per l’Acció Col·lectiva pel Clima. Dotem-nos d’un Pla d’Acció Compartit d’Energia i Clima per a Catalunya. No deixem que s’acabi la legislatura sense haver respost a la situació d’emergència climàtica amb mesures concretes i reals.
Per això la moció subsegüent a la interpel·lació sobre emergència climàtica instava el Govern de la Generalitat a actuar en quatre fronts: urgència, acció col·lectiva, Pla Català d’Energia i Clima i incorporació de la ciutadania.
Cal dir, ben alt i clar, que la que he anomenat ‘Santa Aliança’ perquè mantenia el refús a la moció, s’oposava de facto que el govern creés les condicions que permetessin d’actuar urgentment per reduir ben de pressa i dràsticament les emissions de GEH (a) i per a l’acció col·lectiva necessària per aconseguir que la societat catalana es posés al nivell dels objectius europeus de reducció per a l’any 2030 (b), que aprovés un Pla Català d’Energia i Clima per determinar què s’ha de fer i qui ho ha de fer, com s’ha de fer i quan, posant fites temporals i avaluacions del compliment (c) i mostrant-se contrària que hi incorporés la ciutadania que ja fa temps que s’ha activat i lluita contra el canvi climàtic, per poder compartir les seves experiències en la tasca de fer front a l’emergència climàtica (d).
A més, el fet de dir no a la moció significa també que els partits que van formar aquesta ‘Santa Aliança’ volen que sigui el govern central d’Espanya qui ens imposi el seu Plan Integrado de Energia y Clima, quan l’experiència ens ha ensenyat, any rere any, que aquests plans centralistes són cuinats amb la benedicció i al servei únicament de les grans empreses de l’Ibex i els oligopolis energètics i mai en favor de la ciutadania.
Crec fermament que en l’acció climàtica hem de remar tots a una, el món polític, el món empresarial, el món local, la ciutadania… i fer possible que l’energia que la nostra societat necessita sigui proveïda amb energies netes i de manera *distribuïda. En una paraula, contribuint a democratitzar l’energia, car l’energia ha estat i continua essent no solament la causa dels trastorns del clima, sinó també la de l’empobriment de la gent i les comunitats locals.
La interpel·lació i la moció anaven en la direcció de redreçar el camí mal fet aquests darrers anys que ens ha portat a la situació actual i que hem de canviar urgentment. Ajudem a fer-ho possible, tot i els entrebancs que determinats partits polítics, ben curts de mires, hi van posant pel camí.
Pep Puig i Boix
