20.06.2023 - 21:40
Gabriel Le Senne, secretari de l’entitat espanyolista Societat Civil Balear i autor ultracatòlic d’un llibre que porta per títol Dios nos hizo libres, és el nou president del Parlament de les Illes Balears. Malgrat el nom tan poc espanyol, aquest personatge és un dels dirigents de Vox a les Illes.
Amb aquesta votació, l’extrema dreta, després d’obtenir la batllia de Perpinyà, continua confirmant un pes institucional creixent al nostre país. D’ací a uns quants dies, també, el candidat de Vox serà el president de les Corts Valencianes, en tots dos casos gràcies al suport del PP.
El pacte de govern entre PP i Vox, pel contingut que té, ha estat definit per l’Obra Cultural Balear com “una autèntica declaració de guerra“, perquè violenta el consens lingüístic i anuncia un atac en tota regla contra la llengua.
L’acord, calcat del que pactaren fa pocs dies a València, insisteix en la unitat d’Espanya com a eix ideològic compartit de tots dos grups, el combat directe i sense embuts contra la llengua catalana i la identitat del país, l’atac a les polítiques d’igualtat sexual i el rebuig de la immigració. En definitiva, el rebuig de tot allò que s’identifique amb la diversitat i que vaja contra aquell model arcaic d’Espanya que els promotors del franquisme van definir durant l’ocupació del Marroc i la preparació del colp d’estat: una nació nascuda contra els catalans i les dones, contra els àrabs i els homosexuals –Gemma Torres ho va explicar, tot això, en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica.
És evident que entrem en una època que reclamarà molta mobilització i una gran capacitat de reacció al carrer. Cal rearmar la societat civil. Però ens equivocaríem si no fóssem conscients que això no és cap novetat, sinó la continuació d’una tradició ben arrelada. La política no es fa tan sols al parlament, no en aquest país. I, precisament, tant la Marea Verda a les Illes com la Primavera Valenciana són dos exemples magnífics i memorables de maneres de plantar cara eficaçment als intents d’anorrear el país i la gent. De fet, ahir mateix en vam tenir un altre exemple, quan Alliot finalment es va fer enrere i va autoritzar les fogueres de Sant Joan a Perpinyà, després d’haver provat de prohibir-les.
El camí ara és aquest, i a això hem de dedicar les nostres forces. Però, per no tornar-nos a equivocar quan eixim del túnel, també és important de posar un moment com aquest en el context exacte. Perquè la guerra contra el català no comença amb l’arribada de Vox, sinó que és una guerra permanent que als catalanoparlants no ens ha deixat de castigar mai i que s’ha mantingut viva també durant el govern de progrés a les Illes i durant el pacte del Botànic al País Valencià, com sap qualsevol persona que tinga una miqueta de memòria. El PSOE, molt especialment, no és partidari d’estendre ni millorar la presència social del català enlloc. De manera que ara, amb Vox i el PP, la cosa s’agreuja, sí. Però no ens confonguem de partida ni confonguem els bàndols tan sols perquè els ultres estiren sorollosament des del seu extrem.
PS. Si en voleu saber més, del personatge, ací en teniu un bon retrat.
