20.01.2022 - 21:50
Dilluns es reuneixen en sessió conjunta més de mil representants per elegir el nou president de la República Italiana, un càrrec fonamental en la inestable política italiana. El cap d’estat no acostuma a intervenir en les qüestions polítiques més quotidianes, però té un gran poder constitucional, sobretot en períodes de crisi, amb la potestat de convocar eleccions, dissoldre les cambres i nomenar el primer ministre.
Fins ara i d’ençà del 2015, la presidència l’exerceix Sergio Mattarella, de vuitanta anys, qui ha estat reconegut com a àrbitre i persona de consens, una característica important en aquest càrrec amb capacitat de vetar reformes i nomenaments. Tanmateix, tot i les peticions perquè romangui set anys més, Mattarella ha reiterat unes quantes vegades que no vol presentar-se a un segon mandat.
Ara com ara, els dos noms que més han sonat són el de l’ex-primer ministre Silvio Berlusconi i el de l’actual cap del govern, Mario Draghi. No obstant això, qualsevol dels dos nomenaments obriria una crisi considerable en la política italiana, tot i que per motius diferents.
Un president mediàtic i partidista?
El magnat Silvio Berlusconi, de vuitanta-cinc anys, ha esdevingut el candidat de consens de la dreta. Berlusconi ha manifestat la seva predisposició a ser candidat, i la Lliga Nord, els Germans d’Itàlia, Força Itàlia i altres partits de l’espectre polític han mostrat unitat en aquesta qüestió i l’han avalat com el president adequat perquè “té l’autoritat i l’experiència que mereix el país i que esperen els italians”.
De fet, l’ex-primer ministre, que acabaria el mandat amb noranta-dos anys, no s’ha apartat del telèfon les darreres setmanes amb l’objectiu d’atreure diputats i senadors i assolir els vots necessaris per a guanyar la votació i passar a ocupar el Palau del Quirinal.
La tria del president, la fan en una sessió conjunta els 630 diputats i els 321 senadors, juntament amb 58 representants de les regions italianes. En les tres primeres votacions, cal el suport de dos terços dels representants, i a partir de la quarta es demana només la majoria absoluta. Per ara, Berlusconi no arriba als 505 vots que garantirien la seva tria. Fent comptes, tindria uns 450 vots. És a dir, que li’n faltarien una cinquantena, els quals haurien de provenir principalment del grup mixt, format per 65 diputats i 48 senadors de grups petits o trànsfugues, i fins i tot es podria donar el cas que algun representant canviés de bàndol durant la mateixa sessió, cosa que no seria cap sorpresa en la política italiana.
La candidatura té el suport, per exemple, de Manfred Weber, cap del Partit Popular Europeu, cosa que, com era de preveure, ha causat un rebuig important de l’esquerra. També s’hi ha pronunciat en contra el Moviment 5 Estrelles, el dirigent del qual, Giuseppe Conte, ha remarcat que Berlusconi era una “opció impensable” per al seu grup. De fet, hi maniobres entre la dreta i tot, especialment per part de la Lliga, per a trobar un candidat menys polaritzat i de més consens, i que tingui més possibilitats de ser president.
Un pegat i més problemes
L’altre nom que més ha sonat és el de Mario Draghi, de setanta-quatre anys, actual primer ministre. Tot i que de moment ha evitat de confirmar si estaria disposat a ser president, la seva candidatura ocasionaria un altre daltabaix, aquesta vegada per la renovació del govern.
Ara mateix, hi ha un govern de concentració molt fràgil, amb ideologies contraposades i partits enfrontats, com és el cas de la Lliga i Força Itàlia amb el Partit Democràtic. El govern es va formar després d’una gran crisi, la qual es va poder solucionant, passades unes setmanes, amb un candidat independent de fora de la política italiana. Ara, en un moment en què es fan reformes arran dels fons europeus i la crisi de la covid, trobar un substitut podria ser encara més difícil. El ministre d’Economia, Daniele Franco, i el de Transició Digital, Vittorio Colao, tots dos independents, serien les opcions més factibles, tot i que no tenen garantits els vots de tots els partits que ara donen suport al govern.
Les eleccions, previstes el 28 de maig de 2023, són encara llunyanes, però prou a la vora per començar a calcular els costs i beneficis electorals. Els sondatges, els encapçala la formació ultradretana Germans d’Itàlia, que va ser l’únic gran partit que es va mantenir al marge de la coalició de govern, en detriment de la Lliga Nord. En aquest sentit, és poc probable que els partits estiguin disposats a embarcar-se en nous pactes.
De fet, són moltes les veus que pressionen Mattarella perquè reconsideri la seva retirada i continuï fins als vuitanta-set anys, cosa que tampoc seria tan sorprenent si tenim en compte que l’anterior president, Giorgio Napolitano, va acabar el mandat a vuitanta-nou anys.
