15.10.2020 - 21:50
A la vora de l’edifici Berlaymont, la seu de la Unió Europea a Brussel·les, hi ha –al carrer Stevin– una pizzeria siciliana que un bon amic, sicilià, em va recomanar, pel menjar però també per la discreció. Va ser allà que, fa un grapat d’anys, vaig dinar amb un personatge interessant, que era per ell mateix gairebé una explicació de la història i els vaivens de la Unió. Havia estat un dels negociadors de la independència de Kossove i aquest era el motiu principal de la trobada. Però unes anècdotes que em va explicar sobre la seua vida de funcionari europeu em van cridar també molt l’atenció.
L’home era britànic i havia format part de l’equip del seu estat que havia negociat l’entrada del Regne Unit a allò que aleshores s’anomenava Comunitat Econòmica Europea. Primer. I més tard havia viscut com a membre de la delegació europea les converses per a l’entrada de l’estat espanyol. Coneixia molt bé, per tant, les dues cares de la moneda, els dos costats de la taula. I arran d’aquest coneixement sentia una repulsió enorme cap als espanyols. Em digué: ‘Quan negociàvem com a britànics mossegàvem per cada coma i per això em va sorprendre tant veure que els espanyols ho acceptaven tot i no discutien mai res de tot allò que els reclamaven.’ La descripció tenia una conclusió certificada pel pas del temps: ‘No discutien res perquè ja veien clar que no pensaven complir res de res.’ I ell ho deia, resignat, amb un somriure burleta dibuixat a la cara, tot i que no podia amagar l’empipament.
I algun dia això serà un problema important?, li vaig demanar, vist que ja havien passat dècades d’ençà de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. La resposta, segons les meues notes, va ser: ‘Inevitablement ho serà, però de moment els espanyols cauen molt simpàtics a Europa, són divertits, no posen mai impediments a res, són europeistes entusiastes i per tant haurà de passar alguna cosa molt molt grossa, que no sé imaginar, perquè a Berlaymont vegen amb qui es juguen en realitat els diners.’
D’aquesta conversa ja fa deu anys. Però l’he recordada cada volta que en les conferències de premsa de Berlaymont la Comissió s’espolsava les mosques en la qüestió de Catalunya. Ací han passat coses molt greus i ells se les han enginyades per a no posar gairebé mai en qüestió l’actuació espanyola –també perquè l’espessa trama d’espanyols al sottogoverno europeu treballa per a Espanya i no per al conjunt d’Europa, un altre tret diferencial que el meu company de taula també va posar en relleu, molt encertadament.
Però ara ens trobem que la Comissió Europea ha començat a enviar missatges d’una certa alarma, tant pel que fa a la gestió del coronavirus com –i això és més nou– sobre la renovació del Consell General del Poder Judicial.
Això va fer que la premsa espanyola de dretes ahir esclatàs de joia perquè unes paraules del portaveu de Justícia de la Comissió certificaven en públic la preocupació de Brussel·les per la proposta de reforma del Consell General del Poder Judicial proposada per Pedro Sánchez. En la batalla que tenen ells amb ells, la dreta extrema va veure en aquell comentari la benedicció de Brussel·les en la croada contra Pedro Sánchez. Cosa que va fer també que molts catalans, jo mateix, ens ho miràssem tot plegat, de primer, amb desgana i molta mandra. És que damunt de tot això que ha passat, a Brussel·les faran passar per bons els togats i el PP i el seu filibusterisme?
Però he de dir que un parell de converses telefòniques i uns quants bescanvis de missatges amb amics i col·legues que hi ha a les institucions europees em van fer venir al cap la conversa que explicava al començament de l’editorial i aquell comentari que un dia acabaria passant alguna cosa molt grossa que canviaria la percepció dels espanyols. Per què?
Ho explicaré copiant literalment un dels missatges que vaig rebre ahir: ‘Aquesta polèmica obligarà a examinar les raons per les quals el govern progressista espanyol ha volgut fer aquesta maniobra. Aparentment, els jutges espanyols poden semblar els bons, però tothom sap que hi ha un problema.’
I un altre: ‘En cap democràcia europea no es posa en qüestió la separació de poders. I si s’hi posa, de la manera que siga, automàticament allò que es posa en dubte és la normalitat del funcionament de l’estat, siga qui siga que tinga raó. Això ha passat a Polònia i a Hongria.’
I el tercer i darrer: ‘Al parlament, per exemple, tots els diputats han pogut sentir, per força, les queixes dels eurodiputats catalans i els seus aliats i són conscients de la polèmica sobre els escons dels diputats independentistes. Que la justícia espanyola és rara o fa coses rares plana en l’ambient, de manera que com més polèmica tinga al voltant més preguntes es farà tothom…’
Parlem, doncs, de poca cosa encara, com d’una remor, d’una inquietud que puja. I hem de ser conscients que, immediatament, no tindrà gran incidència sobre el nostre cas. Però també és cert que, vist amb la perspectiva de tantes dècades d’aquella simpatia cega per Espanya que denunciava el meu company de taula, potser sí que el pendent ferroviari comença a ser percebut fins i tot dins el búnquer de Berlaymont. Així doncs, haurem d’estar atents…
