Una lliçó enorme i una feblesa que em preocupa

Des del meu punt de vista, l’avantatge de ser una democràcia tant o més antiga que l’anglesa és que sabem que si aquest cop no hem votat bé, ho farem la propera vegada. Som un poble que sap el que vol i que ha sobreviscut a diferents intents d’anihilació.
Tenint en compte les eines modernes (sobretot la globalització) i el canvi climàtic que se’ns tira a sobre, no sé si tindrem gaire més oportunitats. Vull fer-ho ara, però no em cal que sigui avui. I vull fer-ho tant bé com es pugui: democràticament, si es pot, i amb la mínima violència possible. I si no pot ser, que almenys la violència i la tirania no surtin de les nostres mans. No vull carregar això a la consciència dels nostres fills!

Aiguabarreig d’alegries i expectació, sóc optimista si som capaços de denunciar-los, posem a C’s , com exemple, fa anys “os vamos a montar un Ulster” ells i altres al Congrés. negant-se a posar al seu lloc al franquisme, contra el català, a tots els Països Catalans, Són com els militars que falange, els va contaminar, al punt d’augmentar la criminalitat històrica. Gairebé il militars de graduació demanant respecte a l’assassí Franco,,la ment torbada en excés. Creus gammades, jous i fletxes cerebrals. Pressupostos cent vegades superiors a cultura etc. C’s el 21-D va ser la primera a l’oposició els milions esmerçats en la campanya vinguts del Fons europeus pel desenvolupament Regional, Consultora Delhp Arrimadas i havia treballat, Junkers i l’amc Felipe VI, influència decisiva, Els independentistes guanyadors i el govern de l’estat-reino no acceptà els resultats, anti democràcia vibrant. Casado al reconquesta de facto reconeix el colonialisme a Catalunya i confederació, no es pot acabar amb una tirania, practicant un barbarisme atroç….

Segurament em diran que simplifico, però jo ho veig així:

El sentiment, ahir, després de totes les mobilitzacions era, en molta gent efectivament, de decepció, de tristesa i de frustració.
Motiu?
Hi ha una foto que ho diu tot i que ho explica tot. S’hi veuen el President de la Generalitat, el Vicepresident, i la Portaveu del Govern, somrients, al costat de tres feixistes: Presidente, Vicepresidenta i Portavoz del Gobierno de España.

Tres feixistes que van participar i animar un cop d’estat contra Catalunya i la democràcia l’octubre de l’any passat, imposant el 155. Tres feixistes que mantenen i donen suport total a les infames acusacions de rebelió i sedició i malversació contra els presos polítics, i contra els exiliats. Tres feixistes que mantenen la persecució de centenars de defensors de la democràcia, amb acusacions falses i tendencioses. Tres feixistes que van donar suport total a la violència de la policia espanyola contra persones pacífiques l’1 d’octubre de 2017. Tres feixistes que neguen el dret d’autodeterminació, que neguen que Catalunya sigui una nació, que han insultat, amenaçat i menyspreat als liders independentistes i a tot el moviment democràtic independentista. Tres feixistes que van tornar a enviar les seves forces d’ocupació a Catalunya per venir a humiliar-nos -just un 21 de desembre- i a celebrar, en paraules seves, “un consejo de ministros en territorio nacional”. Tres feixistes que fins i tot en un tema tan trivial com un nom d’aeroport, van venir ahir aquí a demostrar-nos qui m,ana i a dir-nos que no som res. RES, ni valem per res. RES.

I els nostres polítics van seure amb ells, van pactar amb ells, van negociar amb ells, van riure amb ells, i es van retratar al seu costat, com si fossin amics. I no són amics nostres. Són els màxims representants del nostre màxim enemic: España.
No ens mereixem aquesta covardia, aquesta submissió patètica, no som tan mesells com ells, ni mai ho serem.
No volem pactes amb aquesta gentussa, no volem negociar amb feixistes, no volem més dilacions, no volem més retirades, no volem més concessions, no volem compartir res amb Sanchez i el seu Gobierno. RES.

Per això ahir molta gent estava decebuda, trista i frustrada. El nostre Govern en té la culpa.

Dons miri, Sr.Partal, això de dir les coses a mitges: “… mentre l’actual classe política o una part substancial no siga substituïda –i en aquest sentit, la manifestació d’ahir, immensa, també oferia pistes interessants, indicis potents, que alguna cosa podria anar canviant”. Si ens ho explica una mica més clar això, ami em podria acabar suavitzant el final d’un any horrible, per a oblidar. I per cert, un altre detall que m’agradaria que hagués quedat més matisat: “la restitució del govern per la qual tanta gent va posar la papereta a l’urna no s’ha fet”; això dit així, sembla que sigui una cosa de causa genèrica, sense responsable concret, i en canvi jo crec que sí que hi ha un responsable concret d’aquest frau electoral, diguem-ho així: l’aparell del partit Esquerra Republicana de Catalunya; i aquesta convicció m’acompanyarà sempre. No cal dir, que quan la gent de Puigdemont, i el propi Puigdemont qui sap si també, van veure la fermesa rocosa d’ERC en la seva intenció de tornar 10 anys enrere, van entonar el “if you can’t beat them join them”.

Benvolgut Vicent la batalla caïnita entre els dos partits majoritaris de l’independentisme no s’acabarà fins que no hi hagi una alternativa coherent, creïble i engrescadora.
Molts no ho entenem però per a molta gent això dels partits polítics és com la religió o el futbol. La gent se “sent” d’un partit com els que se “senten” d’un club o d’uns colors. Els és igual que “els seus” ho estiguin fent fatal, que els enganyin, que racionalment estigui claríssim que van per on no han d’anar…són els seus i això és prou motiu per seguir-los votant.
A més de tot això, que ja és prou rèmora, falta un canvi de lideratge o com a mínim algú que sàpiga on està, on vol anar i que per arribar-hi no necessiti asseure’s en cap poltrona. Tant de bo que en sis o set anys puguem haver canviat tant.

L’editorial continua confiant en que els altres resoldran els nostres problemes, aquest comentari “aquests sis anys o set que potser passaran abans que Estrasburg faça miques la seua farsa judicial” ens demana implícitament esperar a que ens solucionen els problemes quan tothom sap que diguin el que diguin, EspaÑa passarà d’ells i ell no faran res de res.

Si volem sortir d’Espanya ho hem de fer nosaltres forçant la Unió Europea a intervenir i només ho faran si els interessa per que els toca la butxaca.

Primer cal treure els polítics que tenim ara, i això sol ja no crec que es pugui fer. Pot-ser amb al Crida? però la gent vota per inèrcia i fer entendre que ERC ara és súbdita del Rey és molt difícil. El cas del PdCat segurament seria mes fàcil per que ni ells saben on van.

Absolutament d’acord amb tot.
A alt nivell: manca de lideratges ferms i contundents. Exemple: assolir un front polític únic.
A baix nivell: manca de missatges clars per mantenir la moral i empentes necessaries al dia a dia. Exemple: tancament acte conjunt capvespre finalitza com el rosari de l’aurora amb un simple: “gràcies per venir”… només calia afegir “i fins l’any vinent”. Si us plau, un cant dels segadors i unes consignes més enllà de les habituals del darrer quinqueni serien benvingudes.
Però som així… no es doncs rar percebre decepció davant una ruta inexistent, una incertesa present i futura, i una aceptació del rol de súbdits per part d’alguns politics et al.
Exemple final: humiliació absoluta quan et canvien un nom pel plaer de mostrar el poder. El proper pas serà batejar la Sagrada Familia per la “Santísima Trinidad” (és única, molt gran, i l’entrada serà lliure).

El desànim és un enemic al qual tothom qui ha hagut d’enfrontar-se a una empresa important o dificultosa hi ha hagut de fer front. Si realment volem guanyar, ens haurem de sobreposar. I si no ho fem, potser és que no ens mereixem la victòria.

A mi em preocupava, i encara em preocupa, un altre tema. Poc a poc notava com la violència s’anava obrint camí entre les nostres files. Primer amb fets poc importants, com la famosa “festa Holi” que van muntar a la plaça de Sant Jaume, i que ni tant sols es podia qualificar de violència, però que ja indicava una mentalitat d’anar a buscar les pessigolles a la policia, no a l’estat, a la policia, a veure si s’aconseguia una reacció violenta de part d’ells. Després les apologies que anaven apareixent sobre les caputxes i els encaputxats. Després va arribar ja un altre pas, l’embestida -totalment gratuïta- de les tanques dels mossos d’esquadra quan hi va haver la segona manifestació de la Jusapol, i altres actes per l’estil. I sempre la difusió de la idea de que era desitjable un enfrontament amb els mossos d’esquadra -naturalment, sempre de forma sibil·lina, mai obertament.

Avui hi ha hagut enfrontaments, totalment gratuïts altre cop, amb la policia. Però estic content perquè per primer cop, els independentistes els hi hem cridat l’alto allí on hem pogut. Espero que aquest fet sigui un punt d’inflexió, i que aconseguim eliminar altre cop, o com a mínim reduir a la mínima expressió, aquesta tendència tant preocupant.

El moviment independentista va fer una elecció estratègica, totalment encertada, per la lluita no-violenta. Totalment encertada per motius ètic, polítics i a la llum dels resultats obtinguts. Cal mantenir-la a ultrança.

No ens interessa la violència. És més, no ens interessa l’estètica de la violència. Tots els actes que abans he descrit -la “festa Holi”, l’embestida a les tanques, etc.- han aconseguit un resultat perfectament descriptible. Zero. Menys que zero, perquè ha provocat rebuig en molts dels nostres, i l’adversari hi ha pogut sucar pa. La vaga de fam dels presos polítics, acte no violent per excel·lencia, ha obtingut resultats clars i mesurables. El camí està clar. Qui utilitza la violència o quasi-violència en nom de la independència no està servint als nostres interessos, serveix -conscientment o inconscient-, als interessos de l’adversari.

Avui els hem aturat. Felicitats a tots els que ho heu fet. Heu fet un veritable servei a Catalunya. Fem-ho sempre a partir d’ara.

Només puc parlar per mi mateix o com a molt en relació al meu entorn i pel que fa a estar decebut no vol dir derrotat. Estic decebut, de fet estic emprenyat, perque un partit que consideraba de pedra picada pel que fa a l’independentiste en aquest moment el veig erràtic, amb estranyes afirmacions que poc abans de la declaració d’independencia semblava que aquesta no es faria si no era per la seva empenta i que ara ha desaparegut amb afirmacions com que hem de ser realistes, no en som prous, etc.

Pero no ens confonguem, molts estem decebuts i emprenyats pero també conscients que Espanya només te 2 sortides: Acceptar la qüestió politicament i fer un referendum o be seguir com fins ara i per tant cami d’una DICTADURA que en aquest cas afectaria a tothom (catalans i espanyols). Nosaltres ho tenim complicat pero Espanya també, ja que per part nostra es questió de temps (poc) que solucionem els nostres problemes votant a gent disposada a fer molt mes dels que ara tenim a la Generalitat, pero si Espanya segueix igual (l’ascens de l’extrema dreta només fa que corroborar-ho) la pregunta final es clara: DICTADURA o DEMOCRÀCIA?

En primer lugar decir que me alegro, y mucho, que la caverna de la Corte del Reino haya perdido la partida, la foto que buscaba, la de un desaguisado violento este 21D.

Me quito el sombrero ante los independentistas catalanes. Chapeau !

En segundo lugar, me alegro de que se haya verbalizado algo que a mí me parece, en estos momentos cruciales, algo esencial, de cuadro de honor: “Les institucions catalanes no són només dels representants polítics”.

https://elmon.cat/politica/tombem-regim-obre-cicle-mobilitzacions-recuperar-sobirania

De hecho, los representantes políticos, amparados en esa entelequia de los votos que han obtenido, votos extorsionados ya que donde dijeron digo ahora dicen Diego, mienten y secuestran la voluntad transversal de un pueblo independentista que exige que se cumpla el mandato electoral. De una manera u otra, pero que se cumpla.

No lo harán.

Olvídense amigos catalanes. Los partidos políticos independentistas no lo harán.

Porque un partido político es, en esencia, una empresa, con sus jefes, sus empleados y sus mandos intermedios que aspiran a mandar. Y bastante tienen con lidiar con sus problemas internos como para ocuparse de lo que opinan y votan los electores.

Ésa es la cruda realidad de los partidos políticos.

Mis mejores deseos navideños para todos aquellos que, sin rencor, por hastío, quieren partir peras con la Corte del Reino.

Salut i República i sobre todo Seny.

Escrius, benvolgut director, que la preocupació, el cert desànim, pot venir de que fins a que l’independentisme politic no es posi d’acord ….. no sembla que avancem. Per sintetitzar-ho molt, donat que és més complex. Però penso que el plantejament te una part d’impossibilitat en si: l’independentisme polític, si n’hi ha efectivament, mai es posarà d’acord perquè sempre acaben pensant més en la menjadora que en fer efectiva, materialitzar, l’esperança dels que, votant-los, els han fet confiança. De les tres organitzacions, dites independentistes, una més que les altres. Cert.

Espanya, aquesta arquetípica vista a traves dels seus representants, per anys i segles, mai dialogarà, mai pactarà res amb nosaltres. I quan ho ha fet en coses més minses, de pressupostos per exemple, sempre ha incomplert o ens ha enganyat o ho ha dilatat tant que ja hem assumit que aquesta manera de tractar-nos és com un axioma inevitable.

Penso que l’avanç serà sempre del poble, d’a baix, del carrer, diguem-ho com vulgueu, fent trescar als representants electes que, quan s’habituïn, caldrà fer-los fora, democràticament, si, però fora.

Pena de declaracions, posturejos i anar fent. Allò de qui dies passa, mesos cobra. Sigui als Parlaments o als Congresos. El capital, les oligarquies ho tenen tot a punt, sempre, per a estabornir fins i tot al més pintat hereu o successor. Només l’exili pot mantenir una certa lluïdesa en l’anàlisi, sense contaminacions quotidianes, i proposar actuacions amb més perspectiva que el vol de gallinetes del dia a dia.

A aquestes alçades del film que ens projecta l’independentisme polític, no ens enganyem vers el final: anar tirant tot fent la viu viu. Cal tornar a canviar de maquinistes, de rotlles i de la autocensura per a no pendre mal. Preparar-se pels judicis, diuen, tot aturant les vagues de fam. Coincidint a aquestes dates. Masses coincidències per a ser espontànies les actituds. I tantes recomanacions de prudència, d’anar en compte, de no entrar en provocacions. He tingut la sensació, tot fent el darrer Pg. de Gràcia, d’anar entre coto fluix cap al quiròfan, ben anestesiat, de les festes nadalenques. Ah! si, m’oblidava, bones festes!.

El 21 ha estat al final una jornada esgotadora.

Esgotadora pels nervis, les incerteses i els dubtes de tota la setmana i de la vigília que l’ha precedit.

He estat al Paral.lel, a l’Estació de França i a la manifestació de la tarda.

Al Paral.lel, els que ens manifestàvem hem estat capaços de resoldre un petit incident.

L’Estació de França, amb un aire més serè, lluïa una música que em semblava més apropiada per a una festa.

La tarda se n’anava i entrava el fred.

Però ens hem manifestat junts al Passeig de Gràcia.

Una jornada esgotadora. Amb coses que no he entès del tot, però al capdavall una gran jornada de la qual estic molt content.

Quins interessos no confessats o inconfessables impedeixen que amb una candidatura independentista unitària i única a les properes eleccions europees els catalans poguem realitzar el tan desitjat referèndum (saber de veritat quants som els que desitjem la independència, si som majoria ja o ens caldrà ajornar el programa i dedicar-nos “a ampliar la base” en base a … ?). D’acord que no podria considerar-se un referèndum vinculant però, de guanyar-lo amb la majoria de vots emesos, seria: 1) la constatació internacionalment validada, i amb conseqüències políticament rellevants durant 5 anys a la UE (de la qual som ciutadans)de la nostra voluntat sobirana d’esdevenir i constituir una república independent 2) La millor defensa imaginable dels nostres polítics empresonats en deixar constància democràticament incontestable (a Catalunya, a Espanya, a Europa, al Món) de la legitimitat de les seves actuacions en tant que representants cívics o polítics de la majoria de ciutadans. 3) Una base sòlida i permanent per a una possible mediació europea si l’Estat Espanyol continua amb la seva negativa unilateral i anticonstitucional (el vigent Estatut no és constitucional en no haver estat referendat!!) a acordar amb Catalunya el seu règim polític. 4) Una base probablement suficient per aconseguir que el català (amb més representants “propis” que altres països amb llengua reconeguda per la UE) passi a ser una llengua reconeguda a la UE. 5) Una eina probablement efectiva perquè els tribunals europeus agilitzin la possible esmena al Suprem espanyol. 6) En aquesta moments de recessió de drets i de manca de solidaritat, una alenada d’esperança a les forces progressistes d’Europa i del Món que ens han contemplat fins fa poc amb simpatia i admiració pel nostre caracter fonamentalment laïc, pacífic, transversal en tots els sentits.
Una candidatura “Llengua i República” que, naturalment quedaria perfectament oberta a pactes electorals amb forces polítiques de altres nacions o regions d’Espanya (circumscripció europea única!) que comparteixin els ideals democràtics i els valors de respecte i solidartitat internacional que justifiquen, aquí i ara, una candidatura excepcional.
Un cop “l’anti-europeista” CUP ha renunciat a presentar-se i destorbar la virtualitat “referendària”, quin sentit te desaprofitar aquesta “conjunció astral” que només es presenta cada cinc anys en la qual el “Gobierno de España” no pot desautoritzar ni criminalitzar el nostre vot. Sabotejar aquesta opció no te altra qualificatiu possible que (alta) traïció al moviment independentista català i, de fet, per passiva, sumar-se als que des de fa anys han impedit l’exercici del dret a decidir del 80% dels catalans.

Massa gent, massa temps, massa compromís, massa diversitat. Veient el passeig de Gràcia, des del meu racó, davant de la borsa de barcelona, una mica elevat sobre les persones, veig molts manifestants i penso un parell de coses :

+
Malgrat tot, i quan dic tot, vull dir TOT, hi ha massa bona gent, que ha respost incansablement massa temps, amb un compromís variable però constant, amb una transversalitat repetida de joves, madurs, ancians, parelles de classe mitja-alta,
de faccions d’origen no català, de llengua castellana, d’adiccions diverses, de complements desiguals, de banderes múltiples, d’unitat estratègica.

En resum, massa dignitat cívica, de consciència greu, alleugerida amb el somriure o la complicitat generosa. Massa decència perquè sigui vençuda a base de porres policials, polítics esnifadors i corruptes, televisions obscenes i alienants, i empresaris obscurs i llepac.ls madrilenys, -periodistes de xerrameca insolvent, equidistants covards bonvivants. Massa seny contingut esperant l’esclat republicà, perquè una irracionalitat mesetària, aliena, incompetent empeltada de monolingües, ibextreintaycincos i falangistes la pugui fer claudicar. En aquest sentit, més esperança i il•lusió avui, de la que tenia fa unes setmanes.
_
Però, sempre hi ha un però… massa gent (que té massa pressa per comandar el sobiranisme), massa temps ( que s’han deixat escapar oportunitats, sense aprofitar els esplèndids “momentums” a les nostres mans), massa compromís (amb els quadres que dirigeixen capelletes culturals i partits enquilosats) , massa diversitat (ideològica, sectària, tàctiques incompatibles, divergents).

Veient la tossuda manera catalana de recolzar un projecte, estic molt confiat. És indiferent el nombre de manifestants (n’hi havia un mínem de 60.000 /70.000 des de Pg.Gràcia/GranVia fins a Pg.GràciaDiagonal, seguríssim, la calçada principal, atapeïda, i els laterals, deunidó). És indiferent perquè l’important avui era la qualitat dels assistents. La quantitat, per quan votem.
Ara, sempre hi ha un però. Donem per demostrat que hi ha una massa crítica que vol un referèndum d’autodeterminació, una probable majoria que vol la independència, una quantitat ingent d’activisme que es manifesta regularment, Des del 9/N de 2014 es vota majoritàriament independència . I 2,1 M. de catalans ja han desconectat del paradigma espanyol. Bé.
Però, com és que no es fa valer aquesta força , en el dia a dia, per exemple en termes econòmics?
Per què es permet que hi hagi restaurants on és impossible trobar una carta en català? Com és que s’accepta el redactat en castellà d’hipoteques i contractes de lloguer? Com és que les empreses que ens venen els seus productes –també de marques catalanes- no noten la pressió econòmica, i continuen etiquetant en castellà i en portugués, sense una paraula de català en la seva publicitat? Com és que després de cada manifestació sobiranista, encara amb la capa estelada, s’entra en un restaurant i a la mínima es demana “un bocadillo, una cerveza, un cortado” amb el prejudici que el paquistanés, el xinès o el sudamericà no entén el català ? Com és que les entitats bancàries, les elèctriques, les asseguradores, encara poden obviar el respecte per al nostre país, tot i fer-hi el seu negoci?

Com és que els nostres líders polítiques volen implementar la república i permeten que els nostres presos polítics, empresonats aquí, que seran jutjats i condemats injustament allà, no hagin pogut sortir de Lledoners, i ser acompanyats a Ginebre, a Brussel•les, davant d’un jutge imparcial, que doni fe de que estan a disposició d’un judici, sempre que sigui just?

Com és que sembla que contra Espanya es viu millor que a favor de Catalunya?

MASSA contradiccions, perquè els solaments d’allò que es vol construir siguin sòlids.

Massa llargs els comentaris, -avui el meu- encara han de ser, enlloc de limitar-se a reconèixer:
“Bravo, President, bravo Vicepresident, bravo Major. Estem a la vostra disposició. Sou generals coratjosos i competents, i ens tindreu com a defensors decidits i lleials de les nostres llibertats, dels valors republicans”

Gràcies benvolgut amic de llarga data, Vicent. Gràcies pel teu Editorial realista d’avui, lluny de l’il·lusionisme engrescador que fa temps ja va fer la seva bona feina, però que ara calen projectes concrets i viables cap a l’estat català reconegut. En extrec unes frases: “… Però no és una qüestió de psicologia o de cansament i prou. És clar que hi ha raons per a sentir-se desorientats. Un any després de les eleccions del 21-D, no hi ha cap programa polític que l’independentisme puga dir que és un full de ruta compartit. Un any després de les eleccions, la restitució del govern per la qual tanta gent va posar la papereta a l’urna no s’ha fet. Un any i dos mesos després de la proclamació de la independència, no hi ha cap projecte de fer-la efectiva, o si més no, no arriba pas a la gent que n’hi haja cap.”
I així seguirem mentre les principals forces del Poble català continuïn sent orientades per l’ANC cap a pressionar els partits polítics sobiranistes catalans perquè tornin a intentar, des d’on ells poden actuar (regits per la Constitució espanyola), el que ja van fer amb l’experiència viscuda des de setembre 2012 fins a octubre 2017. Amb els desoladors i dolorosos resultats tangibles que tots sabem. Cal deixar de voler d’ignorar voluntàriament que les mateixes causes produirien els mateixos efectes.

Aleshores, quina és la sortida? La sortida consisteix en el desllorigador que l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, ha estat proposant durant anys i que el seu projecte ara està sent progressivament reconegut per persones i grups locals de promoció que es constitueixen i que han propiciat la creació de la Federació de Comitès Poble Català; inscrita, per seguretat, a Brussel·les sota la Llei d’associacions belga el passat mes de maig.

Docs sí, hi ha aquest projecte polític i agenda que ens permeten als seus fundadors no haver de cercar l’estratègia apropiada a l’etapa actual, atès que els fets van confirmar les tesis de base de la nostra estratègia d’abans de 2012. Es a dir, que el Poble català, titular del dret a la igualtat amb els altres pobles i del dret a l’autodeterminació, s’ha de fer reconèixer directament en Dret internacional (sense passar pels òrgans del sistema polític de l’Estat espanyol a Catalunya) i actuar en conseqüència a l’empara de la comunitat internacional, cosa que no és probable des dels òrgans citats. Evitant així la nefasta unilateralitat, a la qual es tornarien a trobar abocats els partís en haver d’actuar des dels òrgans d’on estan limitats a actuar i a ocupar-se del denominat “Poble de Catalunya”, i no del Poble català.

Aleshores, que haurien de fer el partits sobiranistes catalans? Doncs, des dels òrgans i institucions on són, poden i han de desenvolupar la important tasca imprescindible de preservar i enfortir la Nació catalana en tots els aspectes que puguin, a fi que l’Estat català sigui viable en el moment de la independència obtinguda per altres vies pel propi Poble català. En aquest sentit, és necessari que aquests partits siguin majoritaris a tots el òrgans i institucions on això sigui possible en l’actual situació autonòmica. Per això els hem de votar i cridar a votar-los, si es proclamen partidaris que el Poble català es doti d’un estat independent reconegut. Però sense que hagin de dir (per obligació retòrica exigida per l’ANC) que des d’on ells actuen assoliran l’estat independent; car en el cas de mantenir aquesta retòrica sense resultats efectius, molts votants independentistes anirien deixant de votar-los.

Aquesta és la via estratègica
http://comites-poble-catala.org que esperem que ara serà més coneguda i reconeguda pel nostre poble i que ell la farà créixer i florir. No sé si n’hi ha una altra, però, si fos així, la primera via que assoleixi l’estat independent d’Espanya i l’alliberament dels presos i preses que hi hagi, la celebrarem tots junts!

Albert Bertrana i Bernaus

Fins que no hi hagi desobediència massiva i continuada, que porti l’estat a haver de negociar, ho tenim malament. No crec que l’estat guanyi temps: una repassada històrica per llur capteniment en Catalunya mostra que la repressió i la catalanofòbia són elements constitutius de l’esperit nacional espanyol. Espanya no es defineix en positiu, sinó en negatiu. I de pas, l’explotació econòmica dóna uns rèdits enormes i permet mantenir un sistema clientelar en bona part del país, que ajuda molt a consolidar la classe política. Són dos elements que al llarg dels darrers 200 anys s’han denunciat mantes vegades. El seu comportament és doncs, l’habitual i el que li ha funcionat sempre bé.

La desunió de l’independentisme/regionalisme/catalanisme és també una constant històrica. Des de les lluites internes del 1714 fins el trencament de Solidaritat Catalana, o els enfrontaments de la Guerra Civil entre PSUC+ERC i POUM+CNT: ens ha faltat sempre temps per esbatussar-nos entre nosaltres encara que tinguéssim l’enemic a les portes. I així ens ha anat.

Si, necessitem urgentment una nova generació de polítics i de dirigents cívics que implementin la desobediència i tornin a il·lusionar. I malauradament hem de separar l’acció política de la llibertat dels presos, perquè precisament Espanya els està fent servir per condicionar-nos. I perquè evidentment la visió sobre la societat i la política està distorsionada des del fons d’una cel·la i comporta decisions sovint allunyades del que necessita el país.

És que no n’aprendrem mai ?

La nostra, per primera vegada en 200 anys és una revolució de classes mitjanes i benestants. I sovint de gent de més de 40 anys. Curiosament les classes obreres, les que sortirien més beneficiades de les polítiques socials d’una república que ens allunyés del potineig de les 200 famílies de sempre, i els joves, als quals un país amb una democràcia real que implementés polítiques de futur, podrien ajudar més, o no estan presents en les manifestacions i vagues, o directament són espanyolistes rabiosos o indiferents. Veient les composicions de les reunions dels CDR, o la manifestació d’ahir, es contata realment la predominància dels cabells blancs. El silenci dels sindicats (llevat de la intersindical-CSC) ha estat, és i serà, eixordidor.

1. El Minotaure quan surt del reialme manifesta la seva tirania, però es debilita i perd credibilitat, perquè és un relat imposat per la força a Catalunya.

2. Les conseqüències de 110.808 dies d’ocupació continuada i imposada per la força a la població són evidents en forma de colons, paràsits, botiflers, penedits, frustrats, atordits, víctimes, compromesos, desencantats i molts altres estats d’ànim individuals; però, cada dia són més els supervivents de totes les edats i procedències que creuen col·lectivament que una altra narrativa és desitjable i possible en aquest país.

3. Com ha demostrat el clam d’un poble madur, serè, decidit, que amb veu pròpia i variada, sap on va. El camí i arribar-hi és una tasca únicament nostra. Com més tardem més ens desganem, patim els excessos del Minotaure i, sobretot, menys gaudim de l’alegria de viure el nostre relat en llibertat. Depèn de nosaltres.

Per una vegada comparteixo totalment l’optimisme, matisat, de l’editorial. Ahir era un d’aquells dies en que hi podiem perdre molt, moltíssim. El parany estava parat de fa molt de temps, la maquinària unionista s’hi havia esmerçat fins al ridícul per aconseguir que descarrilessim: periodistes (diguem-ne), polítics i vidents, policia nacional i guàrdia civil, CNI, jutges i funcionaris de justícia amatents, esperant als vorals amb la voluntat d’acarnissar-se utilitzant el més mínim indici. Tots els mitjans i misèries que poden utilitzar abans d’haver d’aplicar el 155, tots a ple rendiment i amb un sol objectiu. Però res de res, no ho han aconseguit.

I no tan sols no ho han aconseguit, hem guanyat alguns metres més en aquesta cursa, estem una mica millor que no pas abans d’ahir pel que fa a desmuntar el fals i vergonyant relat unionista, per reafirmar la nostra voluntat pacífica, i per demostrar-los-hi que no defallirem.

I això últim és molt valuós, relat i voluntat de ser. Recollim aquests granets d’or i continuem.

La sensació d’ahir és d’injustícia total. I no em refereixo a la repressió i a la incapacitat que té l’espanyolisme de llegir Catalunya, amb la oferta de l’anul·lació del judici de Companys o la imposició del nom de l’aeroport. Em refereixo a la injustícia de tenir el millor poble del món, el més compromès, movilitzat i cívic que hi pugui haver. Molts sabíem que ahir s’havia de demostrar d’una vegada per totes que el relat que fan els del 155 i mitjants afins és inventat, com ho són les causes dels judicis que estan per arribar. Els vam deixar en ridícul, i no els hem permès aplicar un 155 abans dels judicis. I què tenim en canvi? La classe política més ridícula que s’ha vist mai, més inoperant, més caïnita, més absurda. No són capaços de capitalitzar aquest enorme moviment ni per fer polítiques republicanes, ni per marcar el relat, ni per marcar una estratègia conjunta. Res de res.

I va per tots, per tots!!!! Vergonya de tots vosaltres! Vergonya absoluta.

I només em faltava sentir una entrevista a Elizenda Paluzie a peu de carrer per part de 8tv, en el que un dels tertulians li fa una pregunta ben senzilla: ” vostè diu que s’ha d’apretar al govern. Si li hagués de demanar coses concretes, què li demanaria?” La resposta va ser tant penosa com llarga per dissimular que no sabia que demanar-li. Minuts horribles per a mi, de veure com titubejava, i no sabia què dir. Finalment va dir que li demanaria no sé quin programa informàtic, i que li demanaria sobretot que s’abstingués de fer segons quines gesticulacions com el sopar de Foment de Treball.

Quèeeeeee? De veritat aquesta senyora que manega una entitat tant potent com la ANC, dona una resposta com aquesta? De veritat creu que pot deixar-nos en ridícul així, deixant-nos com gent que es queixa però no saben ni què volen? Vergonya, vergonya també d’Omnium i el seu 80%.

Vergonya de tots!!! No us mereixeu aquest poble, no us el mereixeu!

Des de la distància que ens separa (sóc i visc a Mallorca) us he de dir que la d’ahir era una prova molt dura. Els (aquí posaria un adjectiu molt molt lleig però no cal perquè ja ho endevineu) de C’s i els seus satèl·lits (PP, Vox, mitjans de comunicació diversos) havien parat un parany i la saviesa del poble català va saber evitar-lo, donant una gran lliçó. Crec que heu d’estar molt satisfets del que vareu fer col·lectivamwnt ahir.

El pitjor enemic de la independència semblen ara els mateixos partits independentistes i, en aquest sentit, m’agradaria que el sr. Director fos generós i ens digués que va intuïr ahir, que va veure a la manifestació que ens deixa caure a l’editorial però sense donar detalls. Vicent?

Com el referèndum 1O, les eleccions forçades del 21D, ahir mateixa, a cada manifestació el poble català parla i guanya, llàstima que els nostres polítics fallin miserablement. Manca de convicció, conveniència processista, O realment no tenen poder per a res?
Gràcies per la editorial Vicent, però la tristesa que dius, jo no vaig saber veure-la, em sap greu no coincidir amb tu aquesta vegada. Molta força a l’acte d’Òmnium, els felicito, molta força al P de G, molta força dels que amb mesura i valentia va rebre patacades de NOU MIL POLICIES represos. Una nova desfeta per al Reino, i una passa més cap a la república independent.
Passarem per damunt dels partits, ens ho estàn demandant a crits.

DUES DADES REVELADORES

Estic d’acord amb Vicent. En aquests esdeveniments potents com el d’ahir és quan la ciutadania es retrata. Dues fotos. La capacitat de mobilització de la gent resta intacta o augmenta. El 21-D vam sacsejar el país i vam contemplar la profunda falla que separa Catalunya d ‘Espanya.

A l’altra, la mani de Barcelona dels 80.000, ningú corejava cap consigna, llevat potser d’algun grupet. No ho havia vist mai en manis independentistes. Revelador. Revelador de la nostra potència i de la nostra falta de rumb que es manifesta en un cert desconcert que ens frena com quan un camina en la foscor i vacil.la en posar el peu al fer un pas endavant.

Ho repetiré moltes vegades, no podem demanar al nostre govern que faci d ‘estat major de la revolució. S’ha de trencar el partidisme, ha de surgir del mateix moviment, de les organitzacions cíviques, dels ajuntaments, de la Crida, del Consell, etc… d’allà o d’on sigui, però és el clam silenciòs d’aquest 21-D dels que volem la llibertat.

Gemma R. No puc afegir rés més al teu comentari. Tens tota la raó.

Ahir, tal com vaig dir dies enrera, no veuriem ni un feixista amb bandera, els joves pel matí anaven tapats de cara, i més tards per separat, es varen manifestar quatre avis legionaris.
Vaig tombar-ne un al terra mentre volia moure un container i, expressament li vaig arremengar el braç: normal, cinta estretai petita amb la bandera espanyola¡¡.
Per tant, el poble està a punt. I si no hi ha ningú que ens porti a la porta, no en podrem sortir. Tenen massa por tots, de la repressió d’un estat assassi com espanya. No ens estem descolonitzant d’un país normal, no,no.

Noies i nois. Som un poble de descontents perpetus.
Us imagineu per un moment que les coses haguessin sigut a l’inrevés? Us imagineu per un moment que fossi’m nosaltres els que volguéssim demostrar davant de la Merkel la completa normalitat d’Espanya?
El MHP Torra s’en va a Madrid i prèviament ha d’enviar 1.400 Mossos d’Esquadra prevenir agressions imaginàries. Arriba d’amagat a l’aeroport i no el rep ningú, agafa el cotxe i se’n va a parlar amb el Sánchez. Després, rodejat de policies per tot arreu, se’n va a sopar i el Sánchez en el seu discurs aprofita per dir-li que ho sent molt, però que ha quedat amb uns amics per anar a sopar i que com que l’interessa més que el que estan fent, desapareix. L’endemà al matí, es troben totes les carreteres bloquejades i el MHP va caminant fins al lloc on ha de veure’s amb els seus entremig de cassolades i crits dient que marxi de Madrid. Ja a la reunió, han de tancar portes i finestres per a sentir-se d’una banda a l’altra de la taula, ja que dues mançanes més enllà s’estan fent discursos amb el volum a tot drap dient-los de tot menys bonics. Aproven ràpidament les quatre xorrades que s’han portat preparades per simular que feien alguna cosa i entre d’altres declaren solemnement que la Plaza del sol es dirà des d’aquell moment Plaza de Jaume Primer. Espantats pel que els diuen els agents de seguretat volent acabar ja d’aquella collonada, desapareixen del mapa secretament cames ajudeu-me deixant de banda els “lujos y boatos de despedida”. Mentrestant, al bell mig de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona se celebren manifestacions multitudinàries amb crits dels pitjors desitjos contra els enemics catalans.
A algun observador imparcial li podria semblar que ha quedat clar que Espanya està totalment normalitzada? Dubtaria que el MHP Torra és completament incapaç de normalitzar el territori espanyol? Li semblaria correcte que el MHP s’hagués gastat milions d’euros que no té, per a mobilitzar 1.400 individus agressius per anar a fer un espectacle que només ha servit per demostrar el contrari del que ell volia?
Jo tinc ben clar qui ha estat el perdedor d’aquesta provocació absurda que el Sánchez va haver de fer perquè li va manar una persona que mana més que ell, encara que no formi part de la sagrada unidad de España.
Visca la República Catalana!!!

Tots estem d’acord que el Consell de Ministres a Barcelona ha estat una provocació i també una mostra de força del govern espanyol blindant la Llotja i mobilitzant nou-mil policies entre mossos, piolins i guàrdia civil (mil més que a Paris amb els aldarulls dels armilles grogues). Jo crec que ha estat una operació dissenyada i calculada per demostrar que ells controlen el territori, enfotent-se amb el tema Companys i marcant el nostre full de ruta amb aquesta indirecte del nom de l’aeroport, del Prat a Barajas ara de Josep Tarradellas a Adolfo Suárez. Sí, estem decebuts. Hem tornat a sortir molts, hem demostrat que encara hi som, però … és com el dia de la marmota o un peix que es mossega la cua, sembla que sigui sempre la mateixa manifestació, passa el temps i no canvia res. Així és com ho veuria un observador neutral des de un balcó del Passeig de Gràcia. És aquest el pla espanyol, que la manifestació, aquesta que fem sempre, de mica en mica es vagi esponjant, que faci menys soroll, que es vagi folkloritzant.

La imatge és que les xarxes del parany preparat pel 21 D han acabat embolicant els caçadors. Tanmateix, no tot va passar al Principat. A Castelló de la Plana, on no era previst cap atac, van robar un Jesuset del betlem de la seu deixant al seu lloc un llaç groc. El fet té totes les traces d’una acció de falsa bandera. De primer perquè, havent viscut molts anys la desigual i mal dita batalla de València -en realitat una sèrie d’aldarulls i colps baixos de blavers i tiesmaries, atiats per mentides de pseudo-enterats i premsa groga, polítics locals i ministres de Madrid- ja els coneixem els mètodes. I després, perquè no es pot ser tan ruc ofenent gratuïtament ningú, fàcilment manipulable a més amb la cançó de l’enfadós anti-catalanista.

Comparteixo la vostra valoració, director, amb aquell grau de lucidesa tan preuat la majoria de dies.
El gran problema, per mi, és que tenim quasi tota la nostra dirigència a presó o a ľexili i que panorama entre ľactual dirigència és desolador.
Més enllà de les pors ben respectables davant la capacitat de barbàrie repressiva, que em mereixen respecte, falta molta intel.ligència emocional i molta ideologia.
Els que més hi poden aportar avui són Colau i força Comuns, que entenen massa poc la revolució integral que avança pel carrer.
En la conjunció de tot plegat hi haurà el desllorigador.
Per descomptat, la major part xels esforços s’ha ďencaminar a fer marxa enrere en la farsa judicial. Ara mateix.

Al meu parer, s’ha de contextualitzar més la independència de Catalunya. El potencial bèl·lic del món és molt superior ara que en la Guerra Freda. I va a més, molt més en xifres, així com va cada vegada més contra els ciutadans, que tenim una amenaça cada vegada més gran sobre els nostres caps i uns responsables de disparar la traca atòmica més boigs.

A diferència del tòpic, si no volem arribar al desastre total, hem de canviar radicalment de rumb i, en compte del gigantisme capitalista del consum, reduir-nos a l’humil vivència de fruir la vida en la perspectiva dels humans. I hem d’adonar-nos que hem de capgirar la direcció del nostre pensament, de manera que l’armament bèl·lic no siga el nostre botxí, sinó un defensor pròxim. Una democràcia de la gent i per a la gent, i no una dictadura de les elits, com a hores d’ara. Un armament distribuït entre la població, més en aquella que és pacifista, com una bona part de la catalana. En compte d’una gran partida en armament i militars, una partida molt més reduïda i distribuïda entre la població.

Aquest discurs crearia una pedagogia, on es revelaria l’absurd ofegant dels poders, de tots els poders, que es mengen les nostres vides. I Catalunya és últimament tot un model de presionar les elits del poder. Hi cal només unes empentes més i la convicció plena que els ulls de molts ja s’han obert.a

Els programa electoral del 27S2015 no era declarar l’independència, rellegiu-lo, recordeu tots els canvis de full de ruta, no hi havia ni l’1O… La CUP amb 10 diputats de 135 va imposar el seu relat, tallar a carn viva, que suposa un desagnament que provoca la mort o el kaos, i és per això que no es pot implementar aquell programa electoral mutat i ja bastant defectuós d’origen…

I recordar que el 27S2015 vam perdre en vots i el 21D2017 també i de més, l’autodeterminació es mesura en vots, si allò eren pseudo referendums ja en portem dos de perduts, i no volem perdre, volem guanyar…

Resumint, no entenc com la gent i grans intel·lectuals i pensadors es van deixar enganyar d’aquella manera, es tenia i es té que picar molta més pedra i ja començar a dir la veritat de tots els errors dels 25 mesos post 27S2015, polítics i entitats no tingueu por que si feu això guanyareu vots i no en perdreu, ja ho veureu… Només us cal ser honestos…

Només ens queda seguir com sempre al peu del canó honestament i demanant un referèndum d’autodeterminació, oblideu-vos ja d’implementar el mandat botifarrada de l’1O, ja l’heu malvaratat a més no poder, inclús Puigdemont el té penjat i s’hi fa fotos al que anomenen casa de la República, quin sadisme mare meva… quan més triguin a donar el referèndum millor, ens donaran temps de picar la pedra que falta… I el dia que finalment guanyem en vots llavors els començaran a sortir els colors de veritat, es pensen que no pasarà…

Endavant entitats amb les manifestacions constants a cara descoberta demanant votar, el primer o darrer diumenge del mes a cada una de les quatre capitals catalanes alternativament… Però no cal tombar cap règim, ni a ningú, només volem ser lliures nosaltres, ells que fagin el que vulguin… La nostra llibertat serà molt i molt difícil d’implementar políticament i dins el marc EU, però no impossible… I alguna cessió hi haurà d’haver…

Em permeto copiar el que he dit a l’article del “torcebraç amb Pedro Sànchez”, perquè s’escau fil per randa al que diu el Sr. Partal aquí.

***
Escasa assistència per lo que hauria pogut ser.

Cal continuar endavant? Sens dubte!

Per una banda ens espera un societat democràtica de veritat, deslliurada del jou del franquisme i d’una administració, policia i judicatura a la qual mai es va fer neteja, com si es va fer a Alemanya i a Itàlia.

Per l’altra banda perquè la volta a l’autonomisme (la que sembla agradar a Junqueras per a editar el tripartit PSC-ERC-ICV) és un retrocés a algo pitjor que el que hi havia al 2016, doncs els fatxendes es creixen quan troben debilitat al davant, i es fan més violents i intransigents.
Aquesta és la foto d’una gran majoria d’espanyols amb el cervell rentat pels mitjans de comunicació (TVs, ràdios, premsa,…. naZionalista espanyola) que estan a sou de la oligarquia econòmica castellana, amb el seu màxim representant al cap d’amunt de la piràmide.

Dit això, ahir, a la manifestació unitària esperava més, molta més gent, acostant-se a la d’altres ocasions. Esperava 300.000, 500.000 manifestants, una demostració d’autoafirmació massiva i pacífica, i en canvi van haver-hi 80.000, o segons la rebaixa de la Guàrdia Urbana 40.000.

Ho vaig notar de seguida, era molt fluida, ompliem el Passeig de Gràcia fins a la Gran Via, cert, però et podies moure amb relativa facilitat, cosa que a d’altres manifestacions no passava.

Responsabilitzo als nostres partits “independentistes” que no van donar el suport que calia a aquesta mostra d’unitat de l’independentisme.
Fins i tot ANC i Omnium, als quals els hi reconec les accions del matí, van fallar en la mostra unitària.

Era un moment immillorable per a tornar a fer veure al món la magnitud de la gent que rebutja el Règim del 78 i que vol ser lliure en una República Catalana independent.
Crec que el vàrem malbaratar.

L’Estat espanyol ja ha perdut, però nosaltres encara no hem guanyat. A l’Estat espanyol s’ha imposat l’estratègia que els ha fet perdre totes les colònies. Ja només es pot mantenir unit en la seva verisó clàssica (Aznar-FAES), tornant al franquisme, encara de sigui 2.0 . A nosaltres només ens poden fer perdre els encaputxats, escenari possible, o una oferta federal potent d’Espanya ( escenari impossible). Tot i així, hem de ser conscients que Espanya no s’enfonsarà d’avui per demà, i que no és gens descartable que s’imposi el tripartit d’extrema dreta que ens pot causar molt sofriment. La deriva europea tampoc és gens positiva i no ens ajudarà. Necessitem anar units amb una estratègia conjunta i guanyar amb més del 51% unes eleccions ( només ens falten 3 punts). El 2019 tenim l’oportunitat, encara ens queda molta feina per fer i malhauradament no tothom treballa en aquesta direcció. Si deixem passar l’oportunitat donarem aire a l’Estat en lloc de rematar-lo ara que podem. Pensem-hi.
Es evident que els nostres polítics moltes vegades no han estat a l’alçada, però reflexioneu també els que ho volen cremar tot. Sense el PDCat i ERC és impossible tenir la majoria necessària, collem-los, però no els destruïm.

(per a en Vicent Partal)

Dieu que us amoïna aquest sentiment de decepció, de prou gent, ahir, a la manifestació.
No m’estranya, quan veiem que el lema de la diada era “Tombem el règim”, que, si no m’equivoco, ve a dir, subtilment, “Tombem el règim” = “Canviem-lo per un de millor” = “I continuem a Espanya”.
No m’estranya, quan veiem que entre els qui van parlar ahir en el Consell popular de ministres, organitzat per Òmnium, hi havia l’Albano Dante Fachín, que, tot i ser una persona honrada, no deixa de ser unionista, i no se n’amaga.
No m’estranya, quan fins i tot vós, per bé que amb tota la bona intenció, proposàveu no fa gaire, la constitució d’un partit, a Espanya, que agrupés els moviments o partits independentistes dels pobles de l’Estat.
Tinc la impressió que la gran majoria dels dirigents catalans, en el fons, no la volen, la independència. Estan massa bé, per a voler sortir de l’Estat i crear-ne un de nou, tenint en compte l’enorme feinada, el cúmul d’incerteses i l’esforç d’invenció que això els comportaria.
Tinc la impressió que el que en realitat volen és forçar l’Estat a dialogar, per a arribar a una solució de compromís que els permeti defensar el manteniment de Catalunya dins Espanya.
Però no s’adonen que, com que aquesta manca de voluntat real d’independència, a ulls de l’oligarquia espanyola, es fa evident, a Madrid saben que no tenen cap necessitat de cedir. I no cedeixen.
Si, als nostres dirigents, els veiessin clarament determinats a independitzar Catalunya de l’Estat, faria anys que hi hauria diàleg (el que a Madrid ara no volen, perquè no els cal).
Els nostres dirigents volen una cosa, que no diuen, i el poble en vol una altra, i es troba sol.
És una opinió. I tant de bo m’equivoqui.

Doncs jo entenc perfectament la tristesa i la decepció, i no veig cap victòria.
Dialogar amb Espanya no té cap sentit.
Algunes ens vam creure que un cop arribats a la unilateralitat, no es tornaria enrere.
Demanar permís a España? Fa riure. Mai, mai, mai, ens donaran la independència. Ni 6 anys ni 7 ni 20 ni 100, ni amb un 50% ni amb un 70% ni smb un 80%. Tot aquest temps és temps perdut, i si algun polític d’ aquí uns anys vol la i dependència, cosa que dubto, haurà de tirnar a la unilateralitat i començarem de nou.
Ja hi érem, no té csp sentit alegrar-se per sevuir sent súbdits de l’Estat

Ahir vam estar hores al carrer, amb bon ambient i bon companyia. Aquest que fan anàlisi semàntica del lema “Tombem el règim” em fan gràcia. Els que vam sortir al carrer ho tenim clar, i bo que no cal que digui què és el que volem, no? Segurament ahir hi va haver pocs discursos apelant els nostres polítics, però a Girona mateix sí que se’ls va interpel·lar per a que tiréssin endavant amb el que es va votar, tantes vegades, i revalidat tot just fa un any (ja fa un any!). Prou lliçons de psicologia barata i si voleu seguir endavant, sortiu al carrer amb nosaltres. Serà la manera de mantenir al marge infiltrats i poder fer demostracions com la de la manifestació a Barcelona ahir al vespre. Sí, a sobre, després de sortir al carrer a la matinada, vam baixar a donar suport a la manifestació de la tarda, on es va demostrar altra voltael valor de la nostra determinació. Els companys vam tornar a comarques amb els óssos desmuntats de tantes hores dempeus, però satisfets d’obrir una nova escletxa. Això depen de tots els que van seguir la jornada des de la televisió o les xarxes, que us decifiu d’una vegada a participar en les mobilitzacions. No us deixeu in toxicar de tantes mentides i mireu les cares de la gent dels CDR.

Al diari Ara (que segueix la deriva encara que els seus subscriptors estan bastant més lúcids), llegeixo als comentaris:

Siguem realistes, la possibilitat que els fatxes guanyin les eleccions generals son molt altes, i els catalans poc podem fer per evitar-ho, excepte votant en massa en contra, cosa que ja fem. Sembla que la “alternativa” a la presa de pel del PSOE sigui la repressió dels feixistes, i això es el que hem de decidir, si preferim, com el 1713, arriscar-nos que “la nació fineixi amb glòria” tornant al 1939 i plantant cara de debò al règim, com vam fer, amb molta poca traça, fa un any, o continuar consumint-nos a poc-a-poc com hem fet durant 40 anys. Jo no ho tinc clar, però seria bo que se’n parlés clarament i que la gent decidís, i llavors podríem fer-ho plegats sense retrets.

Primer caldia votar dintre de casa nostra l’estratègia a seguir. El problema és que els líders partidistes s’han convertit en corrupció, amb perdó. Són corruptes perquè han desatès el mandat democràtic.

Potser queda Puigdemont?
Podriem demanar que el Consell serveixi en primer lloc per a fer aquesta consulta?

Tot i entenent que l’1oct17 és l’inici de la internacionalització del procés i que, al cap i a la fi, és el que ens interessa (el reconeixement internacional perquè, sense ell, no som res com a país) i entenent, per tant, que un escombriaire d’ Hannover, abans d’aquesta data, ni entenia i ni tan sols coneixia el “problema català” o que un funcionari d’Estrasburg tampoc no en tenia ni idea, val a dir que ho tenim fotut per culpa nostra.

És veritat que els organismes internacionals i la societat mundial porten poc temps prenent consciència de les nostres demandes i que la data 1oct17 ens fa mal perquè érem molts els que consideràvem que aquell dia era l’inici de la fi i que ja s’acabava el nostre procés quan, en realitat, era l’inici de l’inici de la observació internacional i aquesta diferència de punts de vista ens ha costat d’entendre. Però també és veritat que la tibantor (per no dir paraules més gruixudes), el malestar, la intoxicació, els egos, l’autoeliminació de lideratge, etc… dels moviments independentistes catalans, ens enfonsen en el pessimisme i la desídia a través de la incomprensió i manca de ruta a seguir.

Sr Partal, estic totalment d’acord en la necessitat de definir una ruta a través de decidir “qui mana” per començar a crear el full de ruta veritable. Però el temps ara ja se’ns llença al damunt si volem mantenir viva la il·lusió.

Després d’un 21des17 imposat i a remolc, el “momentum” que l’independentisme esperava el 2018 va quedar esclafat el 30 de gener amb l’òstia de la crua realitat des del propi Parlament i per part dels “nostres”. 1 any més tard, arriba un altra data imposada que Escanya ha sabut posar al calendari. I anem a remolc.

Tot això no em preocupa massa. Els Hostalets de Pierola cau lluny de la capital però hem baixat i baixarem al cap i casal sempre que faci falta. Però ahir vàrem apreciar un fet que encara no havíem viscut. Al llarg de la manifestació hi van haver molts moments de silenci i anàvem caminant sense una consigna clara. I això ens va fer pensar. L’escanyolisme està fent bé la seva feina. Ens va posant pastanagues per anar canviant de direcció a cada moment: ara inabilito, ara agafo ostatges, ara un “consejo de ministros”… i portem tot aquest temps sense posar-nos d’acord nosaltres solets amb un full de ruta o amb un calendari o unes mobilitzacions.

Ara, aviat, tocarà de nou ostatges i judici. Vinga, va, som-hi. Però, i després, què? Què hi ha planificat per quan sutin les condemnes? Junqueras se n’adonarà que abaixar el cap no haurà servit de res? l’ANC, Òmnium, l’Intersindical… es posaran d’acord per fer una convocatòria de país (per exemple una aturada general d’una setmana)? El President Torra es mullarà i donarà suport a aquesta acció conjunta? Torrent deixarà d’anar a la seva i promourà (no sé si ara es pot fer) que el legítim President Puigdemont sigui nomenat President? En definitiva, ras i curt, tenim els polítics preparats per anar tots a presó?

No, no em preocupa Espanyistan, sempre la poden pifiar, Em preocupa Catalunya i la nostra manca d’unitat i de camí. La solució és a les nostres mans però, de moment, tenim els dits oberts.

Conclusió en forma de pregunta: si abans dels judicis no som capaços de seure i planificar accions, no seria hora de convocar eleccions?

Personalment conservo tota la moral i la voluntat de lluita. Estic convençut que si fem les coses bé ens en sortirem. Després del triomf immens de l’1 d’Octubre, sabem que si la gent té un objectiu clar podem vèncer pacíficament la força de l’estat. Aquesta és la clau, perquè el tant buscat reconeixement internacional, com ha passat amb totes les independències de les últimes dècades, només es produirà quan controlem el territori. Tot i així, a l’exterior i a l’interior del país la nostra causa i l’autoritarisme del nacionalisme fonamentalista espanyol son cada cop més conegudes. El judici contra els presos polítics ho posarà en evidència especialment. Seguim forts a les enquestes. La gent no està disposada a que els partits no segueixin. Ciutadans i PP, ara amb l’ajuda de VOX, fan un discurs cada vegada més agressiu i allunyat de la centralitat, més fàcil de combatre. Ahir La Sra Artadi i el Sr Sabrià coincidien en l’essencial a les entrevistes de Vilaweb.

Ahir, enmig de la concentració, i per una d’aquelles coses que ens passen entre independentistes; hem vaig posar a parlar amb un desconegut company compatriota. La sensació ens va ubicar a tots dos en el record de Brussel·les…
En aquesta guerra ( i sí, dic guerra amb tot el coneixement del sentit de l’expressió ) ser-hi enfront l’enemic ja és una fita. Que no sabem on anem? A guanyar anem! On hem d’anar, sinó? Tot serà possible després de la victòria. Millor dit: tot serà possible després de la seva derrota.
Hi han molts tipus de guerres. La nostra és una guerra postmoderna. Una d’aquelles en que presentar batalla, ja és “fotre” a l’enemic. Ho era el 1-O, i ho continua sent avui. La independència, el referèndum, el dret d’autodeterminació no són altre cosa que les condicions en què l’enemic confirma la derrota. El nostre contrincant, ara sabem que ha escollit presentar batalla, guanyar temps, perdre i administrar la derrota des de la reacció a aquesta. Per tant, aquest és el panorama. Tot el discurs que ens empassem, forma part del seu relat; per tant d’allò que administra la seva derrota i es converteix en la seva victòria. Sí, una guerra postmoderna; una d’aquelles on la línia entre guanyar o perdre es reescriu per fer de l’acció, reacció. Un joc de miralls trencats!
Només des de l’increïble maduresa de la nostra població, es pot entendre “l’endinyada” que els hi vam fer ahir. Cal estar-ne molt contents!

La impaciència explica el derrotisme, però és mala consellera. Posem el procès en perspectiva, com fan el nostre director, Albert Miret i altres. Qui es pensés que l’endemà del referèndum tindriem República peca d’ingenu. Però s’ha avançat, i molt.
Els caps polítics no són corruptes, són dèbils. Corrupte ho va ser en Pujol, no en Torra. I la seva debilitat s’explica, en part, per la posició impossible en què l’ha situat la història. L’aparença de diàleg, encara que sigui una farsa, s’ha de mantenir per combatre la narrativa de violència i no donar peu al govern espanyol perquè ens desacrediti internacionalment. No ens podem mirar sols el melic. Amb el cop de puny, no n’hi ha prou. Necessitem astúcia, sang freda i llums llargs.
Si la societat civil lidera, els polítics seguiran, tal com es van unir a la manifestació unitària d’ahir.

Els q tallen carreteres no són dels meus: no tenen dret a perjudicar milers de ciutadans q han de desplaçar-se. Els q cremen contenidors no són dels meus. Els que provoquen els Mossos per poder-los desprestigiar no són dels meus. Estan fent el joc a l’estat opressor contra la n/ República. Volen el merder. Descarreguen impunement la seva violència malaltissa contra el poble. Donen lliçons a tothom i ells no n’accepten cap. Qui els ha votat? No són sobiranistes: són gamberros o alguna cosa pitjor. Algú ho havia de dir. Si no afrontem les situacions amb autocrítica i drets civils, no ho aconseguirem.
Joan Prats Sobrepere

Joan Prats: a tot arreu del món les rendivicacions sempre han estat per l’ estil, amb més, menys o gens de violència. Ja sé que hi ha gent que no hi vol participar, o no li va, i per tant se sent afectada pel motiu que sigui. Les manifestacions de taxistes, treballadors aeroportuaris, camioners, pagesos,……………també afecten a molta gent, i més o menys s’ aguanta. En el cas de les manifestacions per a demanar la nostra llibertat, el nostra poble lliure, l’ autodetermi-nació, la declaració dels Drets Humans aprovada per l’ ONU, la NO repressió contra la bona gent, la DEMOCRÀCIA NETA, ………. també tenim dret a manifetar-nos i a exigir aquests drets.
Potser no li agradarà i l’ incomodarà: de quín costat és vostè ??.