12.09.2018 - 22:00
Benvolgut president,
Agafar l’avió de matinada per pujar a Brussel·les o Waterloo s’ha convertit en una rutina que em genera sentiments difícils d’explicar. D’una banda, la normalitat de poder treballar en la gran responsabilitat que ens ha encarregat la gent, i d’una altra la fredor de paisatges aliens que ens recorden l’excepcionalitat històrica que viu el país. Escric aquesta carta des d’un hotel, durant una estona lliure després d’una llarga jornada de feina del grup parlamentari de Junts per Catalunya. Submergit en aquestes sensacions, pens en una cosa curiosa que tenim en comú i que m’inspira per començar.
Ambdós vàrem rebre una trucada que ens va canviar la vida: la trucada del president de la Generalitat amb la proposta d’implicar-nos més en el procés per assolir la República Catalana. Malgrat tenir poc temps per a pensar i tot el que representa, crec que avui no hi donaríem una resposta diferent. A tu el president Mas et va proposar de substituir-lo en el període que havia de culminar amb la proclamació de la República. En el meu cas, la gràcia és que la trucada me la vares fer tu des de l’exili, perquè em presentàs a les eleccions del 21-D. Es tractava, més modestament, de ser una peça més del projecte que intenta defensar –en unes circumstàncies difícils– la República proclamada.
Ara que el president Torra ha convocat el país a una marxa pels drets civils, socials i nacionals de Catalunya, és bon moment per a recordar la marxa que vares emprendre, amb part del teu govern, per continuar defensant davant el món la legitimitat republicana sorgida el primer d’octubre.
Som fills de l’1-O, la data fundacional que ens va canviar la vida com a poble. Aquell dia que neix una gran esperança és també el desencadenant de la gran onada de repressió, que et porta a l’exili, amb els consellers Puig, Comín, Serret i Ponsatí i les diputades Marta Rovira i Anna Gabriel. Mentrestant, Cuixart i Sánchez, el vice-president Junqueras i els consellers Turull, Romeva, Rull, Bassa i Forn, com també la presidenta Forcadell, són injustament a la presó pel mateix motiu.
Anar a l’exili no era una decisió fàcil. Tu com ningú pots explicar que aquesta no és una vida còmoda ni garanteix que no acabis a la presó. Et separa de la família i t’enfronta a riscs desconeguts, sacrificis que no tothom veu. Però és que en el moment de prendre la decisió era perfectament plausible que presentar-se voluntàriament davant la justícia espanyola pogués ser recompensat amb la llibertat provisional (com va passar amb els membres de la mesa del parlament) i l’exili pogués acabar, prèvia extradició, en presó incondicional.
El teu pas per la presó de Neumünster és l’exemple dels riscs que correu a l’exili si continuau fent política. A mi em quedà gravat el coratge, la dignitat i la fermesa amb què vares viure aquells dies, i que vaig poder constatar personalment durant la meua visita el dia abans que fossis alliberat. Coratge en la forma que menystenies les incomoditats materials de la presó, dignitat i fermesa en les ganes que demostraves de continuar lluitant per allò que t’hi havia portat.
Però es tracta també de l’episodi que més ha contribuït a internacionalitzar la causa catalana. El teu ràpid alliberament, amb una resolució del tribunal de Slesvig-Holstein –que ja negava que el nostre referèndum pogués ser cap delicte– va ser l’inici d’una cadena de victòries judicials que ha ensorrat la credibilitat de la causa general contra l’independentisme als ulls del món.
No ens cansarem de repetir l’extrema anormalitat que implica ser lliure per viatjar arreu d’Europa mentre al nostre país series empresonat sense judici. Qui pot entendre que ens puguem trobar lliurement al Reichstag de Berlín per parlar de política, com ho vàrem fer aquest estiu, i no puguis venir al Parlament de Catalunya per ser investit president de la Generalitat? Ningú.
Sigui com sigui, l’exili és –des del novembre passat– la columna internacional d’aquesta gran marxa per la llibertat que hem iniciat com a poble. A l’exili, hi feu política, com se’n fa a les presons. A l’exili sou (som) realment lliures per a defensar la República que la majoria espera, com ho has fet tu a Dinamarca, a Suïssa, a Finlàndia i a Escòcia, a més de Bèlgica i Alemanya.
Ara, activant el Consell de la República, desplegarem per fi tot el potencial que ha demostrat tenir l’espai lliure europeu. Ningú com tu, el president que manté tota la legitimitat democràtica per liderar el país –malgrat que l’estat espanyol estigui disposat a tot per a impedir-ho–, podrà explicar al món la causa justa de la independència de Catalunya.
Continuarem fent el camí junts.
