Una escletxa oberta malgrat les diferències i la pressió del rellotge

Hi pot haver negociació entre el PSOE i Junts, però tots els actors es mantenen a l’expectativa. El govern espanyol va rebre la conferència de Carles Puigdemont amb optimisme: veu camí per recórrer i cap porta tancada d’entrada, sobretot perquè el president a l’exili no va entrar en concrecions excessives que haurien compromès les converses, més enllà de les condicions genèriques: reconeixement i respecte de la legitimitat democràtica de l’independentisme, sense espionatge ni criminalitzacions; abandonament de la repressió i l’amnistia; creació d’un mecanisme de mediació i verificació dels acords, i els tractats internacionals sobre els drets humans i drets fonamentals com a marc de referència. En canvi, sí que hi va veure un punt final Alberto Núñez Feijóo, que constata dia rere dia l’evidència que el seu debat d’investidura serà fallit. Les condicions del president Puigdemont, per al dirigent del PP, són inviables d’assumir. Tant, que va considerar que no calia que el seu partit es reunís amb Junts.

Feijóo es va sentir interpel·lat perquè el president a l’exili no va tancar la porta al PP, les condicions de Junts són comunes per als dos grans partits espanyols que aspiren a governar l’estat. Però si era evident que el PP no cediria en res, el PSOE diu que ho vol intentar, malgrat les dificultats constatades per les dues parts. Donen per fet que en qualsevol negociació s’ha de cedir i que Puigdemont també cedirà. La portaveu de l’executiu espanyol, Isabel Rodríguez, va tornar a fixar el seu marc limitador: “Tenim una eina, que és el diàleg, un marc, que és la constitució, i un objectiu, que és la convivència”. “Cap condició prèvia és inconstitucional”, va subratllar Puigdemont. És clar que les lectures que es facin de la constitució espanyola deixen un marge. I aquí hi ha una de les claus de la negociació que pot venir. Però la distància dels punts de partida és clara: “Ens separa un món. Les nostres posicions són als antípodes”, va dir el govern espanyol. El PSOE haurà de driblar, també, les divergències internes. L’ex-president espanyol Felipe González tornava a aixecar la veu ahir. Sembla que el 23-J li va costar votar el PSOE i va dir que l’amnistia i l’autodeterminació no cabien en la constitució espanyola.

Sumar i els comuns continuen greixant el diàleg que confien que hi haurà, malgrat tot. L’endemà que la dirigent de Sumar, i vice-presidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, reconegués la legitimitat democràtica i negociadora de Puigdemont reunint-s’hi a Brussel·les, Jaume Asens avisava que el temps era escàs per a aprovar una llei d’amnistia abans no s’exhaurís el termini per a la repetició electoral, el 27 de novembre, si Feijóo fracassa, com es preveu. I instava el PSOE a moure fitxa, en una entrevista a Catalunya Ràdio. Díaz va fer un pas important anant al Parlament Europeu i fotografiant-se amb Puigdemont, malgrat la insistència del govern espanyol que no hi anava en nom de l’executiu. Va trencar un gel que caldrà veure si els socialistes espanyols estan disposats a penetrar. En diuen negociar a partir del reconeixement de l’altre, gairebé sis anys després de la marxa de Puigdemont a l’exili. Però el moll de l’os de la negociació no depèn de Sumar sinó de Pedro Sánchez, en última instància, i del dirigent efectiu (no orgànic) de Junts. Els terminis per a aprovar al congrés espanyol una llei d’amnistia són limitats. Segons Asens, la llei s’hauria de registrar a mitjan mes: el temps és “or”.

Les condicions de Puigdemont –si realment Junts les manté com a línies vermelles– requereixen que el començament de les negociacions no es dilati. El PSOE està avesat a jugar la carta de les converses contra rellotge, i comptaria amb la pressió de la repetició electoral i l’espantall de l’alternativa de la dreta. No sembla que aquesta vegada la pressió del calendari hagi de funcionar amb Puigdemont, però dels socialistes espanyols també depèn la gestió del temps. I necessàriament serà una de les claus del que vindrà.

ERC creu legitimada la via del diàleg que va obrir fa quatre anys, ara per Junts. Mentre Puigdemont prova de diferenciar la seva predisposició a parlar, amb condicionants, de les negociacions que ha tingut Esquerra amb el PSOE, el partit d’Oriol Junqueras insisteix a equiparar-ho amb el que ells han fet fins ara. És evident que, a Catalunya, es manté la batalla per decantar el parer majoritari de les bases independentistes, ara concretada en qui arrossega qui: si és ERC qui ha obert el camí que ara transita Junts o si és Junts qui ara farà que ERC apugi el llistó de la investidura. De moment, afegint el referèndum a les línies vermelles marcades durant la campanya electoral: l’amnistia, el traspàs de Rodalia i la reducció del dèficit fiscal. La diputada d’ERC Teresa Jordà, que va viatjar a Brussel·les acompanyada de Francesc-Marc Álvaro, va subratllar que reclamaven la continuïtat de la taula de diàleg i que s’abordés el referèndum. També va celebrar que Junts hagi acceptat de negociar. “Fa quatre anys que ERC fa això. És cert que ho hem fet tots sols, però hem aconseguit d’arribar a una primera fase que entenem consolidada.” Jordà reivindicava haver “arrossegat” Sánchez a “una taula de negociació i que assumís que hi ha un conflicte polític de primer ordre”.

Molt més escèptica és la CUP, sobretot respecte dels resultats. “Total desconfiança quant al punt d’arribada”, va dir el diputat Carles Riera també a Brussel·les. Malgrat que la CUP només concep un procés real de diàleg amb l’estat espanyol si s’hi inclou de manera explícita tant l’amnistia com l’autodeterminació, Riera va considerar que la proposta de Puigdemont encaixava amb els criteris internacionalment admesos per a abordar amb garanties la resolució d’un conflicte com aquest. El ball ha començat.