21.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 22.09.2018 - 02:03
El pas al costat d’Alfred Bosch, la irrupció d’Ernest Maragall i la gairebé segura confirmació de la candidatura de Manuel Valls, que ho sabrem dimarts, han convertit en poques hores les eleccions municipals de Barcelona en una de les curses més interessants que ens podíem imaginar. La batalla del mes de maig podria tenir moltes significacions en clau local, però també en clau nacional. I el resultat de tot plegat no és gens senzill d’endevinar.
Així d’entrada, i ja veurem què diuen les enquestes, apareix un trio de candidats que podrien guanyar: Ada Colau, Ernest Maragall i Manuel Valls. I al seu costat, dos grups que segurament trauran un resultat curt però que serà determinant per als pactes: el PSC i el PDECat, la Crida o la fórmula que acabarà essent això, potser pactant amb els partidaris de les primàries. La CUP i el PP lluitaran per ser-hi o no ser-hi, diuen els qui tenen enquestes que el PP ni tan sols entrarà i que la CUP podria fer-ho.
Aquest és, aparentment, el panorama que hi haurà. Però alerta. El maig és molt lluny i en aquest país passaran moltes coses fins aleshores que poden condicionar-ho tot. I hi ha, encara i sobretot, un interrogant cabdal que té a veure amb la unitat o la desunió de l’independentisme. Es presentaran els dos partits per separat? La Crida, l’ANC o els partidaris de les primàries aconseguiran crear un moviment disruptiu que faça saltar el tauler? Aprofitaran per presentar la caiguda de Bosch com una prova dels pactes de despatxos per dalt que tant. critica la ciutadania? O la Crida s’unirà a la candidatura de Maragall? Jo he de dir que no descarte gens ni mica aquesta darrera possibilitat, però no sé si ERC ho voldria.
És evident que si Maragall aconsegueix aglutinar tot l’independentisme, ell serà el batlle. Un batlle independentista. No hi hauria competència possible dels altres, i fins i tot tindria a l’abast la majoria absoluta. La divisió de l’independentisme, en canvi, pot donar ales a Ada Colau, que no passa precisament pel seu millor moment, però que emergiria com la persona que, en teoria, pot aturar Manuel Valls. I dic ‘en teoria’ perquè crec que la candidatura de Valls tindrà un munt de problemes i arribarà al maig molt tocada.
D’entrada, n’hi ha un que ja crida molt l’atenció. Si les informacions que circulen són certes, Valls no es presentarà per Ciutadans sinó com a independent. Amb el suport de Ciutadans, però no gaire evident. I no trobeu sorprenent que el partit que va quedar primer a la ciutat el 21-D de sobte amague les seues sigles? Ciutadans ha perdut molt per culpa del seu hooliganisme i per l’acostament al PP. I si no és el seu millor moment, Valls més que no ajudar-los els podria acabar d’enfonsar. És un polític desprestigiat, amb un armari ple de cadàvers i un ignorant absolut de la ciutat que vol governar. De fet, dimarts serà el dia que ho tindrà millor perquè encara ningú no haurà començat a atacar-lo. Però quan comence la batalla patirà molt, i ja veurem en quines condicions arriba al final.
A favor seu només té la repetició del 21-D, amb tot l’establishment defensant-lo tant com calga, com ja varen fer aleshores amb Ciutadans. I també el fet que podria esdevenir l’únic receptor del vot espanyolista i concentrar-lo tot. Però, siga com siga, la majoria absoluta és inabastable per a ell, de manera que, paradoxalment, el seu paper històric serà el d’obligar els comuns i Esquerra a entendre’s, i per això ha saltat Alfred Bosch, que havia fet una oposició frontal a Ada Colau. I qui sap si fins i tot a entendre’s amb la Crida-PDECat, en el supòsit que el candidat siga Ferran Mascarell, un candidat amb el qual Maragall es pot entendre bé i a qui els comuns podrien acceptar. Serà molt interessant de veure què es mou i quines conseqüències té per al futur del país.
Ara bé, si tot això passa, no deixarà de ser paradoxal que el PSC dels anys noranta puga tornar per la porta gran de l’ajuntament, ara de la mà d’un altre Maragall –representant ERC–, de la vella Iniciativa controlant Colau i, fins i tot, de Mascarell, aportant-hi ni més ni menys que el partit successor de Convergència. Amb tot plegat, i ja d’entrada, sembla que la nova política serà constatablement vella.
