Una diada al ralentí?

No és cap secret ni cap sorpresa per a ningú que el termòmetre de la trempera independentista marqui enguany un registre força més baix que per les mateixes dates de fa un any. La mobilització de la Diada de l’Onze de Setembre ha estat des de fa quatre anys un catalitzador de l’activitat cívica i popular per a la independència de Catalunya. Enguany, després de quatre anys d’esclats consecutius, els indicadors que tenim a l’abast diuen que el ritme és més fluix. Hi ha uns quants factors que ho expliquen i símptomes que ho demostren. Potser la tornada de vacances servirà per a recuperar el tremp dels anys anteriors. De moment, examinem en aquest article els símptomes, els factors i les diferències que expliquen la situació actual.

A la presentació de la mobilització d’enguany –feta el 26 de juliol, vint-i-quatre dies més tard que la de la Via Lliure a la Meridiana–, el president de l’ANC, Jordi Sànchez, va dir que no s’havia de competir amb les diades anteriors. En canvi, Jordi Cuixart, president d’Òmnium, deia: ‘El poble no fallarà perquè no ha fallat mai i enguany no en serà una excepció.

El cas és que el 5 d’agost de l’any passat, quan ja s’havien explicat gairebé tots els detalls de la mobilització que s’havia de fer a la Meridiana (les fletxes de colors, els trams, el sentit de cada color, el lema…) ja hi havia 110.000 inscrits. Enguany, les entitats organitzadores no en donen dades encara (podria ser que en donessin demà en una conferència de premsa) però reconeixen que el ritme d’inscripcions és encara molt baix i que tenen un punt de preocupació.

El calendari polític
Una de les raons que pot explicar el ritme baix d’aquestes primeres setmanes per a la mobilització és de caràcter polític. Concretament, per calendari polític i full de ruta. Recordem que el 2012 i el 2013, quan va esclatar el moviment independentista al carrer, se’n configurava l’estratègia i els partits polítics sobiranistes es ressituaven ràpidament des de les posicions de defensa del pacte fiscal. La CUP entrava al parlament el 2012. Tot just es parlava de la possibilitat de fer una consulta per a exercir l’autodeterminació. I tota la iniciativa en clau netament independentista l’aportava la societat civil (ANC i Òmnium).

El 2014 la mobilització tenia un propòsit clar: la consulta sobre la independència del 9-N. Recordem el ‘President, posi les urnes‘ de Carme Forcadell. El 2015 el propòsit també era clar: eleccions plebiscitàries el 27-S. S’havia configurat Junts pel Sí –amb presència de Muriel Casals i Carme Forcadell, dues veus de la mobilització popular– i l’independentisme s’hi jugava molt.

Enguany, tot és més confús. El setembre polític és centrat en la qüestió de confiança del president Carles Puigdemont. Però les entitats no volen encarar la mobilització cap a aquesta qüestió. Semblava fa unes quantes setmanes que l’ANC voldria posar l’exigència del referèndum vinculant al bell mig de la mobilització, però la idea no ha acabat de quallar. A més, la discòrdia entre els partits de la majoria independentista del parlament també pot haver desanimat una part de la població al·lèrgica a les disputes partidistes que fins ara s’havia mobilitzat amb més facilitat.

L’estat de salut de l’Assemblea
Una altra raó que pot haver portat a la situació actual té a veure amb l’estat de salut de l’Assemblea Nacional Catalana. La sortida de Carme Forcadell i el seu equip la primavera de l’any passat va implicar un increment de les tensions entre sectors interns (amb la contribució indispensable dels aparells dels partits que volien controlar l’entitat en període d’eleccions). Aquesta discòrdia interna s’expressava a cada pas i cada decisió que havia de prendre l’entitat. Amb tot, l’entitat va tornar a fer eleccions per escollir la direcció tot just fa tres mesos. Van ser els comicis més convulsos de l’entitat d’ençà de la fundació. I el resultat tampoc no va posar fi a les disputes.

El secretariat nacional sortint va decidir de convocar una consulta interna sobre el referèndum vinculant com a solució per al desenllaç final al full de ruta. És una consulta que es va fer a mitjan juliol i en què la direcció prenia partit per una de les opcions consultades. El suport a l’exigència d’un referèndum vinculant al govern de Puigdemont es va imposar amb una participació del 30% del cens de l’entitat. Tot plegat, campanya i consulta, es va fer en unes setmanes que les diades anteriors servien per a escalfar els motors de la mobilització.

Com dèiem al principi, la mobilització d’enguany s’ha presentat vint-i-quatre dies més tard que la de l’any passat. Els anys anteriors, des de bon principi, ja hi havia material de campanya, especialment en format audiovisual, per les xarxes. A més, les setmanes de juliol havien permès a les delegacions de l’ANC al món d’organitzar activitats relacionades amb la diada (vies catalanes, fletxes, ves baixes…). També les assemblees territorials del país podien organitzar mobilitzacions petites que creaven ambient de manera gradual fins a l’Onze de Setembre. L’anunci de la mobilització l’última setmana de juliol ha fet que aquest agost no s’hagin programat tants actes com a les ocasions anteriors.

Canvi d’equips
També pot explicar la situació actual la renovació d’equips al capdavant de les entitats que organitzen la mobilització. Els guiatges de Carme Forcadell i Muriel Casals han estat substituïts per uns de no tan simbòlics i populars. Els estils de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són diferents, com també els de les direccions respectives. Especialment a l’ANC, aquests últims anys s’havien anat consolidant uns equips de treball que ja tenien la mà trencada en les dinàmiques mobilitzadores i els impactes i calendaris comunicatius.

Alguns d’aquests equips han estat substituïts a conseqüència dels processos de renovació dels dirigents de l’entitat. Però també ha canviat significativament el nivell més tècnic de treballadors en bona part perquè han acompanyat els dirigents que han anat a les institucions després del 27-S.

Canvi d’estil i no tants recursos
Aquest canvi d’estil dels responsables de campanya es pot veure clarament amb els vídeos que s’han fet, amb els actes organitzats per la direcció (les creus per la sanitat a Vic, les sabates grogues a Girona, els pirates a Tarragona, les espelmes a Balaguer…) i amb el disseny estètic i el lema de la convocatòria d’enguany, entre més. La qüestió del lema de la mobilització és significativa. Fins ara s’havien fet eslògans més directes i combatius, que empenyien a una acció política. El lacònic ‘A punt’, en canvi, implica l’assumpció d’haver arribat ja al lloc de destinació.

També pot ser que aquest nou disseny de campanya tingui a veure també amb un descens dels recursos destinats a la Diada. Si aquests últims anys la campanya ‘Ara és l’hora’ havia fet un esforç de finançament notori recaptant diners més enllà dels associats de les entitats, enguany es farà una campanya més austera i modesta.

Pot ser que tot plegat sigui conseqüència d’una consigna que va semblar que es fixava arran del 27-S: l’hora del carrer havia deixat pas a l’hora de les institucions. Dirigents de les entitats i polítics assumien aquesta consigna i, lògicament, la mobilització i l’agitació se’n ressentien. El full de ruta cap a la independència diu que ara és el temps de les concrecions institucionals (lleis de desconnexió, estructures d’estat i declaració d’independència). Però es podran fer els grans passos si la ciutadania no manté el màxim grau de mobilització? ANC i Òmnium aconseguiran de remuntar el retard organitzatiu d’enguany? Queda tot just un mes per a poder respondre totes aquestes preguntes. Si el poble no ha fallat fins ara, ho faran les entitats?