16.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.07.2023 - 21:50
Perdre oportunitats sempre és una mala cosa, i n’és una prova la campanya electoral aquesta tan lamentable que hem de suportar. Venint de la possibilitat tangible i real de tenir, ara, una república diferent d’Espanya en tot, vitalitzadora del debat col·lectiu i la democràcia, observar aquest escenari gris i mediocre on ens tenen ficats després de no aprofitar les oportunitats del 2017 i del 2019 és estimulant –sí, per a continuar treballant fins a canviar-ho tot de manera definitiva–, però, qui pot negar que també és tremendament decebedor? I cansat.
No recorde cap campanya electoral més insulsa i menys atractiva que aquesta d’ara. Una campanya marcada, precisament, per l’absència de la política.
Perquè en aquesta ocasió ningú no parla de continguts, no hi ha cap debat de propostes ni d’idees i gairebé tot es limita al màrqueting, al càlcul fred de possibilitats, al cop d’efecte forçat i a la batalla per la frase ocurrent que cride l’atenció del públic. La dreta espanyola ha entronitzat la collonada aquesta del “que et vote Txapote” i l’esquerra espanyola s’ha apropiat cínicament de Borriana i no fa res més que infondre por en la gent sobre què passarà si no guanyen ells. No cal dir que me n’alegre molt per Camacuc, que s’ho mereix tot i més, però cal ser molt cínic per a fer-ne propaganda ara, essent, per exemple, ministre de Cultura espanyol, si es té en compte que mai –i mai vol dir mai– el govern espanyol no ha invertit ni un euro de publicitat en revistes com aquesta, ni les ha subvencionades ni les ha ajudades en res.
Què passa, però? Que en aquesta campanya del 2023 tan sols compta el gest, l’oportunisme mediàtic. Per això el PSOE envia Pedro Sánchez a La pija y la quinqui, a sotmetre’s a una entrevista insuportable parlant de gossets i de com és de plantat ell. I per això Yolanda Díaz omple Instagram de vídeos que se suposa que volen expressar proximitat personal, però que al capdavall fan riure, com aquell en què és en un tren que va cap a Vitòria i ens engega: “Sóc en un tren, sabeu?” –com si nosaltres no haguéssem pujat mai de la vida en un tren.
El nivell polític de la campanya tan sols podem dir que és deplorablement baix, i encara queda més tacat amb la publicació constant i ininterrompuda dels sondatges més descaradament partidistes que he vist mai.
Entenguem-nos: els sondatges sempre s’han fet servir per a intervenir en campanya i orientar el vot –ja sabeu la posició cauta i prudent que ací a VilaWeb tenim respecte d’això. Però el global dels sondatges, diguem-ne la mitjana, sempre acabava donant una imatge bastant aproximada del resultat final. Diumenge veurem què acaba passant, però de moment ja podem dir que aquesta vegada els sondatges són tan diferents segons el color polític del mitjà que els publica, que l’interval que presenten els fa inservibles. Per exemple: hi ha sondatges que encara donen dotze diputats a Esquerra Republicana, només un menys que els que té avui, i, en canvi, n’hi ha que els en donen set, que significaria que en perden la meitat i són clarament superats per Junts. El detall, lamentable, és que els extrems casen amb la simpatia –per dir-ho així– del mitjà envers el partit.
Algú ha decidit, doncs, que la clau d’aquesta campanya fos el soroll i no el debat i, de moment, ja han passat quinze dies d’un soroll tan estrident que ens ha fet perdre de vista l’horitzó i ja no sabem res ni tenim clar res sobre allò que puga passar.
Honradament, jo tan sols puc dir que aquesta campanya no m’agrada gens i que la trobe insultant del punt de vista polític, del punt de vista del debat públic i del punt de vista del respecte degut als electors, als ciutadans. Per això trobe tant a faltar, especialment en aquest moment, no haver aprofitat les oportunitats perdudes. I, dit això, demane que ningú no extraga d’això que dic més conclusions que les que dic ni m’atribuesca recomanacions sobre si cal votar aquests o aquells, ni tan sols sobre si cal anar a votar. Com a periodista i com a ciutadà, totes dues coses, em limite a mirar què hi ha i a expressar la meua decepció profunda i el meu desig que s’acabe aquest malson.
PS1. Les campanyes electorals, a més, no són neutres. Els sistemes electorals tenen un gran impacte sobre el desenvolupament de les campanyes. I per això aquesta setmana, amb Alexandre Solano, us presentem una sèrie de Pissarretes que serviran per a aclarir els trucs i els paranys que amaga aquest sistema electoral. La primera, la d’avui, ens parla de les circumscripcions petites de Castella, que tenen un pes determinant en el resultat final.
PS2. El canvi climàtic, ho vivim aquests dies amb una claredat que fa por, ja no és un objecte de debat, sinó una urgència immediata. En relació amb això, us recomane aquest enorme reportatge que publiquem avui, del Washington Post: “La calor mortal, les inundacions i els incendis són el senyal d’alarma que envia un planeta al límit”.
