Una declaració d’amor al Motel Empordà

En un temps en què el periodisme funcionava amb uns altres ritmes, Xavier Febrés podia ser corresponsal a Barcelona del diari L’Indepéndant de Perpinyà, la històrica capçalera de la tan influent en un altre temps família Brousse, de Palafrugell estant. S’esqueia que aleshores havia d’anar de tant en tant a la redacció central del quotidià nord-català. A l’anada s’aturava esmorzar a can Jeroni, a la plaça del mercat de Figueres. De tornada, s’entaulava a dinar al Motel Empordà. D’aquells viatges regulars va néixer un primer enamorament que no s’ha vist desgastat pel temps ni la distància. Un amor estable que celebra un llibre que acaba de sortir, editat per Edicions Gavarres. “Als ulls dels nombrosos beneficiats que no deixarem mai de dir-ne el Motel, a seques, no es tracta només d’un hotel-restaurant de llarga trajectòria. El considerem una institució, una lliçó de vida, una història de lluita i esperança, un esforç acomplert de continuïtat, una cultura de l’hospitalitat, un lloc de reconfort, una manera d’entendre el món, quasi un bé de primera necessitat”, comença dient Febrés, en aquest volum fins a cert punt insòlit. Insòlit perquè no respon a un encàrrec de l’establiment –com va ser el volum dedicat als Cinquanta primers estius de l’Almadrava Park Hotel (Quasi una novel·la)– ni a un suggeriment editorial, sinó que és fruit de l’agraïment d’un client cap a un restaurant en què, per sobre de tot, l’han fet feliç. Complementen el seu text un pròleg de Jaume Subirós, propietari del Motel, i un epíleg de Joan i Josep Roca, bons clients i amic de la casa.

Seguir les petjades de Josep Pla

De pàgines sobre el restaurant de Figueres inaugurat l’any 1961 per Josep Mercader, se n’han escrit moltes. Tal com relata magníficament Febrés –biògraf primerenc del personatge–, el primer de tots, el patriarca de tots els clients lletraferits del Motel va ser Josep Pla, que havia conegut el fundador quan feia de maître a l’Hotel Duran de la capital de l’Alt Empordà. La decisió d’aquest cadaquesenc que havia fet l’entrada a l’ofici al restaurant de l’estació de Portbou en què oficiava Pere Granollers, empès per la gana i la misèria de la immediata postguerra, de deixar els Duran per obrir el seu propi restaurant, va ser vista per alguns com una traïció. Per contra, Pla es convertiria en client fidel del Motel, i va donar un suport decisiu al negoci, que alhora és beneficiari del trànsit de turistes francesos disposats a gastar les vacances pagades al sud de l’Albera. El visionari Mercader, l’home que va fer entrar al país la Nouvelle Cuisine francesa i que hauria pogut ser el pare fundador de la nova cuina catalana si no hagués mort prematurament, recordava la impressió d’haver llegit el primer llibre de Pla, Coses vistes, publicat el 1925, en què l’escriptor ja dedicava dos capítols a la cuina, anys abans no fos considerada part integrant de la cultura. La relació entre restaurador i client va ser tan estreta que Pla va passar els seus darrers anys entaulat a la taula 26 i hostatjat a l’habitació 103. Hi va passar llargues estones, acompanyat del comptable del restaurant d’aleshores, l’ex-seminarista Josep Valls, que va aprofitar l’experiència en uns quants llibres.

Després de la mort de Mercader, el suport i els consells de Pla al gendre del difunt fundador, Jaume Subirós, van ser decisius. “No toqui res!”, clamava Pla a l’aleshores jove i flamant restaurador, sobre les espatlles de qui pesava una herència formidable però incerta. Per sort, es pot dir que Subirós era al Motel d’ençà del primer dia, quan hi va entrar com a grum, sense sou però amb dret de propines, com a pagament de Mercader als seus pares per haver-los deixat pintar a la paret de la casa familiar un anunci de pròxima obertura. D’aleshores ençà, seixanta anys després, no hi ha deixat de treballar ni un sol dia. Ha estat el capità de la nau durant la major part de la travessa, però no ha volgut ni eclipsar ni esmenar el sogre. S’ha dedicat a fer-ne evolucionar el llegat i a mantenir un rigor, una saviesa i una discreció, tant a la sala com a la cuina, llegendàries. El fet és que si bé el 2002 el restaurant va perdre l’estrella Michelin que havia obtingut el 1974 –l’any en què es van tornar a estel·lar els restaurants peninsulars–, sembla que no hi cal pas. És dels pocs establiments històrics que es mantenen d’aquella generació, llevat del Via Veneto barceloní. Han passat les modes, les llegendes efímeres, però el fet viu del Motel persisteix. En temps de convulsions –guerres, pandèmies, crisi, inestabilitat política perpètua–, l’estabilitat és un valor segur i una de les poques taules de salvació que ens resten. Sobretot quan no es practica d’un punt de vista taxidèrmic ni museístic, sinó atent al mercat, al paisatge i la temporada, tal com es fa en aquest establiment internacional, intergeneracional i interclassista.

Teoria i pràctica de l’art de sobretaula

A Motel Empordà, elogi de l’amor estable, Febrés hi destil·la els seus records més íntims, hi amaneix la seva saviesa sobre els paisatges i els secrets de l’Empordà, cuina amb cura les velles receptes de l’ofici i fa una meravellosa cuina d’aprofitament triant convenientment i amb mesura articles que havia publicat prèviament al seu bloc, Apologia de la curiositat. Malgrat el gavadal de coneixements històrics, anècdotes i facècies que aporta, i sense obligar cap ni una de les cites d’autoritat de clients i d’uns altres apologetes amb qui comparteix amor estable –en especial, del conclave que presidia el capellà i savi Modest Prats, a la manera de conciliari, de qui justament fa deu anys de la seva mort–, no perd mai el fil, ni el lector acaba de marxar mai de la sala del Motel, regida amb una professionalitat excel·lent per Joan Manté. La primera persona no es fa mai fonedissa, malgrat que en alguns capítols sigui més present que en uns altres. Així, sabem que Febrés, al cap dels anys dels primers coquetejos amb el Motel, hi va tornar amb regularitat, entaulant-se, preferentment, amb un col·lega una mica més gran, que a banda d’escriure havia fet política i s’havia dedicat a l’enologia.

Parlem de l’antic batlle de Figueres Eduard Puig Vayreda: “Durant els anys anteriors, sobretot des que havia enviudat d’Assumpció Titon Bordas i se sentia més sol, ens citàvem a dinar al Motel per celebrar el plaer de la taula i la sobretaula, amb una gloriosa llebre à la royale i un vi de bordeus Croix de Beaucaillou 2005 de la seva predilecció. Després tastàvem amb voluptat el llegendari carro de formatges i el no menys llegendari carro de postres. No solíem parlar de novetats de la política, d’adulteris coneguts ni de futbol, malgrat ser coses a les quals tots dos dedicàvem una atenció natural. Parlàvem sobretot de paisatges, de les infinites i constants novetats dels nostres paisatges més estimats, les quals coincidien en un radi local i europeu força compartit. En aquells paisatges, hi cabien moltes coses, entre les quals no sobresortien forçosament l’actualitat política, els adulteris coneguts ni el futbol. No defenso aquesta posició com una opció radical ni encara menys la predico, només la constato com una espontània manifestació de la llibertat d’esperit col·locada al voltant d’una taula de dinar, com el resultat d’un acte reflex a l’hora d’establir un col·loqui amistós sense obligacions temàtiques.”

Perquè, més enllà de disquisicions líriques sobre alguns plats memorables de la carta del Motel –de la fundacional amanida de favetes a la menta fins a aquella “gallineta de Guinea” que recorda tant la becada prohibida–, és un compendi de joia de viure. Com la que dóna recórrer el camí de Vilabertran després d’un àpat al Motel, on s’ha compartit amb les noves generacions el ritual iniciàtic de la sobretaula, i s’ha assegurat, amb l’exemple ben orientat, la continuïtat en l’amor. Respecte del Motel, us esperaran amb els braços oberts el Sr. Subirós i els seus fills Jordi, Albert i Lluís Subirós Mercader. La Sílvia, que s’ha criat al menjador i hi ha donat un cop de mà si ha calgut, és una prometedora cineasta, que va explicar el seu particular punt de vista sobre el llegat familiar al documentari La cuina dels homes. Un complement imprescindible per a visionar després d’haver llegit el llibre, i trobar una excusa com una altra per tornar al Motel i mirar d’esfilagarsar la conversa després de l’àpat.