Una escletxa d’esperança

Avui, als passadissos del Parlament de Catalunya, durant el debat d’investidura, he vist que l’esperança es diu ‘escletxa’. Una escletxa per on passi la llum. He parlat amb membres de Junts pel Sí i de la CUP, i tant els uns com els altres han vist que la banda contrària és molt més forta, cohesionada, i disposada a aguantar que no preveien. Ni els de la CUP no s’esperaven trobar un Junts pel Sí amb una posició tan ferma, ni Junts pel Sí no s’esperava trobar una CUP tan sòlida. Es pensaven que seria més fàcil. Per això avui, per primera vegada, he notat, de manera molt feble, de manera molt tènue, com cada equip es preguntava si arribar a l’acord no implica que cedeixis tu, més que no pas esperar que cedeixi l’altre.

Una persona de Junts pel Sí, per exemple, em diu: ‘Que no veiem què va fer Alex Salmond, a Escòcia? Després de perdre el referèndum, va dimitir. Va cedir el pas a algú que va fer virar el partit cap a l’esquerra i ell, en lloc d’anar-se’n cap a casa,  se n’ha anat a fer una altra funció. I els va de meravella.’ Una altra persona em diu això: ‘Has llegit entre línies el discurs de Marta Rovira? En el fons, m’ha semblat a mi, ha dit a la CUP: agafeu-vos a la moció de confiança que us proposa Mas. No és una oportunitat de canviar de president a mig camí? No li acabava d’agradar, diguem. Simplement constatava. Finalment, a Junts pel Sí, també es comentaven avui les paraules de Joan Tardà d’ahir, que insinuava que l’acord passava per damunt de tot, noms inclosos.

Aquestes veus són majoritàries a Junts pel Sí? La resposta és rotundament no. La majoria amb qui he parlat no es mou de ‘Mas, president’. Parlo d’escletxes petites. De gent que per primera vegada, en lloc de mirar-se l’equip rival, es miren a si mateixos.

A la CUP he tingut una resposta similar. La majoria es manté instal·lada a no fer Mas president. Continuen, això sí, insistint que no es neguen a tenir Mas al govern, però presidència… Ara, també em diuen això: ‘A les comarques ens tiben. La gent demana explicacions. No tothom ho veu igual i, als pobles, n’hi ha que fan pressió. Per això és bo de debatre-ho internament. I per això va bé que ara tots dos equips tinguem temps de parlar no solament amb ells, sinó amb nosaltres mateixos.’ A la CUP fan com a Junts pel Sí: es pregunten si la solució no és tant mirar l’equip rival, sinó a ells mateixos.

Conclusió: aquests dies vinents tots dos grups continuaran parlant entre ells. Tenen temps, de fet, fins el 9 de gener. Però la sensació és que no passarà del desembre. Però sobretot aquests dies parlaran internament. I més que mai. Quina de les dues escletxes deixarà passar la llum? Es podrà fer de manera que els bàndols no petin internament?

Notes, a tots dos bàndols, moltes ganes d’arribar a l’acord. Ho notes molt. I cada vegada més. Ja no veus solament gent encallada. També en veus amb ganes de desencallar-se.

Això, als passadissos. A la tribuna, igualment, però amb unes altres paraules i davant de tothom. Baños i Mas s’han reconegut els esforços fets. Reconeixen, entre línies, que l’equip rival es mou.

Per sort nostra, i per més lent que sembli.