Una d’exotisme, si us plau!

Hi ha una consciència generalitzada a la capital que la gent del sud, de les Terres de l’Ebre, som exòtics. Suposo que ho deveu haver sentit alguna vegada. Com en moltes zones rurals, la llunyania del centre segurament continua potenciant el mite del salvatgisme o la barbàrie. Potser exagero, però és perquè m’entengueu. Que mengem flamencs; que fem festes amb bous; que vivim en barraques fetes de palla entre bruixes i curanderes, que cantem jotes improvisades a la vora del foc amb lletres que diuen coses com de Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo; agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxo.

Els ebrencs de tota la vida que ara vivim a Barcelona som víctimes a parts iguals tant de l’estereotip com del romanticisme més gran. Perquè amb l’exotisme passa això: que no saps mai si és una floreta o un insult. Alguna cosa semblant, però a escala més gran, deu passar a la gent de Hawaii, als inuits o a qualsevol comunitat aliena a la centralitat urbana, quan són mirats des de fora. Perquè sí, segurament l’exotisme ha estat la manera perfecta de blanquejar la superioritat moral d’aquells que han escrit la història. I així han anat potenciant una imatgeria condescendent, plena de tòpics, i també de misteri per allò –primitiu?– que atreu, per aquell paradís perdut què no s’acaba de conèixer ben bé. Però què passa ara amb tot això? Que en un món globalitzat i hiperexplotat de representacions, la maquinària cultural del centre ha posat l’ull i la banya en aquells que encara conserven rituals i celebracions pròpies. I sembla que en els nostres dies l’exotisme s’ha tornat a convertir en un valor a l’alça. L’altre dia, sense anar més lluny, una barcelonina, de l’Eixample de tota la vida, em va dir que una de les floretes que més il·lusió li havien fet havia estat que li diguessin exòtica. Si ser exòtic és recuperar la bellesa de la singularitat perduda, benvingut l’exotisme, devia pensar.

Ara, encara arrossegant les restriccions de la pandèmia, i sense poder fugir a Indonèsia ni a Tailàndia, per exemple, mites per excel·lència de l’exotisme perdut, descobrim que els pobles de la vora, potser a menys de dues hores amb cotxe o amb tren, oh!, conserven vives estranyes llegendes, la pervivència d’un món antic, prehistòric, on la màgia encara és possible. Podria parlar del Pirineu, de l’Ebre, però també de moltes zones del Matarranya, a la franja de Ponent, tradicionalment oblidades i desertitzades pel centre com a espais representats o representables, com a territoris culturals. Perquè si hi ha hagut gent, per poca que sigui, hi ha hagut celebracions d’allò que és comú. I cada poble, per molt petit que sigui, en té. De fet, com més va més, en lloc de considerar el folklore com una cosa antiga i carrinclona, hi veiem aquesta potència de les celebracions de poble, de les llegendes, dels racons del món on, per desconeguts i poc pensats, encara poden passar coses imprevistes. Potser quan s’acabarà la pandèmia, les festes majors dels pobles, els balls i les sardinades populars seran elevades a recintes privats on s’haurà d’ingressar havent pagat entrada, i arribaran autobusos de turistes, ansiosos de reviure les celebracions populars perdudes. Els nostres pobles, atenció, són a punt d’esdevenir reserves privades d’autenticitat. Això és un fet.

Potser per això, aquest cap de setmana, el Palau de la Música es va rebentar de gent que buscava la puresa incorrupta de Rodrigo Cuevas, el gran agitador folklòric del moment, el mestre de cerimònies que fa recuperar la fe en els rituals col·lectius a cop de jota o de muñeira. Al disc Manual de cortejo (2019), produït per Refree, i el seu espectacle Trópico de Covadonga escenifica els càntics tradicionals dels pobles d’una Astúries que coneix molt bé. Els crits de les padrines, les narracions dels llogarets recollits a l’Arxiu de Fonts Orals per a la Història Social d’Astúries, es vesteixen amb sons electrònics. I Cuevas es converteix en el xaman contemporani d’aquella energia atàvica que cada vegada és més escassa. I com Cuevas, ha passat una cosa semblant amb Jaume Arnella, cofundador del Grup de Folk, joglar i cronista especialitzat en romanços, que ha vist com el grup empordanès Fetus reinterpretava el seu cançoner utilitzant els sons de garatge-punk i al voltant d’un bon esmorzar de forquilla.

Ja ho diu el filòsof Byung-Chul Han, que perdem els nostres símbols, les nostres particularitats ultralocals. Que sense rituals no tenim casa i anem desesperats pel món buscant alguna comunitat que ens vulgui acollir. I ara, en temps de pandèmia, quan ens socialitzem només amb les pantalles i les sèries de Netflix, es desperta la nostra set imperiosa de tornar a un món original i inacabat, on encara sigui possible allò tan senzill que ens fa humans. Per això demanem,  equivocadament, una vegada i una altra: una d’exotisme, si us plau!